dimecres, 31 d’octubre de 2012

La desaparició de la Tau

Ahir al vespre la Tau va desaparèixer. Li tocava fer guàrdia a l'altiplà, amagada dins una de les lones impermeables. Al canvi de torn, quan en Dzeko va pujar a substituir-la, la noia no hi era enlloc. S'havia volatilitzat.

Era impossible que hagués marxat de l'altiplà. Està a massa altitud i la única forma de baixar a la vall que ens envolta, és fent ràpel. Vam revisar totes les cordes que pengen del sostre de l'Edèn. No en faltava cap. Tampoc l'haviem vist per la cova. Havia sortit i no havia tornat més.

De seguida vam preparar l'expedició de recerca. En Pòl·lux, que encara desconfia de la lleialtat de la Tau, es va armar amb el seu HELGun de franctirador. La resta vam sortir només amb les ulleres de visió nocturna i alguns matxets per obrir-nos pas entre la vegetació. No voliem haver d'utilitzar armes de foc. Qualsevol soroll humà podia cridar l'atenció dels soldats, si és que encara rondaven la zona.

Primer vam pentinar la base de l'altiplà, per si la Tau havia caigut per accident, o per si trobavem algun rastre sospitós.

En Píter deia que potser l'havia detectat algun vehicle híbrid de l'Aliança i se l'havien endut cap a la colònia. En aquest cas, estavem perduts. No s'havia executat el sacrifici (l'anulació total) al moment adient, i ja devien haver extret tota la informació del cervell de la Tau. En Pòl·lux l'instava a enviar el virus igualment, encara que no sapiguessim si la Tau estava en poder de l'Aliança o no.

I si l'havia caçat alguna criatura nocturna? Hi ha moltes espècies que encara no coneixem. Potser la Tau havia estat el sopar d'algun depredador volador, i  nosaltres l'estavem acusant injustament de traició mentre la devorava un monstre alienígena.

Jo els seguia en silenci, sense posicionar-me. Sospitava de la Tau des del primer dia, però em costava de creure que ens havia traït. Era la meva amiga! Haviem compartit molts bons moments a les coves, i no em va semblar que volgués fugir en cap moment. De fet, tot i estar enyorada de la seva xicota, comprenia la nostra causa i ens feia costat.

Els meus companys van decidir donar-li una hora de marge. Si no apareixia en aquell temps, en Píter enviaria el virus, i la Tau deixaria de ser ella mateixa per sempre més. Això em feia mal, però no hi havia cap més alternativa. Havia de triar entre ella i tota la resta. Però encara que la triés a ella, no podria fer res per salvar-la del virus ni de l'Aliança. Només em quedava l'opció de la resignació.

Després de més de mitja hora cridant-la telepàticament i a viva veu pels aiguamolls i pel bosc, començava a perdre les esperances de trobar-la. Va ser en Píter el primer a sentir una mena de xiscles humans a uns metres d'on érem. Vam seguir els sorolls amb cautela, per si era un parany dels soldats de la base exterior. Enmig de la foscor, només se sentien els grills demeterencs i el vol de les aus-amfibi solcant la superfície de l'aigua. I la remor d'aquell estrany gemec, com un miol fluixet, entre les branques dels arbres.

Aleshores, mentre en Pòl·lux anunciava que només quedaven cinc minuts de recerca abans de l'enviament del virus, vaig ensopegar amb alguna cosa i vaig caure de cara contra un teixit que coneixia prou bé. La lona impermeable!

A terra hi havia estesa la lona que feia servir la Tau per arrecerar-se del vent. Com havia arribat fins allà? I on era ella? De seguida ho vam saber.

-Aquí! - va xiuxiuejar una veu per sobre dels nostres caps.-Ajudeu-me!

La Tau estava a dalt de l'arbre, embolcallada per una heura xucla-sangs.

-Que hi fas alla? Com hi has arribat fins aquí? -li vaig dir telepàticament.
-Ajuda'm, coi, que m'estan desagnant!

