dijous, 11 d’octubre de 2012

Observatori

En Pòl·lux és el primer d'entrar. Es gira i arrufa el nas, mentre ens fa un gest per que passem a dins. Fa pudor a podrit. Potser hi va quedar algun animal tancat i va morir d'inanició. Després buscarem el cadàver i netejarem l'espai. En Dzeko s'apropa a una paret coberta amb fines cortines negres, i les descorre. Unes allargades finestres vidrades queden a la vista. A través d'elles es poden veure els aiguamolls cap a l'oest. Totes les parets tenen finestres del mateix tipus, amb vistes als diferents paisatges que ens envolten. Al sud queden les muntanyes, i al nord el bosc. Al sud-est, a molta distància, hi ha la base científica que acabem d'abandonar.

Amb la nova claror, podem observar millor la sala. Veiem l'allargavistes del que ens havia parlat en Píter. M'apropo a ell i miro a través de la lent en direcció als aiguamolls. Al·lucino! Té un superzoom fotogràfic de x500!! Puc veure fins i tot els insectes que sobrevolen l'aigua a més de cinc kilòmetres!! Em quedo aclaparada per la potència del seu objectiu focal. Em sembla que em serà de gran utilitat pel meu documental naturalista... i també ens servirà per la vigilància a llarga distància. La claror desvetlla coses no tan agradables, però.  La Tau fa un xisclet de ratolí i s'abraça a mi d'un bot. Darrera del sofà trobem un cos en avançat estat de descomposició. És un militar de complexió forta, pelut i gros com un goril·la. Si no fos per l'uniforme, semblaria un simi cadavèric. Aquesta similitud em fa adonar-me que conec aquell home hirsut. És el soldat guarda-espatlles de la Venus! Que hi fa aquí? Com va morir? No té signes de violència ni sembla estar infectat com els mutants. Si va arribar aquí, potser la Venus és a prop! Busco amb la mirada alguna senyal de la seva presència, armes, roba,...qualsevol cosa. Però allà només hi ha aquell cadàver i la seva pudor.

-És un tal "F.H. Groff". Porta un "dog tag" del segle passat, amb el símbol d'Human Wars, el molt imbecil!  -Fa en Pòl·lux, analitzant la xapa metàl·lica del penjoll que porta al coll.
-Que és això, una xapa? -pregunta la Tau, que malgrat ser la xicota d'una soldat, mai no n'havia sentit a parlar.
-Una identificació que es feia servir a les guerres antigues. Avui dia només les porten els fanàtics nostàlgics d'aquells temps, els que estan a favor de les guerres entre humans. Ha esdevingut un símbol negatiu, com ho era l'esvàstica de l'Alemanya nazi. L'Aliança defensa tot el contrari, de fet l'Aliança és una eina per combatre possibles atacs alienígenes i per garantir la pau entre humans. Haurien de tenir més miraments a l'hora de reclutar els seus efectius. Aquesta xusma dona mala fama a l'exèrcit.
-I ara com us identifiquen? La Bintou mai m'ho ha explicat.

Pensar en la Bintou la entristeix i acota el cap per un moment, amb la mirada apagada.

-Per identificar-nos ens foten un xip sota la pell. Veus?

En Pòl·lux s'aixeca el llavi superior i ens mostra una cicatriu just a sobre de les genives.

-Encara el tens? -li pregunto.
-Me'l vaig arrencar per que no em puguessin rastrejar per satèl·lit.

M'imagino el mal que deu fer això. És admirable que s'ho fes tot sol. La Tau obre la boca i es porta el dit instintivament a les genives, fent una ganyota de dolor en imaginar-se com deu ser perforar-se la carn sense anestèsia.

-Ajuda'm a treure'l, Ona.-Em diu en Pòl·lux, ajupint-se per agafar el cos per les aixelles.

M'apropo al cadàver i l'agafo per sota dels turmells. L'arrosseguem cap a l'exterior i caminem uns vint metres per allunyar la seva pudor de l'observatori. Hem d'anar amb cura de no quedar envoltats per les bestioles carronyaires afamades que comencen a sortir dels aiguamolls. Em puja un glop de bilis a la boca quan m'arriba el tuf insofrible als narius i veig com un tros de carn de la cara s'està desprenent, deixant a la vista part del crani i dels seus nous habitants, una massa de paràsits vermells que es mouen embogits al contacte de la llum diürna. És repugnant.

-I si encara té el xip? -se m'acut de cop.
-Merda! No hi havia pensat!

En Pòl·lux es treu el punyal del cinturó i li clava la punta a les genives. Furga per la carn i remena amb els dits dins la boca putrefacta del soldat mort.

-Ell també se'l va arrencar. Em pregunto per què. És que també va desertar?
-Jo el coneixia.-li dic- I no crec que desertés. Era un esbirro d'en Pavlichenko. S'ocupava de vigilar la Venus. Sempre la mirava d'una forma que em regirava els budells.
-Que creus que el va portar aquí?
-Potser es va assabentar dels experiments i com se li havia escapat la Venus, sabia que acabaria sent un conillet d'índies com a càstig. O potser va ser ell qui es va endur la Venus i es va arrencar el xip per que no els trobessin. Sigui com sigui, aquest paio no era de la confiança de la Venus.
-El que s'em fa més estrany és que no té signes d'una mort violenta. No té ferides ni hematomes. Bé, no li he fet un exàment físic exhaustiu, però a primer cop d'ull no sembla que hagi estat ferit d'un tret ni amb cap arma blanca.
-I si estava malalt i ens estem exposant a la seva infecció? Qui sap si ja havien experimentat amb ell i està contaminat. Potser estava mutant! -Exclamo aterrida per la idea d'estar tocant una bomba de bacteris i virus mortals.
-Portem guants, no crec que ens enganxi res per contacte físic...
-I per l'aire? Els virus s'escampen per l'aire, com la grip. Si és així ja estem contagiats! -M'estic emmalaltint només de pensar-ho.

Deixo caure el cos simiesc a terra i en Pòl·lux li envia un missatge telepàtic a en Dzeko, que està ajudant a en Píter a descarregar algunes coses del G-Wagon. Veig que el noi s'apropa amb les màscares antigas a les mans.

-Potser l'hauriem d'examinar millor. Ves a netejar amb la Tau, ja ens n'ocupem nosaltres.
-No. Em quedo aquí. Potser trobem alguna pista sobre el que li ha passat a la Venus.
-Està bé. Doncs posa't la màscara. Treu-li les botes mentre li buido les butxaques de la camisa.

Obeeixo i li arrenco les botes d'una estrebada. La ferum a peus podrits és encara pitjor que la de cadàver a mig florir. Els mitjons ronyosos estan enganxats a la pell llardosa del mort. Decideixo no arriscar-me a treure-se'ls. Podria morir-me del fàstic. El meu company ja li ha acabat de buidar les butxaques. Només hi ha porqueria: preservatius de làtex d'aquells que regalen als prostíbuls, un paquet de cigarretes mentolades (sort que en Píter no les ha vist!), i un xiclet d'eucalipte mastegat i desat a la butxaca per una altra ocasió.

-Aquest paio era un porc fastigós! -Diu en Pòl·lux, mentre li descorda la camisa per treure-se-la.

Aleshores veiem una cosa que no haviem vist, perque la camisa era molt llarga i amagava el que hi havia a sota. El pantaló militar té un gran forat just on hi hauria d'haver la cremallera. Algú li ha disparat amb una arma de plasma. Hi ha una ferida cauteritzada on hi hauria d'haver els òrgans genitals. En Pòl·lux es palpa les seves parts fent una ganyota de dolor. Fins i tot a mi, que no tinc res semblant, em fa angúnia imaginar-me com deu ser perdre aquell tros de carn tan important. Apart d'això, el cadàver no té més símptomes de violència, i la ferida no sembla prou greu com per causar la mort.

-... Oh! Espera! Té un petit orifici a l'engonal. Mira això. -Dic, fixant-me amb atenció en un petit punt fosc a la pell pàl·lida del mort.
-Sembla una punxada de xeringa. Potser si que van experimentar amb ell...
-O potser la mateixa persona que li va disparar, va injectar-li algun verí. Seria l'única explicació lògica per una mort tan estranya.
-Creus que la teva amiga Venus pot haver estat l'executora?
-No ho sé, però és probable. Si jo estigués al seu lloc, també ho hagués fet.

Que devia fer aquest tio per que la Venus el castrés d'una forma tan radical? Em preocupa que hagi abusat d'ella. Potser la va segrestar i la va violar. Intento no pensar el pitjor, però és inevitable, veient això. La manca de genitals sembla una venjança, i la punxada és una forma molt neta per matar, digna d'algú que sap el que fa i que entén de composicions químiques letals. Una forma d'assassinar adient per una científica com la Venus. Tracto de reconstruir l'escena del crim. No sóc cap Serlock Holmes, però tinc molta imaginació i capacitat de deducció. Me la imagino espantada, amb aquell mascle horrible grapejant-la i tractant de forçar-la. De sobte la Venus devia adonar-se que tenia la pistola de plasma del soldat a l'abast. La hi devia arrencar i aleshores li devia disparar a frec de roba. Potser després, amb el soldat commocionat, havia aprofitat per injectar-li somnífers o verí. O potser havia estat al revès. Mentre la intentava forçar, potser li havia aconseguit punxar la xeringa a l'engonal, i després en venjança, mentre el soldat Groff agonitzava, li havia disparat entre les cames. Me la imagino amb els ulls plens de ràbia, sortint de l'observatori amb la seva forma de caminar tan característica, tan femenina. M'adono que estic somiant desperta, i que cap de les meves suposicions té per que ser certa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada