Començo a impacientar-me. No confio del tot en els canvis d'humor de la Tau. És massa voluble. I si ha fet veure que ens dona suport, i ha fugit mentre estavem distrets? És capaç d'haver disparat contra els meus companys per que no la puguin seguir. Serà tan temerària com per travessar la boira verda sola? Espero que no estigui tan boja com per intentar-ho. No puc evitar malfiar-me d'ella. Encara ha de demostrar que creu en la nostra causa. L'amor és una emoció forta, i si es deixa dur pels seus sentiments, ens trairà per tornar amb la seva xicota. Si és així, haurà estat culpa meva, per voler salvar a qui no desitjava la salvació.
Deu minuts esperant la Tau. On coi és? Hem de marxar ràpid de la base! Els militars ja deuen ser de camí. I descobriran la cova del soterrani, així que no ens podem amagar a les rodalies. I la Tau sense aparèixer. "Tau, no me la juguis!", penso. Però ni tan sols respon als missatges telepàtics. Potser no li arriba la senyal des d'aquí abaix. És possible. Espero, desitjo de tot cor, que sigui això. Si ha fugit, en Píter li haurà d'enviar un virus d'anul·lació i esborrar-li la memòria. La identitat. Tot. No li ho desitjaria ni al meu pitjor enemic.
De sobte sento passes baixant la rampa del fons. La Tau apareix somrient, empenyent un carretó ple d'andromines inútils. A cop d'ull veig que hi ha pinzells del laboratori de diferents grossors, llençols blancs i tovalloles, pots que contenen pols de colors, trossos de minerals, plantes, i un bidó de dissolvent.
Tots els dubtes sobre ella s'esvaeixen i respiro tranquila. L'amistat també és una emoció forta. Sé que algún dia haurà de triar entre l'amor i l'amistat, entre la Bintou i jo. Espero que sàpiga triar bé, amb el cap, i no amb el cor. Somric per a mi mateixa, veient que no porta més que coses innecesàries, totes atrotinades en un carretó que no podrem dur amb nosaltres si el G-Wagon va massa atapeït. Sé que és tan tossuda que no voldrà deixar res enrera i arrossegarà ella mateixa el carretó tot el camí.
-On vas amb tot això?
-És material per les meves obres d'art. No puc viure sense crear, em sento buida quan no pinto. Mira, he trobat aquests pots de pigments als prestatges del laboratori.
-Com hi has entrat? Es necessita un codi d'accés per accedir-hi.
-Li he demanat ajuda al teu xicot.
-No és el meu xicot! -exclamo, irritada. Ella em mira confusa. -És una història llarga... ja t'ho explicaré després.
-Està bé. Anem cap a la cova!
-Un moment. Estàs segura que aquests pots que has agafat no contenen res perillós?
-No ho crec. Per que ho dius?
-No sabem com es van infectar els científics que vivien aquí. I si va ser amb alguna d'aquestes coses que portes al carretó?
-No ho crec, només són roques i plantes.
-Roques i plantes alienígenes. No sabem que són ni d'on han sortit! Tau, ens pots posar en perill a tots!
-Calma't, paranoica! Si fossin coses perilloses no estarien als prestatges sino en càpsules de contenció, no creus?
-Bé, en això tens raó. Però si es van infectar és per que no sabien que alguna de les coses que manipulaven era infecciosa.
-Jo crec que es van infectar a la boira verda. En Pòl·lux m'ha explicat que va perdre uns quants companys el primer cop que la va travessar, quan encara era soldat de l'Aliança. Segur que es van infectar. No devien ajustar-se bé les màscares antigas.
-És possible, però no en tenim cap prova.
-Sisplau, Ona, deixa'm satisfer aquesta necessitat.
-Voldràs dir caprici.
-Per a mi és una necessitat, com per a tu ho és gravar i documentar tot el que vius. O no és així?
-Touché! - La Tau ha encertat de ple la meva debilitat. Jo també tinc un caprici. No puc deixar de prendre imatges, i per res del món deixaria enrera el meu botcàmera. Però la meva eina almenys té una utilitat defensiva. Els pinzells de la Tau no poden neutralitzar enemics.
-Deixa el carretó aquí, i acompanya'm a per les capses de la gruta.
La Tau fa el que li dic i ens endinsem a la foscor de la cova, amb les armes preparades i les llums del casc il·luminant el camí zigzagat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada