dijous, 23 d’agost de 2012

Pluja horitzontal

Quan era a la colònia mai havia pogut gaudir de la pluja. La gran cúpula ens aillava de l'exterior i impedia el contacte amb els elements naturals, com l'aigua o el vent. Aquí tot està a l'abast. Les gotes repiquen contra les finestres. Puc treure una mà a fora i sentir l'aigua càlida escolant-se entre els meus dits.

En aquesta zona la pluja cau gairebé horitzontal, empesa per la força del vent. Ara ja fa dies que plou, i tot és fang i bassals. Costa de veure res a través de la cortina d'aigua, però em ve de gust fer un passeig sota la pluja.

Espero en Píter a la seva habitació. Crec que té dret a saber el que em neguiteja tant aquests dies... però no sé com dir-li, i em fa cosa admetre que li vaig dir una mentida. No sé com es prendrà aquest assumpte.
Sento passes que s'apropen. La porta llisca silenciosament cap a dalt i queda encaixada al sostre. En Píter entra i es sorprén de trobar-m'hi a dins.

-Que hi fas aquí? No en vas tindre prou ahir a la nit? -diu juganer.
-M'acompanyes a fora, Pít?

-Mmmm, vols provar coses noves? T'avorreix fer-ho al llit, potser?-riu enjogassat, mentre se m'apropa.

M'agafa de la barbeta i m'alça el cap fins que troba la meva mirada, que fins aleshores estava fixa a la finestra.
-Que et passa?
-Vine amb mi, tinc ganes de sentir la pluja.

Em segueix en silenci, doncs em coneix. Sap que estic amoinada per algun motiu. Sortim a l'exterior i voltem callats al voltant de la base, sense apropar-nos als límits marcats, on les torretes ja podrien disparar contra nosaltres. Estan programades per disparar a tot allò que es mogui en un radi de mig quilometre, però hi ha un marge de dos metres d'espai entre la base i el punt on comença la zona perillosa.

La pluja colpeja amb força cada centímetre del meu cos i em deixo mullar de dalt a baix, amb els ulls tancats, sentint cada impacte humit contra la meva pell. En Píter s'uneix a mi i m'abraça per darrera. Ens quedem així molta estona, sense dir res. Després noto els seus llavis al coll, gairebé imperceptibles. En Píter m'abraça amb més força i  a través de la roba noto la seva masculinitat, ferma contra les meves natges. Em giro i el beso, i ens mirem un instant amb espurnes als ulls, just abans de començar a llevar-nos la roba l'un a l'altre. M'excita la idea de fer l'amor aquí enmig, sota la pluja, rebolcant-nos pel fang com animals.  Li mossego la boca quan, de cop i sense avisar, em penetra. No importa, ja estava prou humida. Fem l'amor dempeus, amb presses, com si s'hagués d'acabar el món. Cada moviment ens lleva l'alé, cada nova embranzida ens dona més plaer. Ens anem enfonsant al fang, drets, recolzats contra la paret, sense aturar-nos en aquesta voràgine de passió desfermada. Em grapeja els pits i les natges, i jo li clavo les ungles a l'esquena i al cul, allà on puc. M'excita molt quan em poseeix d'una forma tan salvatge, tot i que em costa més arribar a l'orgasme. Em mossega el coll i jo li esgarrapo més l'esquena, en venjança. Em besa de nou, endinsant-me tant la llengua que m'ofega. Aleshores comença a minvar el ritme, i sé que s'està escorrent dins meu. I noto com es relaxa a poc a poc, mentre la seva abraçada s'afebleix i es queda panteixant suaument contra la meva pell.


És ara quan recordo el que haviem vingut a fer aquí.

-Píter...T'he de dir una cosa.
-Digues, amor.
-Et vaig mentir. No porto cap anticonceptiu intern.
-I?

-Crec que estic embarassada.

En Píter es queda estupefacte, i em mira la panxa, buscant algun indici d'allò que dic. De sobte m'abraça i comença a riure embogit i emocionat. A mi em cau una llàgrima, i no sé si és d'alegria o tristor. Ell s'adona que no estic sent tan efusiva com ell i em mira de nou als ulls.

-El vols?
-No ho sé.
-No tinguis por. Decideixis el que decideixis, tindràs el meu suport. Però...pensa-hi... Per que no?

Em toco el ventre, ben pla, i suspiro. Ell em posa la mà a la panxa i m'acaricia amb tendresa. Potser no n'estic enamorada, però l'estimo molt. Ens imagino amb canalla al voltant, vivint lliures en aquest planeta estrany. Creixent feliços i sans. És bonic però irreal.

-Potser només és un retard. No vull que et facis il·lusions. A més, que passarà amb la missió?
-Doncs que tindrem un membre més a bord. -Diu ell, amb els ulls brillants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada