diumenge, 8 de gener de 2012

Nit de Cap d'Any

Durant el sopar, els principals caps de la colònia ens van dedicar unes paraules. Vaig encendre el bot-cam (bot-càmera) i el vaig enviar a gravar de prop cadascuna de les intervencions. Ja feia temps que tothom s'havia acostumat a l'aparell rodó que surava sempre al meu voltant, així que aquella nit gairebé ningú es sorprenia de la seva presència i de les seves anades i tornades per sobre dels caps.
El primer a parlar fou en Hendrik Bildhauer, Director de la Fundació Alfa Humanis a Demèter. Lluïa ufanós l'emblema de la Fundació, brodat en plata al pit de la camisa.
Es va dirigir a tota la població de la colònia sense deixar de somriure en cap moment. Es notava molt que recitava les paraules tal com li havien dictat des d'algun despatx de la Terra. Tot i així, el seu discurs va complaure els assistents, que l'aplaudiren amb entusiasme.
El Doctor Pavlichenko, el Cap dels Científics de l'Aliança, no va pronunciar un discurs tan inspirador, però la seva espontaneïtat fou ben acollida. Al cap i a la fi, els dos caps demeterencs havien expressat el mateix amb diferents paraules.
Es resumia tot en un munt de lloances i agraïments cap a les dues grans corporacions que havien fet possible la colonització del planeta, o sigui, la Fundació A.H. i l'Aliança. També enaltien els demeterencs pel seu valor i elogiaven la gran passió amb que duien a terme les seves tasques cadascuna de les persones que feien que Demèter fos un Nou Món Feliç.
El bot-cam va captar un comentari fora de lloc provinent de darrera d'en Pavlichenko. Tot i que fou un xiuxiueig, les paraules sonaren clares i inconfusibles, i anaven dirigides al Doctor.
" Vagi enllestint. Ja s'han llepat prou les tites per avui. Ja es podran vanagloriar en la intimitat quan estiguin solets. "
L'home que les pronunciava duia l'uniforme militar de l'Aliança. La seva mirada de menyspreu i el seu to despectiu no passaren inadvertits a en Bildhauer, tot i que el greuge anava dirigit a en Pavlichenko. Si al Doctor li molestà, no ho mostrà en cap moment i continuà amb el seu panegíric a les corporacions.
Em vaig adonar que anava abillat amb un frac negre que deixava entreveure una camisa blanca amb ambdós símbols brodats al pit, fonent-se l'un amb l'altre. Això em va sobtar molt i aleshores vaig recordar que en Pavlichenko duia la bata grissa d'Alfa Humanis i viatjava a l'Argonauta, quan la resta de l'equip científic viatjava amb les naus militars de l'Aliança.
Com que tenia a la Bintou ben a prop, li ho vaig comentar.
-Em pensava que els científics eren només de l'Aliança.
-Ho són. No se sap perque, però en Pavlichenko és una de les grans inversions de la Fundació. L'Aliança i la Fundació van arribar a un acord perque fos ell el Cap Científic. Deu tenir algun contacte important a les altes esferes. No és un cas aïllat. Hi ha molta gent endollada a Demèter.

Vaig memoritzar-ho tot a l'omnieina, esborrant la font d'informació per no perjudicar la Bintou. Tampoc sabia si eren dades fiables o si tenien cap importància, però no estava de més emmagatzemar-les.

El darrer a parlar fou el Capitost Militar de l'Aliança. Em va sorprendre molt comprovar que era el mateix home desdenyós que havia fet escarn dels altres Caps. Fins aleshores no l'havia vist mai, o no m'hi havia fixat. Vaig pensar que seria interessant entrevistar-lo, però segurament no em concediria cap cita, a menys que algú d'Alfa Humanis intercedís per mi.
En Kenneth Patterson era un home seriós i de poques paraules. Tan sols va desitjar un Bon Any Nou per a tota la colònia, i s'acomiadà fermant-se i posant-se la mà al pit, on duia l'emblema d'or de l'Aliança, brillant enmig de dotzenes de condecoracions.

-Que fred.-Vaig dir.-Sempre és així?
-Sí. És molt estricte. Porta la disciplina fins els límits i exigeix que tots els seus soldats segueixin les seves ordres a la perfecció. L'errada més petita pot ser castigada amb el suplici més gran.

Una ombra emboirà la mirada de la Bintou, que callà de sobte, potser recordant algun d'aquests càstigs que esmentava.

-Quin home tan dur. Jo em tornaria boja si l'haguès de sofrir. -Digué la Tau, abraçant la seva xicota amb gest tendre.
-Alguns l'anomenen "Cor Glaçat" d'amagat -continuà la noia soldat - perque sembla ben bé que no senti cap mena d'emoció humana. Té fama de ser un home despiatat. Però jo vull creure que és només un paper que li fan representar.
Un líder ha de ser fort, ha d'imposar-se, ha de semblar cruel i infondre por. Així els seus subordinats sempre l'obeïran, i s'ho pensaran dos cops abans de desertar.
-Tot i aquest caràcter tan gèlid, veig que desperta molta admiració entre els teus companys.
-Inspira molt respecte.-Respongué la Bintou.-És un veterà de l'última guerra a la Terra. Va sobreviure a la Batalla de Yakutsk. La meitat de la seva companyia va ser abatuda en menys d'una setmana, però ell va aconseguir arribar a la base enemiga sense ser detectat. Va restar sol a la neu durant tres dies, dormint al ras i bebent gel, a 40 graus sota zero. Els satèl·lits no trobaven l'emplaçament exacte de la base, i per tant, no es podia atacar amb míssils pel gran risc d'afectar la zona de refugis civils. En Patterson, que en aquells temps era capità, es va esmunyir per la reraguàrdia, fent túnels sota la neu com un lèmming. Va entrar en un búnquer enemic sense més armes que les seves mans i va trencar-li el coll a l'operari de comunicacions. Aleshores va enviar una senyal per ràdio a la freqüència de la seva companyia, delatant així la posició enemiga. Els satèl·lits van iniciar el compte enrera per enviar els míssils. En Patterson es va arrossegar sigilosament cap a les afores de la base enemiga i va aconseguir sortir del perímetre d'impacte just a temps. Les tropes amigues el van trobar mig enterrat sota la neu, amb una hipotèrmia molt greu i els dits dels peus totalment glaçats. Li van haver d'amputar tots aquells dits i canviar-los per pròtesis biòniques. Quan es va recuperar, el van ascendir a Tinent Coronel i el van condecorar i homenatjar com a Heroi Internacional.

-Un heroi de guerra com a Cap de les Forces Colonials de Demèter. Un home d'acció es deu avorrir molt, aqui. -Vaig dir, reflexionant sobre el que m'acabava d'explicar la Bintou. -No conec gaire la história bèl·lica del nostre segle... Que va causar aquella guerra?

-Hi hagueren moltes raons de pes,  però la principal fou el conflicte territorial entre Sibèria i Rússia. Sibèria es volia independitzar, i Rússia no volia perdre les grans mines d'or i diamants de la República de Sakhà. Com sempre, els americans hi van voler dir la seva, i van aliar-se amb els Siberians.

Jo era molt petita quan succeí tot allò i no ho recordava. Tampoc a l'escola ens van parlar mai d'aquella guerra. La violència al nostre segle és motiu de vergonya per a totes les cultures, i per això hi havia tanta ignorància sobre la última guerra. Preferiem creure que era un fet del segle passat. Però allà hi havia un testimoni vivent, i no semblava pas una persona pacífica dels nostres temps, sino un home amargat ancorat en el passat.

Per megafonia es va anunciar que els plats del sopar ja estaven disponibles a la barra d'auto-servei principal. Vam agafar lloc a la cua per recollir les nostres safates. Cercava entre la gent aquella mirada que m'havia captivat feia poc temps. La sala era plena a vessar i m'era impossible trobar-la entre tants rostres maquillats. Potser no havia vingut. Vaig tornar a la taula amb la safata fumejant entre les mans. La Tau i la Bintou seien al meu davant. Estaven menjant-se l'una a l'altra mentre se'ls refredava el sopar, i jo em distreia intentant endevinar els ingredients del primer plat, una exquisida sopa calenta. Hi havia música ambiental per amenitzar la vetllada. En aquells moments sonava una simfonia desconeguda per a mi, d'estil clàssic. De sobte s'interrompé la simfonia, com si l'arxiu s'hagués bloquejat, i sonà un altre tipus de música durant uns segons. Era un estil semblant al grunge i la lletra era en català, cosa que em va sorprendre. No hi vaig parar molta atenció a la melodia, però la tornada es repetia molts cops seguits i se'm va enganxar. Deia quelcom així: " Em trobaràs als aiguamolls, si em vols, si em vols."
Després, es va tallar en sec i tornà a sonar la simfonia clàssica. Ningú més semblà adonar-se del canvi sobtat. Potser la meva solitud em feia més sensible als canvis del meu entorn. Fos com fos, em vaig passar tot el sopar amb aquella cançoneta dins el cap. I encara ara quan hi penso, se'm torna a enganxar.
"Em trobaràs als aiguamolls, si em vols, si em vols...".

2 comentaris: