dimarts, 8 de novembre de 2011

Els hivernacles

Hivernacles de Demèter

_---Enviant senyal a la Terra. Les seves comunicacions seràn supervisades i enregistrades per la Fundació Alfa Humanis i l'Aliança de Sistemes. Li agraïm la seva confiança. ---_

-Mare, com va tot?
-Bé, molt bé, però t'enyorem molt. Quant fa que has arribat al planeta?
-Ja fa tres dies. Això és una meravella, mama, tant de bo haguès pogut portar-vos amb mi.
-Ja ens mirarem els teus documentals. Com et trobes?
-He passat uns dies fotuda, però no t'amoinis per mi.
-Jet Lag?
-Més o menys, però més bèstia.
-Em sap greu filla. M'agradaria poder tenir cura de tu. L'àvia està aqui amb mi, diu que si vols t'envia uns quants saquets d'infusions de les seves.
-Ja m'agradaria, àvia -dic, sabent que tenen el mans lliures activat- però no podem rebre cap enviament fins que s'estabilitzi la colònia. Calculen que d'aqui a un any i mig començarà el fluid comercial. De moment ens hem d'autogestionar amb el que es conrea a l'hivernacle.
-Ja menges prou?- diu l'àvia. Somric. És una de les frases que més em recorda a ella. Constantment m'ho pregunta perque diu que estic massa prima.
-Si, iaia, aqui hi ha molt bons cuiners, encara que no tan bons com tu. Com trobo a faltar els teus rostits!!!
-Jo et trobo a faltar a tu, neta...

Sento com se li trenca la veu, emocionada. Tracto de mantenir la veu serena, no convé que cada cop que connectem acabi sent un mar de llàgrimes.

-Hola, Oreneta!

Ara si que em regalima una llàgrima galta avall. Parlar amb el pare sempre m'emociona, suposo que és perque sé que és home de poques paraules, i valoro molt que m'en dediqui algunes.

El pare sempre em deia Oreneta, de petita. De gran he acabat sent tan viatgera com les orenetes. Sempre les he admirat. En especial les de mar de l'Àrtic, que viatgen des del Pol Nord fins al Pol Sud a les seves migracions anuals, i fan un recorregut d'uns 71.000 quilòmetres, que és com anar i tornar tres cops de la Lluna  en els trenta pocs anys que viuen normalment aquests ocells. Les orenetes sempre tornen a casa. Em consola pensar que algun dia, si tot va bé, jo també tornaré. Potser quan torni a la Terra tindré molts nius on tornar si allà les coses van mal dades.

-Pare, quan pugui t'enviaré videos dels documentals que estic gravant. Sóc com la reportera de Life in Colonies! Estic molt contenta!

-Estem molt orgullosos de tu, Ona. - diu el pare, amb emoció continguda. Jo resto en silenci, no vull que em sentin plorar. Em poso molt tova quan parlo amb la familia.

-Meeeeu! Rrrrr! ...Mrrrrameu!

-Mite-la, la Gaia! Ai, com trobo a faltar la seva companyia. Al principi pensava que no podria dormir sense ella ronronejant als meus peus, com tots aquests anys...
Bé, familia, he de marxar. Tinc una entrevista amb els enginyers agrònoms que fan que rutlli la producció dels hivernacles.

-Que vagi molt bé! - em diuen tots alhora. -T'estimem molt!
-I jo a vosaltres!

_---Tancant la connexió amb la Terra.---_

Em quedo una estona asseguda al porxo del Cinc, el meu habitacle. Ha estat la primera vegada que he pogut parlar amb els pares en temps real, des que vaig marxar. Em dol ser tan lluny, deixar-los sols, només per viure el meu somni egoïsta.  Jo també em sento sola sense ells. Però tornaré. Tard o d'hora tornaré.

M'han enviat els arxius que els vaig demanar, les imatges de l'últim any de vida de la rebesàvia. Quan torni de l'entrevista als hivernacles, els hi faré una ullada. Estic convençuda que la pista per trobar els secrets de la meva avantpassada s'amaga dins una foto o un video. 
Dissenyador de l'hivernacle de Mart
Abillada amb l'uniforme de la Fundació, i amb l'equip de gravació a punt, em dirigeixo cap als hivernacles, que són darrera de la Casa de Demèter. M'atenen els professionals amb els que tinc cita. Durant un parell d'hores em fan una ruta guiada entre els centenars de tipus d'hortalisses, arbres fruiters, plantes medicinals, algues i fongs que cultiven. Tot just acaben de germinar els primers brots, i passaran un parell de mesos abans que la producció comenci a donar fruits. Mentrestant, comptem amb una gran reserva de provisions als magatzems. El final de les fileres no es pot abastar amb la vista, tal és sa llargària. Els experts m'expliquen tot de detalls tècnics i d'anècdotes sobre els hivernacles d'altres colònies on ja havien treballat. Crec que en sortirà un document força interessant. El pare d'un d'ells va dissenyar el primer hivernacle de Mart. M'envia una fotografia del seu progenitor a través de l'omnieina. Per finalitzar l'entrevista, em donen una cistelleta de vímet plena de pensaments silvestres i roses. Són comestibles, em diuen. I em conviden a tornar a visitar-los d'aqui a un temps, que tot haurà florit i em podran donar llavors de flors. M'acomiado d'ells amb una encaixada de mans i me'n torno al Cinc, a visionar la filmació que ha enregistrat el bot-càmera. Ha estat un matí ben aprofitat.
Hivernacle de la Lluna. Foto extreta d'Extranet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada