La Tau fa mala cara. Crec que comença a adonar-se de la gravetat de la situació.
-Que falta per carregar?-pregunto a en Píter.
-Les medecines i les provisions que hi ha a la cova que comunica amb la base. Podrieu anar vosaltres dues a recollir-les.
-I jo que faig?- pregunta en Dzeko.
-Ajuda a en Pòl·lux a desmuntar les torretes de la base. Ens les emportem. Jo acabaré de carregar les armes i les municions.
Deixem els tres homes a l'entrada i entrem a la base.
-Abans d'anar a la cova, assegurem-nos de que vas ben equipada. No és un lloc segur.
Passem per la meva habitació per agafar els uniformes. Trec la motxilla amb la que vaig arribar. No fa ni tres mesos que vaig arribar, i em sento com si hagués viscut aquí durant anys. Omplo la motxilla de coses útils, i aconsello a la Tau proveïr-se d'un uniforme de la seva mida i de bon calçat. Després d'emprovar-se uns quants, ens adonem que cap li va bé, perque és massa menuda, i els uniformes militars solen pertànyer a gent més alta que ella. L'únic que sembla anar-li més o menys bé li queda una mica galdós.
-Té. La necessitaràs. -Li dono la meva Toboe.-Allà abaix vam descobrir això dels mutants. És millor que hi anem preparades.
La Tau mira l'arma atordidora en silenci. Des que he arribat no la he sentit dir cap paraula. Que deu estar pensant? Ara la he equipat, va armada i està amoinada. Em preocupa que intenti escapar-se i tornar a la colònia. Seria una mort segura per a ella. I per nosaltres.
-No sé com s'utilitza.
Sentir la seva veu m'alleuja una mica, tot i que continuo patint per si utilitza la Toboe contra mi.
-Això d'aquí és el mecanisme d'assegurança. L'has de pitjar cap amunt. Si les lletres japoneses del canó s'il·luminen, vol dir que està a punt per disparar. Has d'apuntar recte. Pots fer-ho amb una sola mà. No té retrocès. Es dispara prement amb dos dits aquí, al gallet tàctil. Quan estiguem a bon recer, en Pòl·lux t'ensenyarà tot el que necessitis saber. És un bon mestre, ja veuràs.
La Tau escolta amb atenció les meves instruccions i després es penja la Toboe del cinturó de l'uniforme. Em mira amb ulls tristos.
-Sé que he estat intractable, Ona. I et demano perdó per com t'he parlat, pels insults...
-Xxxxxt! No cal que et disculpis. Sé que estaves confusa i desorientada... ho entenc.
-No et creia. No et vaig creure fins que vaig veure tots aquells cadàvers. És... esgarrifós!
-Sí... costa de creure que els científics estiguin experimentant amb els colons, amb l'ajuda dels militars que representa que han de protegir la colònia...
-La Bintou no en sap res... n'estic segura. M'ho hauria dit... O no?
-"Homo homini lupus " -li dic-"L'home és un llop per l'home." Ella potser no ho sap, però també és un llop ara mateix.
-Ho sé... però vull creure que ella no és d'aquesta mena. La estimo, Ona. Necessito saber que està bé i que no participa en aquestes atrocitats.
-Obeeix les ordres que li donen, Tau. No fa preguntes. Encara que li diguin que ha de portar un detingut a la base científica, mai sabrà el que faran amb aquella persona. Només fa el que li manen. És una soldat.
El rostre se li crispa de dolor. Sé el que sent. Jo sento el mateix. Impotència. Enyor. Soletat. Por. L'abraço i recolzo la barbeta sobre el seu cap.
-Gràcies, Ona. Gràcies per treure'm d'allà. Fa unes hores t'hagués odiat tota la vida... però ara sé que estaré en deute amb tu per sempre.
-No em deus res, Tautoru. Tu haguessis fet el mateix per mi.
Ella assenteix, no molt convençuda.
-Necessites alguna cosa més? Ens hem d'afanyar. -Faig, posant-me la motxilla a l'esquena i canviant-me la PG77 de cantó per poder penjar-me la sarbatana a l'altre.
-M'agradaria fer-li una ullada a la base, per si veig quelcom d'utilitat.
-Està bé. Jo he d'acabar d'enllestir un parell de coses aquí. Et passo el plànol de la base a la teva omnieina i quan acabis presenta't a la planta baixa, davant la porta del magatzem. Des d'allà sortirem cap a la cova.
La Tau desapareix gairebé fent saltirons. Aquesta noia és bipolar! Té uns canvis d'humor sorprenents. Pot estar a punt de plorar en un moment, i a l'instant següent, esclafir a riure. Em farà parar boja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada