Glaç virtual

Hem tornat en silenci, sense mirar-nos. La llum de la Lluna Blava il·luminava el caminet entre la molsa, i ens ha semblat veure alguna bestiola observant-nos des de l'aigua, però no ens hem aturat per comprovar si ens seguia. En Píter anava capcot i jo no volia destorbar-lo, per que és un moment dur per ell. Quan hem entrat a l'observatori, en Pòl·lux i la Tau estaven immersos en una realitat virtual controlada per en Dzeko. Ell semblava adormit, però estava concentrat en els entorns i situacions que estava creant. Els altres estaven connectats a ell amb uns electròdes col·locats al clatell. Així no necessitaven activar el sistema telepàtic. En Dzeko ha obert els ulls un instant, en ser conscient de la nostra presència i ens ha preguntat si voliem viure l'experiència.

En Píter ha dit que estava esgotat i ha rebutjat educadament l'oferiment. Després ha dit no sé que d'anar a vigilar el G-Wagon i ha sortit. Jo m'he connectat a la realitat virtual dels meus companys per curiositat. Ara mateix en Dzeko m'acaba de col·locar l'electròde al clatell.

La petita sala on estem s'ha transformat de cop en un llac gelat. Hi ha gent patinant, creacions involuntàries de les ments dels meus companys. Parents, amics, coneguts. La ment humana és difícil de controlar, i aviat jo també hi afegeixo els meus fantasmes del passat. M'adono que tinc uns patins de gel antics, d'aquells que tallen el gel en comptes de lliscar per levitació magnètica. El llac està enmig d'una vall nevada, i el cel és d'un blau que només pot ser terrícola. Unes muntanyes emblanquinades s'alcen imponents a la llunyania. Sento el vent xiulant-me a les oïdes, i el serrell em fueteja la cara. Fins i tot sento l'olor del gel, de la neu, com si fos real. M'ajupo a poc a poc per no relliscar. Em costa mantenir l'equilibri. Mai havia dut aquesta mena de patins i semblen molt inestables. Toco el gel. Està fred. M'adono que tinc les galtes gelades, però em noto les mans calentones. En Dzeko m'ha equipat amb uns guants de llana de coloraines. O he estat jo? Els reconec. Me'ls va fer la iaia pel meu dotzè aniversari. Són de ratlles verdes i vermelles. M'encantaven, però un s'em va desfilar i l'altre s'em va perdre. En Dzeko els ha trobat a un racó de la meva memòria i els ha afegit a la meva realitat virtual. O és un altre d'aquells actes involuntaris de la meva ment, i jo mateixa estic gratant entre els records subconscients. La Tau passa al meu costat patinant i em saluda.

-Onaaaaaaaaa!

La veig allunyar-se fent cabrioles sobre el gel, amb una gracilitat que no sé si és real o virtual. Més enllà hi ha la Bintou, o la seva personificació a la ment de la Tau. Com estem connectats alhora, compartim totes les imatges i sensacions que originen les nostres ments. La Bintou sembla una figura distant, sense voluntat pròpia. La Tau l'agafa de la mà i patinen juntes, però tan sols ho fan al cap de la Tau. Aquella no és la seva xicota, és només una ombra de la seva persona, una substituta virtual que actúa segons el que la Tau projecta. Intento no pensar en ningú real, però és inevitable, i veig aparèixer els meus pares. Estan quiets enmig del llac glaçat, agafats de la mà. Em somriuen. No són reals, em dic. Però no importa, m'emociono igual. Intento anar cap a ells, però mai he patinat sobre gel i abans d'arribar-hi, rellisco i caic de genolls. He evitat caure de boca posant les mans per davant, però m'he fet mal. Em miro els palmells, plens de petits talls. Un rajolí de sang comença a rajar entre els meus dits. Sembla tan real!

De sobte la sang s'esborra i la ferida desapareix. En Dzeko modifica la vivència i estic dreta, i miraculosament, estic patinant com si ho hagués fet tota la vida. I m'agrada! És molt divertit. Giravolto sobre mi mateixa fins que em marejo. Quan deixo de girar, els meus pares ja no hi són, però hi ha algú que em mira fixament. És una noia preciosa, amb els cabells foscos i els ulls d'aiguamarina. Em perdo en la seva mirada i ella s'allunya patinant. Tracto de seguir-la però desapareix entre la resta de patinadors. La Tau s'apropa patinant amb la falsa Bintou. M'ha vist seguint aquella noia.

-Qui era? -em pregunta, veient la meva estupefacció.

-La Venus. Pensava que l'havia oblidat...

La Tau em fa un copet de consol a l'esquena, i m'agafa d'una mà, deixant estar la mà de la seva xicota virtual. Patinem juntes i fem unes acrobàcies impressionants que ni se m'acudiria intentar a la vida real.

Aleshores veiem una cosa que ens sorprén a totes dues, però molt més a mi. Em quedo tan sobtada que freno en sec i la Tau gairebé surt volant per davant meu. Dreta a la neu, a la riba del llac, hi ha una noia vestida igual que jo, amb el meu mateix pentinat i uns moviments semblants als meus. Sóc jo! Com puc estar allà si sóc aquí? Vull dir...ha de ser un error del sistema d'en Dzeko. No em puc projectar a mi mateixa. O sí? I per que? La falsa Ona està d'esquenes, parlant amb algú. I si fos jo  la falsa Ona? I si l'Ona real és ella i jo sóc una rèplica pensant el que ella està pensant que jo he de pensar? L'altra Ona es gira, i m'adono que és una carcassa, com la Bintou. Però qui l'ha creat? Si jo ja hi sóc! Aleshores l'acompanyant de l'Ona virtual l'agafa de la mà i se la emporta a patinar a l'altra banda del llac. Els segueixo per curiositat, per que des d'on sóc no he pogut veure la cara del noi que la ha projectat. I quan m'hi apropo, gairebé caic de la sorpresa. És en Pòl·lux!

Me'l quedo mirant, entre desconcertada i astorada. Ell, en Pòl·lux real, s'adona de la meva presència i deixa estar la mà de l'Ona fictícia, que s'esvaeix com si mai hagués existit en aquell espai i en aquell moment.

-Per que... ?

Li anava a preguntar per que m'havia projectat, però deixo la frase a mitges per que ja és prou incòmoda la situació com per parlar-ne. Ell em mira tens, amb el nas vermell pel fred i els cabells encrespats per la humitat. Porta unes orelleres molt gracioses, potser algun record seu de quan era petit. No puc evitar somriure en veure'l amb allò al cap i aviat esclato a riure. Ell m'assenyala amb un dit i em diu que no em rigui d'ell, però als ulls li veig que està a punt de fer-ho també. S'ajup i agafa una bola de neu que abans no hi era (la deu haver creat ara mateix) i me la llença. M'encerta de ple a la cara i aleshores riu com un boig i jo m'allunyo a tot drap fugint de les seves boles i rient gairebé sense alé. M'empaita per tot el llac i acabem panteixant a terra, esgotats per la persecució. Ha estat molt divertit!

Sona una música estranya, tot i que no hi ha altaveus per cap lloc ni sembla que hi hagi cap aparell musical. És una cançó antiga. La conec. És "Mad world",  d'en Gary Jules. Deu ser cosa d'en Dzeko, afegint-hi el seu toc personal. No el veig per enlloc. Em pregunto per que no s'afegeix a les seves creacions. Suposo que necessita mantenir el control des de fora. Potser si fos un "jugador" més, acabaria confonent el que és real i el que és virtual.

La melodia fa que el moment sembli màgic. "All around me are familiar faces, worn out places, worn out faces. Bright and early for the daily races, going nowhere, going nowhere. " La neu comença a caure a poc a poc sobre el llac glaçat. Alço les mans al cel com quan era petita, plena d'emocions. Sento els flocs de neu desfer-se al meu front, al meu nas, als meus llavis. Cada cop neva amb més força, i el vent xiula més fort, fent remolins de flocs al meu voltant. La Tau s'apropa a nosaltres i ens abraçem tots tres per protegir-nos del vent i del fred. Estem tranquils perque sabem que no és una tempesta real, i la podem gaudir sense jugar-nos-hi la pell.

 I quan la cançó acaba, despertem.