dimarts, 15 de novembre de 2011

La pluja

No he tornat a veure la Tau d'ençà que vam sortir a ballar juntes. I tampoc en tinc gaires ganes. Necessito el meu espai, tenir temps per a mi mateixa. I sé per experiència que l'excesiu contacte acaba fent estralls a les relacions d'amistat que no són prou fortes com per resistir el pas del temps. Sovint havia tingut amics als que veia amb massa freqüència. Arribava un punt que ja no teniem res de nou per dir-nos i que la companyia esdevenia feixuga i avorrida. Vaig aprendre que és millor veure poc els amics i ser a la vora quan els necessites o et necessiten, que no pas veure'ls massa, descobrir el cantó fosc que té tothom i esgotar la relació per sempre més. No amb tothom m'ha passat això, però. Encara conservo moltes amistats de l'etapa estudiantil. Tot i conviure sota el mateix sostre i compartir classes a la facultat, mai els vaig avorrir. Ara els trobo a faltar, però sé que quan torni continuaran estant allà, com sempre, disposats a donar-ho tot pels amics.

Avui he passat el matí revisant les imatges de la rebesàvia, a la recerca d'informació del bosc on enterrà la càpsula del temps. També he escorcollat els seus diaris, però hi apareixien esmentats més d'un centenar de boscos, i podia ser qualsevol d'ells. Ara sóc a una cabina de la biblioteca  virtual de la sala d'oci, consultant un atlas natural del segle XXI. És possible que hi haguessin boscos que ara ja no existeixen. A la cabina hi ha so ambiental i dispositius sensorials. Escolto la fressa del vent entre les branques dels arbres, el cant d'un pitroig, i el brogit d'un torrent llunyà. Fins i tot puc sentir l'olor del terra humit i la molsa, i la fragància de la ginesta i els pins...  És molt relaxant.

Acabo de trobar uns paratges amb una vegetació semblant a la del bosc tardorenc de la rebesàvia. L'Atlas em pot ser molt útil i me'l descarrego al disc dur de l'Omnieina. Abandono el cant dels ocellets i l'olor d'espígol de la cabina i vaig al gimnàs a fer una mica de manteniment físic. A través dels grans finestrals de la sala de fitness veig els jardins i la zona de lleure a l'aire lliure. Fa un dia rúfol. Encara no he vist ploure mai en aquest planeta. Potser ja és prou humit, amb tants aiguamolls, i no necessita la pluja. Ja m'informaré, he de visitar la base científica algun dia, i espero que allà em donin permís per visitar la planta de meteorologia exterior, que està al capdamunt d'una muntanya, més enllà de la cúpula. Em moro de ganes de sortir de la colònia i veure món.
Els núvols són d'un gris verdós espectral. Allà on l'astre rei s'amaga, la llum fa que el cel ennuvolat es torni fosforescent. Faig una ullada als jardins. Dues figures masculines passegen tranquilament entre els falsos rosers. La única vegetació autèntica està dins els hivernacles, i a través de la cúpula no es pot estendre pol·len ni cap agent contaminant que pogués malmetre els ecosistemes naturals de Demèter. Un cop visquem fora de la cúpula, haurem de vigilar de no contaminar el medi ambient amb cap espècie invasora que haguem portat de la Terra. Qui sap quins canvis provocaria una intrusió d'una planta o insecte forans entre la vida autòctona del planeta. Ja som prou intrusos els humans, amb els nostres bacteris i microbis invasors!

Reconec els dos homes que veig a través dels vidres un xic entelats de vapor. Són el Doctor Pavlichenko de l'Aliança, i el Director Bildhauer de la Fundació Alfa Humanis. Semblen discutir acaloradament. De sobte, en Bildhauer agafa en Pavlichenko pel coll de la camisa i el sacseja escridassant-lo. L'altre gesticula esparverat i aconsegueix desfer-se de les mans del director. M'apropo a la finestra per netejar el vapor concentrat i veure millor l'escena. Els homes de fora continuen discutint molt esverats, però de sobte callen i cadascú pren un camí oposat al de l'altre, amb posat apaivagat. Quan ja són lluny, veig una ombra que s'esmuny sigilosament entre els matolls.

No sóc l'única que els he vist discutir. Aquell estrany o estranya els estava espiant i segurament  ha escoltat tota la conversa. M'agradaria esbrinar de qui es tracta. Em moro de curiositat per saber quina mena de problema fa que dos homes importants de la colònia hagin arribat a les mans.

Acabo els meus exercicis i vaig als vestuaris. Són mixtes i em fa molta vergonya entrar-hi. Em ruboritza més mirar sense voler, que no pas que em mirin, i acabo marxant cap al Cinc. Pel camí rebo un missatge instantani encriptat. El remitent és anònim. L'aconsegueixo descodificar després de vint minuts provant diferents pautes de desencriptació. El missatge és curt i concís, però ple de misteri.
"NO PARLIS AMB NINGÚ DEL QUE HAS VIST".

És una amenaça o un consell? L'enigmàtic avís em posa en alerta. Qui pot haver-me'l enviat? No tothom té accés al meu correu. Només pot comunicar-se amb mi la gent a qui dono permisos especials per entrar al meu sistema. Aquella ombra del jardí m'ha vist. És un amic  o em trobo en una situació de risc? No vull preocupar-me sense cap raó. Realment no sé de que anava aquella discusió, i encara que m'intriga, segurament els motius em relliscarien bastant. Probablement no es cauen bé i prou, en Pavlichenko i en Bildhauer. Però ara no puc evitar d'estar amoïnada.

Em dutxo llarga estona. M'encanta fondre'm amb l'aigua tèbia fins que tinc els dits com panses. Quan surto de la dutxa, ha començat a ploure a fora. És una pluja suau. Les gotes s'esmicolen contra la cúpula, ben lluny d'on sóc. M'agradaria poder sortir del perímetre de la colònia i còrrer pels camps mullant-me amb el plugim i xipollejar pels bassals esquitxant-me tota, com quan era petita. Surto al porxo de l'habitacle.

De sobte surt el sol, i les gotes que continuen immolant-se contra la cúpula esdevenen milions de puntets de colors iridescents. Engego el sistema de captura visual i fotografio el gran espectacle que se m'ofereix. Ingents Arcs de Sant Martí neixen dels núvols i moren a la superfície dels aiguamolls enterbolits. És la visió més bella que he tingut a la meva vida. Ni tan sols goso deixar de mirar, per si em perdo un sol instant d'aquella meravella divina. Al cap d'un minut els núvols tornen a amagar el sol i deixa de ploure.

Ara m'adono de com n'és de màgic aquest planeta. M'enamora i m'atemoreix. Temo arrelar alhora que ho desitjo amb tot el meu cor. Sento fiblades de culpabilitat, com si traís la Terra, el meu món natal. Però aquest altre planeta és el paradís somiat fet realitat.

2 comentaris:

  1. Ja s'ha acabat la tranquil·litat?! Doncs si que ha durat poc!! XD
    A veure que ens espera a partir d'ara!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) Qui sap, potser el que ha vist l'Ona no té importància... o potser sí. :P Però no tot són flors i violes al nou món. :)

      Elimina