dissabte, 5 de novembre de 2011

Nova llar

Estem a punt de sortir de l'Argonauta. Em tremola tot el cos. Ens han fet formar en filera i romandre en silenci mentre ens dirigim lentament cap a la porta presuritzada de la nau. En aquesta mena de moments, de tensió i nervis, sempre em venen ganes d'orinar. Però ara ja és tard. Ja som a mig camí de la sortida.
M'haguès agradat dir adéu a en Píter. No l'he tornat a veure en tots aquests dies, i no m'ha respost a cap missatge. Al principi pensava que simplement estava confús, que volia estalviar-se patiments innecessaris i per això tractava d'allunyar-se de mi. Ara he arribat a creure que simplement és un maleducat. No li costava res venir a dir-me adéu, com han fet altres operaris quan s'ha sapigut que avui era el gran dia. 

Els nostres equipatges ja són als habitacles que ens han construit els operaris, més enllà de la passarel·la que separa la nau de terra ferma.
Comprovo bé si l'armilla està ben tancada i si l'omnieina està en mode de gravació de dades. El bot-càmera, petit i rodó, em segueix de prop, surant davant meu i fent diferents plànols del que passa a temps real.
La resta saluden a càmera, somrient. Saben que aquelles imatges els immortalitzaràn per sempre, i aviat els seus parents terrestres els veuran a través d'Extranet i s'en sentiran orgullosos.

He estat intentant trobar alguna frase enginyosa per dir quan trepitjés Demèter per primera vegada, però no estic inspirada. Voldria dir quelcom original, però mai no ho serà tant com la de Neil Amstrong quan trepitjà la Lluna: "Aquest és un petit pas per l'home, però un gran pas per la Humanitat".

Crec que simplement restaré en silenci. Tractaré de no plorar, però ja estic massa emocionada i potser no ho podré evitar. Uuuuf! Estic a punt de caminar sobre un planeta verge que ni tan sols es coneixia fa cinc anys!

Em tornen a suar les mans. La suor em regalima pel front i sento una mena de fredor lliscant-me pel clatell.
Calma, calma...
Rememoro el moment que vaig viure al pont de comandament, veient Demèter per primer cop, tan verda i lluminosa. Friso per veure-la de nou, per sentir-me part d'ella.

La fila índia comença a bellugar-se. Al fons del passadís es comencen a obrir les portes presuritzades i la claror del dia s'escola enlluernant-ho tot i cegant els nostres ulls desacostumats a la llum natural. Pas rera pas em vaig apropant a la sortida, on hi ha un soldat de l'Aliança donant alguna cosa a cada passatger que surt. Quan arriba el meu torn, abans de travessar el llindar de llum, el soldat em posa a la mà una clau digital amb el número del meu habitacle, i em fa avançar. El cor se m'accelera més i més i està a punt d'esclatar-me dins el pit. Tanco els ulls i travesso els últims metres a cegues, baixant per la passarel·la en línia recta. Quan sento l'escalfor del que serà el nostre nou Sol, obro els ulls, a poc a poc.

No puc descriure amb la veu la magnitud de les meves emocions. L'únic que se m'acudeix fer és treure'm les sabates i trepitjar amb les plantes nues dels peus la meva nova terra, una terra molsuda i bella que sembla que em besi la pell, tan suau com és. Si algun cop existí el paradís fora de la Terra, no pot ser enlloc més que aqui. M'agenollo i toco la molsa, i m'ensumo les mans. Mai havia conegut una olor igual.

Miro cap al bot-càmera, que està gravant-ho tot, i m'adono que hi ha més gent com jo, acariciant l'herba, ensumant l'aire, mirant a l'horitzó, sempre verd i infinit,que tenyeix el cel d'un to també verdós. Una operària robòtica s'apropa al meu grup i ens demana que l'acompanyem als habitacles. M'eixugo una llàgrima fugissera i la segueixo fins al número 5. La meva nova llar.

2 comentaris:

  1. La veritat és que costa trobar una frase ingeniosa equiparable a la de l'Amstrong.
    Molt bona narració descriptiva en aquest capítol!! :P
    Per fi han arribat!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em vaig esprémer el cervell cercant alguna frase d'aquell estil, però és que ell amb poques paraules va dir tot el que calia dir en un moment així. :)

      Elimina