diumenge, 29 de gener del 2012

L'Abisme

L'híbrid es va submergir a les tèrboles aigües dels aiguamolls. Des d'on èrem veiem la immersió dels altres vehicles subaquàtics. En Pavlichenko anava donant instruccions a través del sistema de comunicacions. Al nostre voltant es va fer fosc a mesura que ens endinsavem cap a la profunda negror. En Nanashi va encendre els focus de l'híbrid en sentir l'ordre del Cap d'expedició. Començava l'exploració.
Cada parella tenia la seva àrea delimitada. El nostre quadrant estava situat a sobre d'una fissura rocallosa que desprenia una escalfor inusual, a 100 metres per sota de la superfície. El sistema de medició de l'híbrid calculava que la temperatura oscil·lava entre els 60 i els 100 graus centígrads. Això sorprenia molt al meu acompanyant, que demanà permís per descendir per l'esquerda fins trobar l'origen d'aquelles bombolles calents.
En Pavlichenko va donar llum verda a la petició del biòleg, sempre que el sonar no detectés cap element perillós a les rodalies. Al nostre voltant només veiem algues de colors brillants i bestioles fugisseres semblants als amfibis de la Terra. La fossa s'obria a sota nostre com una gran boca amb dents punxegudes. M'espantava que ens haguéssim de ficar allà dins, però en Nanashi semblava tan tranquil que vaig tractar de mantenir la calma i contagiar-me de la seva seguretat.
Durant el descens, la temperatura anava augmentant escalonadament. De tant en tant sentiem el pes de la pressió dins l'híbrid. La carcassa grinyolava i sentiem sorolls estranys. Grans bafarades de bombolles provocaven turbulències a l'estretor de la clivella, i feien trontollar el vehicle.

-No m'imaginava que els aiguamolls fossin tan profunds - vaig comentar, amb la veu tremolosa.
-No tingui por, Ona. -em tranquilitzà el meu company.- Aquest vehicle és de l'Exèrcit, resisteix la pressió i els impactes, les temperatures extremes i la radiació, i té un generador d'oxigen i un sistema d'evacuació per si de cas.
-És que sempre m'ha fet por estar sota l'aigua... Quan vaig a la platja, mai m'endinso gaire al mar. Em quedo allà on encara puc tocar de peus a terra, intentant fugir de les onades per por de ser arrossegada mar endins.
-La meva germana petita també és Thalassofòbica. El nostre oncle va desaparèixer durant el Tsunami d'Oamishirasato... Des d'aleshores no ha volgut apropar-se al mar, per que té por que l'engoleixi com va engolir el cos de l'oncle. -En Nanashi em va mirar amb tendresa, potser buscant en mi algun tret de la seva germaneta. - A la Terra hi ha abismes molt més profunds que aquest. Pensi que als oceans del planeta Mare fins fa poc encara quedaven indrets per descobrir. I és possible que encara en quedin, qui sap. Mai acabarem de catalogar totes les espècies existents. Se n'estan extingint a grapats, però també en deuen estar apareixent un munt de noves formes de vida.
-I a quina fondària està la fossa més profunda de la Terra? -vaig preguntar, més per mantenir la conversa que per curiositat.
-A uns 11000 metres sota l'Oceà Pacífic. Segons els nostres càlculs, la fondària dels aiguamolls és d'uns 2000 metres, sense comptar que poden haver-hi zones més profundes encara no detectades.

La pantalla de l'híbrid indicà que ja haviem superat els 200 graus centígrads. Allà dins no ho notavem, però l'entorn que ens envoltava devia ser un forn. No haviem tornat a veure algues ni animals des que haviem començat el descens. Una sacsejada forta va desestabilitzar la nau aquàtica i em vaig agafar amb força al braç d'en Nanashi. Li vaig clavar tan fort les ungles que va cridar del mal.
-Ho sento -vaig dir avergonyida.

Ell em va disculpar, fent-se fregues allà on li havia deixat les marques de les meves urpes.
-Ja som a 1900 metres. 300 graus centígrads. -Digué en Nanashi a través del comunicador.

No obtingué resposta d'en Pavlichenko, però no semblà amoinat.

-Com pot ser que les aigües estiguin calentes en comptes de glaçades, a aquesta fondària?
-Segurament trobarem la resposta més avall.
-Encara hem de baixar més??-vaig exclamar esgarrifada. M'imaginava que hi hauria un món totalment fosc amb esquerdes supurants de magma fos. Així és com devia ser l'infern, si és que existia.

De sobte vam deixar l'estretor de l'esquerda enrera i el vehicle va il·luminar un espai obert, sense cap paret propera que limités l'abast dels focus. El fons estava allà mateix, i tot i ser fosc, no hi havien escletxes de magma ni absència de vida. Ans al contrari, enormes coralls blancs s'estenien pel sòl i mostraven tonalitats llampants quan el focus els il·luminava. Entre ells s'obrien pas una mena de xemeneies rocoses, com estalagmites foradades d'on rajaven milions de bombolles de vapor sense parar.
-Allà tenim el motiu d'aquestes temperatures-assenyalà en Nanashi.

Una ombra gegantina es creuà davant els focus i s'allunyà entre els esculls de corall i les fonts hidrotermals.
-Que coi era allò?-vaig xiuxiuejar, feta un sac de nervis.
-Semblava un gran peix, o potser un gran amfibi... L'ha pogut gravar amb el botcàmera?
-Crec que sí.
-Perfecte, ens serà molt útil per catalogar-ho. Intenti gaudir, senyoreta Ona.

M'era difícil gaudir d'aquella situació. Hi havia un monstre gegant nedant a prop nostre i l'única sortida possible estava a més de 2000 metres més amunt. A més, m'havia començat a fer mal el cap, i em bategava el cor a la boca.

-Miri allà-digué el biòleg assenyalant una concavitat entre els coralls blancs.

Vaig fer un zoom al lloc que m'indicava. Milers d'estrelles aquàtiques, semblant a les de mar, formaven una xarxa de colors clars sobre el sòl. Es trepitjaven i es barrejaven, entreteixien formes asimètriques, s'arrossegaven unes a altres fins a quedar apilades en columnes de mil puntes. Era espectacular. Un éssers blaus diminuts suraven al voltant de les estrelles. Semblaven bombolles pàl·lides que agafaven embranzida amb l'alé de les xemeneies. Unes papallones transparents i filamentoses s'enganxaven als coralls. Els seu corrent sanguini era blau violaci i s'encenia amb cada batec d'ales. Em recordaven a les meduses marines. Les algues de color malva entapissaven la sorra blanca. I tots els colors es fonien en la negror quan el focus els abandonava. Volia gravar-ho tot alhora, veure-ho tot, estar-m'hi hores fins haver inspeccionat fins a l'últim racó. Em vaig adonar que estava gaudint, i vaig  intercanviar un somriure amb en Nanashi, que prenia mostres a través dels braços robòtics del vehicle.
-Com poden viure aquí, sense l'energia del Sol?
-Crec que sobreviuren gràcies a les fonts hidrotermals. A la Terra hi ha alguns indrets semblants a aquest, però sota del mar. Mai s'havia trobat cap ecosistema d'aquestes característiques en un ambient d'aigua dolça. Si no vaig errat, aquests essers obtenen l'energia del sulfur d'hidrogen i d'altres substàncies químiques que segurament només es poden trobar aqui. Comprovarem la composició de l'aigua quan tornem al laboratori.

En Nanashi va comprovar l'hora.
-Hem de marxar ja. Aquí estem incomunicats i en Pavlichenko és capaç d'enviar un equip de rescat si no tornem aviat.
Em va decebre haver de tornar tan d'hora.
-Hi tornarem? -li vaig preguntar.
-Depén del Cap d'expedició. Encara queda molt per descobrir, a Demèter.

Estavem a punt d'entrar a l'escletxa per la que haviem arribat, quan vam tornar a veure la figura immensa apropant-se a nosaltres. El vaivé de la corrent que provocava aquella criatura va balancejar l'híbrid. En Nanashi enfocà el focus principal cap on creia que es dirigia la bèstia. El gran cos fosc irradià ones de llum blava en ser encertat pel focus. No tenia una forma exacta, ni es podia descriure fàcilment. No podiem concretar si tenia potes, aletes, escates o punxes, perque anava mutant a cada segon. Era un esser esgarrifós, sense ulls, sense orificis, sense forma. Una gran masa fosca i llefiscosa que es movia veloç fugint de la llum. De sobte, va desaparèixer.
En Nanashi estava garratibat, amb els ulls esbatanats, prenent notes de veu amb paraules que per a mi no tenien cap sentit. En el precís instant en que anava a obrir la boca per preguntar-li què en pensava d'aquella cosa, les llums exteriors de l'híbrid es van fondre.

-Que ha passat? -vaig xisclar.
-No ho sé. Mantinguem la calma. De seguida s'encendràn les llums d'emergència.

Però no es van encendre. Els monitors es van apagar i els controls de comandament es van bloquejar.
-Alguna cosa està afectant el sistema central d'energia de l'híbrid. Intentaré activar el control manual.
-Comença a fer molta calor. -vaig dir, amb la suor corrent-me per la cara.
-El sistema de refrigeració també falla. No sé que deu estar passant. Acabaven de revisar les naus i estaven en perfectes condicions. No pot ser una avaria.
-Morirem aquí?-vaig xisclar. El pànic s'apoderà de mi i vaig començar a cridar i a plorar.
-Crec que aquella criatura ha provocat alguna mena d'alteració als sistemes elèctrics -vaig sentir que deia en Nanashi. -Ho sento, senyoreta Ona. Necessito que estigui en silenci per poder pensar amb claredat. Espero que ho entengui.

Vaig notar una fiblada a la pell i la veu d'en Nanashi s'anà enterbolint com les aigües que ens envoltaven. Els últims sons que vaig sentir s'esvaïren com si les paraules m'arribessin de molt lluny. Els ecos moriren dins meu i després no hi hagué res, només silenci, buit, foscor.

2 comentaris:

  1. Tincs entés que l'acció d'Avatar 2 es desenvoluparà en el fons marí... En James Cameron podria utilitzar aquest capítol com a exemple!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aviam si em copia la idea. Seria tot un honor. :P

      Elimina