Vaig pujar a l'arbre  fins on hi havia la Tau i vaig clavar el Tsume a l'heura que envoltava la meva amiga. La planta resistí l'atac de la meva urpa metàl·lica i llençà una altra liana contra mi. Vaig sentir la punxada dels seus fiblons a la meva cama. Havien travessat l'uniforme, tot i ser d'un material gairebé impenetrable. De sobte em sentia afeblida, i vaig ser conscient que ja havia començat a drenar-me. Vaig treure el matxet del meu cinturó i vaig tractar de tallar la tija, però estava massa dura. Mai haviem hagut de lluitar contra cap vegetal hostil, i no sabiem com desfer-nos d'un enemic com aquell.

En Pòl·lux, fart d'esperar, i impacient com és, va acabar amb el problema, tot i que potser la solució va ser pitjor que el problema. Va apuntar amb el fusell làser de franctirador cap a la base de l'heura i va disparar. Amb un sol tret tota la planta va quedar carbonitzada. La Tau va cridar per l'ensurt, i jo vaig maleir-lo en silenci. Per molt discreta que sigui una HELGun, qualsevol alteració del silenci, és detectable durant la nit.
Vaig ajudar a baixar la Tau, que estava molt més afeblida que jo, i la vaig cobrir amb la lona per que entrés en calor. Estava pàl·lida i freda, tot el contrari a com és ella normalment. Semblava una vampiressa.

Aleshores, mentre tornavem tots cap a les coves, pendents de que ningú ens seguís, ens va explicar el que li havia passat.

-Un cop de vent. Vaig sortir volant i vaig planar amb la lona fins aquí. Però a terra hi havia coses que es bellugaven i em vaig pujar a aquest arbre, pensant que estaria més segura. Ja veieu que no va ser bona idea.
-Vaja, Chipmunk! Resulta que ets un esquirol volador!

Tots vam riure en sentir l'acudit d'en Pòl·lux. Ella estava enfurrunyada perque ens reiem d'ella i de la seva aventura. Però era divertit imaginar-la planant pel cel agafada a la lona com si fos un parapent.

-T'hem de fer guanyar pes perque no se t'emporti l'aire.-Li diguè  en Píter.
-A tu també se t'hagués emportat! -Li etzibà  ella.

És cert que el nostre company s'ha aprimat molt des que vam arribar a la cova. Però si el vent havia pogut arrossegar a la Tau, que deu pesar uns 48 kilos, potser hauriem de treure'n profit. Podriem aprofitar la força de l'aire per fer energia, com antigament. O per volar, com la Tau.

-Això és! -vaig exclamar. -Podem fer servir el vent per moure'ns on vulguem! I si construim parapents per tots? Arribariem a qualsevol lloc molt més ràpid que caminant, i els satèl·lits no ens detectarien! Només veurien la lona, que pot semblar una gran fulla marró o una au desconeguda. Fins i tot podriem fer rais-refugi per moure'ns pels aiguamolls.

Als altres se'ls hi va il·luminar la mirada, que era l'únic que destacava dels seus rostres a la foscor del bosc. La meva idea els havia agradat molt. La Tau havia tingut un bon ensurt, però gràcies a això ara podriem volar i navegar sense por a ser detectats. Quan vam arribar a les coves, encara anavem parlant del mateix tema. La Tau i jo ens vam desinfectar les ferides la una a l'altra i vam dormir juntes. La vaig abraçar amb afecte. Pocs minuts més i l'hagués perdut per sempre. No li vaig dir res del que hagués passat si no la haguessim trobat a temps. No vull que sàpiga que els altres han estat a punt d'anul·lar-la perque encara s'en malfien d'ella.

I aquest matí, ja hem començat a construir els rais amb troncs untats en resina de bombolles, per que surin amb més facilitat. Ja tinc ganes de solcar les aigües i els cels, i sentir el bes del vent, còmplice involuntari dels nostres moviments.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada