dimarts, 31 de gener de 2012

Despertar

Vaig despertar de cop. El cap semblava a punt d'esclatar-me i les parpelles no m'obeien. Sentia una presència molt a prop meu. Podia notar el seu alé a uns centímetres de la meva cara, i les seves mans em grapejaven l'uniforme. Algú m'estava descordant el coll de la camisa tèrmica. Vaig intentar obrir els ulls però no podia, ni tampoc aconseguia emetre cap so. Era conscient, però el meu cos estava paralitzat. Els llavis no responien a les ordres que enviava el meu cervell. Notava la mà aliena al meu coll, prenent-me el pols. M'angoixava la impotència de no poder dominar les meves funcions corporals. Les veus esmorteïdes començaren a prendre forma i per fi vaig distingir algunes paraules difoses.
-"Està tornant en si."-digué una veu molt propera.-"Pols i respiració estables".
Vaig notar que m'extreien una agulla del braç. M'havien injectat un líquid fred i el sentia recorrent el meu cos, que reaccionava immediatament a la substància.
-"L'estimulant està fent efecte. Ja comença a obrir els ulls. "-digué la mateixa veu.

Per fi vaig aconseguir articular paraula, tot i que els ulls es resistien a obrir-se del tot.
-Sóc viva?

Vaig escoltar rialles al meu voltant. Poc a poc vaig anar obrint les parpelles i vaig intuir un parell de formes al meu costat, difuminades contra la llum del sostre. No sabia on em trobava, però em sentia  surar en una pau immensa.

-Benvinguda de nou, Ona.

El Doctor Pavlichenko era una de les siluetes a contrallum. Ho sabia pel seu accent, però encara no aconseguia enfocar bé i les llums m'encegaven.

-Ho sento molt, senyoreta Ona. De debò. La vaig haver d'adormir, no em va deixar opció. Posava en risc la nostra supervivència. -L'altra veu era d'en Nanashi, tan educat com sempre.- Amb els seus crits no em podia concentrar i vaig haver-li d'injectar un somnífer. Em podrà perdonar?

Vaig obrir els ulls del tot i vaig veure el jove biòleg japonés dret davant meu, una mica capcot. Em dirigí una mirada suplicant, plena de penediment. Vaig assentir amb el cap al seu prec de comprensió i de perdó, mentre tractava d'incorporar-me a la llitera. El cos em pesava una tona, però un cop asseguda, em vaig deixondir del tot.
-On som?
En Nanashi s'assegué al meu cantó i m'atansà un got d'aigua.
-Som a l'infermeria de la base exterior. Han passat cinc hores des de l'administració del somnífer. Haurà de passar aquí la nit, doncs la resta de transports ja són de camí a la colònia. No podem tornar sense l'escorta militar.

-Com és que no hem mort, Nanashi?

No em podia creure que haguessim sobreviscut. La darrera imatge que recordava abans de la foscor absoluta, era aquella criatura amorfa de dimensions monstruoses apropant-se a l'híbrid a gran velocitat, i desapareixent de cop. Havia estat una visió terrorífica que segurament em provocaria malsons durant molt de temps.

-Com li vaig dir, quelcom estava afectant als sistemes elèctrics. Vaig deduir que si aconseguia allunyar la nau d'aquella zona, potser podria reiniciar el sistema i propulsar l'híbrid cap a la superfície. Vaig estar a punt de desmaiar-me de la calor i la tensió, però sabia que hi havia una oportunitat per sortir d'allà, i l'havia d'aprofitar. Vaig aconseguir controlar manualment els braços mecànics del vehicle i en tocar fons, vaig arrossegar-lo pel sòl fins a trobar una font hidrotermal. Això ens va salvar.
-Ens podriem haver cuit allà a sobre!
-Havia intentat comptar la freqüència de les emisions de vapor. Cada erupció era com el raig d'aigua d'un géiser. Inconstant i imprevisible, però amb una ejecció tan potent que podria empènyer l'híbrid cap al sostre d'aquella cambra. L'espai entre la xemeneia i l'esquerda era immens, però el pla va funcionar. La pressió del raig ens va fer espetegar contra les parets de l'esquerda, però immediatament es van activar els sistemes d'emergència. Quan ja erem a més de cent metres per damunt de la cambra es van encendre els llums. L'ascens va ser molt tranquil. Fins i tot vaig poder catalogar un parell d'espècies abans de sortir a la superfície, i vaig prendre noves mostres d'algues i roques.
-I jo dormint com una soca... -vaig mussitar amb recança.
-Li he estalviat un atac de cor, cregui'm. Estava molt trasbalsat. Pensi que vam estar a les fosques molta estona mentre arrossegava l'híbrid a la recerca d'una font. Imagini's la por que em feia caure en un altre abisme, o dins un sot en ebullició, o ser engolits per la criatura...

En recordar el monstre em vaig estremir.
-I el botcàmera?
-Estem fent una còpia dels seus arxius. Espero que això no la molesti.
-No hagués estat de més que s'em demanés permís, no?-vaig remugar.

No m'agradava gens que tafanegessin les meves coses. No tots els arxius eren d'aquell dia, ni tampoc tots eren d'interés científic, i per tant aquella intromissió em va semblar fora de lloc. No sabia quins arxius estarien descarregant. Havia emmagatzemat gran part dels arxius en un disc dur extern, però encara hi havien gravacions dels darrers dies. Allò vulnerava el meu dret a la privacitat.
-No s'amoini, he supervisat l'anàlisi dels arxius i només s'estàn copiant els datats d'avui -digué en Pavlichenko.
Havia oblidat la seva presència. Em vaig sentir incòmoda. Havia estat remenant les meves gravacions, i per tant, havia vist la nit de cap d'any i la meva petita escapada amb la Venus cap al terrat de la Casa. Esperava que això no li portés problemes a la noia.
No li podia retreure res a en Pavlichenko. El botcàmera no em pertanyia. Era propietat de la Fundació, i per tant, si el Doctor en volia fer ús, en tenia tot el dret. Era un membre important d'Alfa Humanis, tot i que vestís la bata de l'Aliança. No ho havia d'oblidar mai. Si volia conservar la feina i arribar lluny en la meva professió, havia de resignar-me i acceptar aquell escorcoll d'arxius.

Un infermer entrà a l'habitació amb una safata. Em duia el sopar. Eren unes farinetes. Vaig recordar que no havia menjat res en tot el dia i els budells em van grinyolar sorollosament. Encara no havia marxat l'infermer i ja me les havia acabat.

-Anem, Nanashi-digué en Pavlichenko.-Deixem descansar l'Ona. Deu estar cansada.
-Estic bé-vaig dir. Però la meva veu em traí, sonà feble i trencadissa.
-Bona nit, senyoreta Ona.

En Nanashi s'acomiadà des de la porta. Li vaig dir adéu amb la mà i em vaig deixar caure enrera, contra el matalàs de la llitera. Em vaig adormir gairebé a l'instant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada