dijous, 30 d’agost de 2012

Dins la boira

Ens envolta la boira verda. Hem de romandre en silenci. Tenim activat el sistema de telepatia, que no necessita d'Extranet per funcionar. És un programa independent, que emet ones des del cervell. Per poder utilitzar Extranet ens hem d'endinsar molt més a la boira. Així, els satèl·lits no ens detectaran. No poden escanejar la superfície d'aquesta zona. La densitat de la boira impedeix la nostra localització.


 El visor de la màscara antigas se m'embafa continuament i em provoca una lleugera sensació de claustrofòbia. No portem gaire estona caminant. Anem lligats pels cinyells, així cap de nosaltres es perdrà ni desapareixerà sense que ens n'adonem. Anem molt lents, esquivant obstacles que s'ens apareixen de cop. De tant en tant algú ensopega amb una roca, i ens arrossega a tots a terra. Sabem de la presència dels "altres". Només començar a baixar per la tartera, n'hem vist un parell. S'han fos amb la boira en qüestió de segons. Tots tres anem carregats d'armes. A l'esquena, penjant, portem una HELGun cadascú. En Pòl·lux ha deixat la seva ametralladora de franctirador a la base. Aquí no li seria d'utilitat, ja que no hi ha visibilitat. A les mans, portem les PG77, molt més lleugeres i ideals per les distàncies curtes. A la cintura hi portem una cosa diferent cadascú. En Píter porta una Toboe fixada a l'arnès. En Pòl·lux, més avesat a la lluita cos a cos, porta el seu matxet personalitzat, amb filigranes gravades per tota la fulla. Fa 42 centímetres de llarg per 5 d'amplària, i el gruix de la fulla per la part del mànec deu fer quasi un centímetre. És l'arma blanca més perillosa que portem. Jo només porto el Tsume, ben encaixat al dit del mig de la mà dreta, i un bastó de fusta acabat en punta, com una estaca. Sembla una arma inofensiva, però té una particularitat ben especial. Està buit per dins, perforat de banda a banda, com una sarbatana, i el puc emprar com a tal. Per això porto un buirac ple de dards amb verí de draken. Em va costar molt capturar-ne un de viu. Aquells reptils voladors són més ràpids que les bales!

Estem a punt d'arribar al fons de la vall. Recordo l'angoixa que vaig passar el primer i únic cop que la vaig travessar. Per no caure de nou en aquell estat de pànic, tracto de pensar en les coses que li diré a la meva familia quan contacti amb ells. Vull que els meus pares sàpiguen que seràn avis. I vull saber si la Nèbula ha descobert alguna cosa més de la rebesàvia.

En Pòl·lux s'atura de cop i en Píter xoca darrera meu, i la inèrcia m'empeny contra l'esquena ben protegida del soldat, que va abillat amb la cuirassa de l'uniforme militar de l'Aliança.

-És aquí. El GPS indica que és el punt més enfonsat.- Diu, recolzant un genoll a terra i apuntant al seu voltant amb la PG77 en una mà, i el matxet a l'altra.

Prenem posicions al voltant de l'amplificador d'ones que acaba d'instal·lar el nostre hacker, al bell mig d'on marca el GPS. Creuem els dits perque no sigui detectada la senyal. I comença la operació.  Mentre protegim en Píter, ell s'encarrega d'establir una connexió segura amb la Inger. Ha d'estar totalment concentrat en el que fa, i per tant, és el punt feble del grup. En Pòl·lux i jo som afegits a la connexió com oients, però no hi podem establir diàleg. Hem d'estar atents a qualsevol moviment o soroll. Una sola distracció pot suposar la nostra fi. Tinc els ulls tan oberts que em fan mal. La sensació d'ofec dins la màscara i el casc es fa més present a cada minut que passa. El cor em va a cent. Sento l'adrenalina a punt de desbocar-se'm.


-Tranquila. Has rebut un bon entrenament. Estàs tan ben preparada com qualsevol recluta de l'Aliança. -Em diu en Pòl·lux, mirant-me en silenci.

Em toco la panxa per inèrcia. Ha esdevingut una costum, gairebé un tic. Quan m'acaricio el ventre, em sento sempre més tranquila, com si en Nyx, o na Nyx, m'apaivagués les pors. En Pòl·lux em mira amb desaprovació.

-Els dits al gallet!- em crida telepàticament.

No està d'acord amb nosaltres. Ell interrompria l'embaràs immediatament. Diu que és un impediment, que la misió se n'anirà en orris per culpa d'aquest contratemps. Que els meus canvis emocionals seràn un destorb. Les dones soldats no poden combatre quan queden prenyades, perque temen perdre el fetus. Suposen un entrebanc per als seus companys, que veient-les indefenses al camp de batalla, obliden les instruccions rebudes i es dediquen a protegir les futures mares. És una reacció molt humana. Però quan s'és militar, la humanitat no compta. S'han d'obeïr les ordres, siguin quines siguin. Per això en Pòl·lux s'oposa al naixement del meu fill. Creu que a l'últim moment em faré enrera per protegir la vida que porto a dins. I per més que l'intento convèncer de que no serà així, no em creu.

De sobte sentim la veu interna d'en Píter. I al cap d'uns segons, la veu infantil de la Inger.

-Dona'm cinc minuts per sortir del Departament de Paleogeologia.

Pel to emprat, deduim que la cosa no rutlla. Esperem. Al cap d'una estona, tornem a escoltar la seva veu una mica apagada. I el que ens diu no ens agrada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada