dijous, 24 de novembre de 2011

Primera expedició

Esperava aquell dia amb frisança. Mentre em descontaminaven a la cambra hermètica de l'entrada, pensava en totes les coses que podria veure fora de la cúpula. Em van dur directament a l'hangar, on m'esperava l'equip científic seleccionat per la partida d'exploració. Dins el transport anavem set persones: En Sergei, el mecànic, conduia el vehicle i de pas el tindriem a mà en cas d'avaria. Al seu costat anava el cap de l'expedició, el Doctor Pavlichenko. Darrera d'ells, un parell de biòlegs de trets asiàtics, una geòloga rabassuda, i un arrogant climatòleg que m'havia ignorat a l'hora de les presentacions. Jo anava a la darrera fila de seients, comprimida entre l'equipatge del climatòleg, que tornava al centre de meteorologia després d'uns dies de descans, i el bot-càmera. Vam travessar el túnel subterrani i en menys d'un minut ja estavem sortint a l'exterior. La llum del dia ho banyava tot, i quan vaig mirar enrera, la cúpula ja era lluny. Davant del nostre transport, una tanqueta militar obria camí cap a les instal·lacions científiques de les muntanyes. També ens escortava un bot-ametralladora control·lat per la tanqueta, per seguretat. Feia poc que s'havia fet la carretera. Era una via sense asfaltar, només senyalitzada per petits fanals als vorals. Els sotracs la feien poc transitable, però era l'únic terreny sòlid que unia la colònia amb la base científica de fora. A l'esquerra s'estenien els aiguamolls, i a la dreta, les muntanyes. Per molt malament que estigués aquell camí, almenys els esvorancs no eren insalvables. Al cap de vint minuts vam arribar a l'hangar de l'instal·lació meteorològica. L'hangar era un gran celobert amb petits vehicles híbrids. Vam canviar de transport i ens vam dividir en parelles, doncs els híbrids eren massa estrets per encabir-hi més de dues persones. La tanqueta militar de l'Aliança tornà cap a la colònia  un cop ens vam enlairar. El meu híbrid el conduia un dels biòlegs asiàtics, que m'anava explicant coses sobre les espècies del territori que sobrevolavem. Estavem travessant un congost espadat. A la vall s'obria pas un rierol envoltat de roques cobertes de molsa gegant. I per sobre de la molsa, s'alçava un núvol groguenc que s'escampava parets amunt.
-Que és aquell polsim groc? -li vaig preguntar al meu acompanyant.
-És el pol·len d'una flor que creix entre la molsa gegant. També hi ha una gran concentració d'insectes pol·linívors, que s'alimenten d'aquest pol·len i l'escampen enlaire per poder alimentar-se lluny de terra, on hi ha el seu predador natural.
-Quin és el seu depredador?
-Un tipus de llangardaix que es camufla fàcilment entre la molsa gegant. Té el llom com una closca porosa i deixa que hi creixin tota mena de fongs i molses. S'està molt quiet i és difícil de localitzar. Només n'hem pogut veure dos, de moment. La seva llengua és com una bossa que succiona l'aire. Quan obre la llengua, xucla tot el que hi ha al seu davant. No sembla perillós, però encara no sabem si és hostil o verinós.

-Oh! I que és allò? Semblen dibuixos!-vaig exclamar assenyalant el congost. Una de les parets, més fosca que la resta, semblava haver estat decorada amb filigranes.
-És un tipus de pedra calcària poc freqüent. La seva superfície s'erosiona amb la humitat i quan es solidifica, pren formes estranyes. És molt fràgil, i al tacte és com sorra.

Anava meravellada amb els paisatges, la natura i les explicacions del biòleg.

-Hi ha alguna espècie catalogada com perillosa per l'ésser humà? -li vaig preguntar encuriosida.

L'home semblà molest. Vaig notar com se li tensava el cos, incòmode per la meva pregunta.
-Encara no hem tingut temps de fer gaires comprovacions. Creiem que no hi ha cap risc per a la colònia, però com entendrà, ens falta molt per aprendre de les espècies d'aquest planeta.

El següent minut el vam passar en silenci. Jo sabia que havia ficat el dit a la nafra, i que se m'estava amagant alguna informació potser massa important com per a confiar-la a una reportera de la Fundació Alfa Humanis. No vaig voler insistir en el tema, encara quedava molt dia per davant i necessitava integrar-me al grup perque em tornessin a convidar més vegades a aquelles expedicions. Per fi vam arribar a destí. A sobre d'una gran muntanya abrupta, rocosa i verda hi havia les instal·lacions del centre meteorològic. Era com un gran disc grissenc incrustat a la roca, desafiant a la gravetat.

-Bé, ja hi som.-digué el biòleg amb un somriure generós. Tornava a parlar-me amb to afable.-Ara coneixerà la resta de l'equip. Hi ha autèntiques eminències de la ciència!

Vam aterrar a una plataforma habilitada pels vehicles voladors, i van anar arribant la resta d'híbrids.

-Vingui amb mi, senyoreta Ona. Li mostraré un bell espectacle.-em digué el Doctor Pavlichenko, després de donar instruccions a en Sergei de no abandonar la plataforma d'aterratge fins que ell tornés. Vaig acompanyar en Pavlichenko per un passadís que s'endinsava a la base científica. I era veritat, el que em va ensenyar era digne de veure, un espectacle visual que deixava sense alé.

4 comentaris:

  1. Avui em quedo fins aquí, demà intentaré acabar fins a on hagis escrit. La veritat és que és molt interessant, planteges diversos misteris (no sé si n'hi ha cap d'involuntari), en definitiva, m'està encantant.

    ResponElimina
  2. Ais, quina emoció! Moltes gràcies per llegir la meva primera mini-aventura de cifi. És la primera vegada que comparteixo els meus escrits amb la resta del món i m'afalaga molt que a algú li agradin. :) Ara estic una mica atabalada(em falta temps per escriure) però prometo que no la deixaré a mitges. ;P

    ResponElimina
  3. Coincideixo amb en nagercoin! En cada capítol vas deixant pinzellades de misteri, que deixen les portes obertes a un munt d possibilitats.
    Estic ben enganxat a bloc! XD
    Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per continuar llegint l'Ona. Em fa molt feliç que t'agradi i que t'hagis enganxat! Ja saps que jo també estic enganxada als teus escrits. Fins les properes lletres! :D

      Elimina