La Tau estava impressionant, enfundada en una granota de làtex platejat, que espurnejava amb les llums de colors del local. El seu vestit em recordava a les modes "space-man" de la Terra. Cada cert temps ressorgia la dèria per vestir robes estrafolàries intentant imitar dissenys alienígenes inexistents.
La sala de festes era diferent a les típiques discoteques terrícoles. Era totalment domòtica i cada cançó era radicalment oposada a l'estil de l'anterior. Les llums de tot el local canviaven de color amb cada peça musical. Per les cançons tecnotròniques variava entre el groc i blau fosc, oscilant les tonalitats. Per les melodies gòtiques, s'enfosquia fins l'últim racó i només ens il·luminaven els focus vermells i liles. Tenia raó la Tau, era un lloc divertit i sorprenent. Però jo em sentia fora de lloc.
Estavem prenent unes begudes energètiques a la barra (no és permés l'alcohol a Demèter) quan la meva acompanyant saltà del seient i m'arrossegà cap a la pista de ball, estirant-me d'un braç al crit de "Uaaaaaaaa!!! Aquesta cançó m'encanta!!!"
Les llums de neó pampalluguejaven intermitents i arrencaven reflexos cegadors de la línia blanca del meu vestit i de les dents de la Tau, que m'oferia un dels seus millors somriures, suplicant-me que ballés amb ella. Al voltant nostre els cossos es movien amb frenesí, fent gestos gairebé epilèptics al ritme d'aquell soroll que la Tau anomenava cançó. Tota pal·lidesa esdevenia omnipresent amb aquells focus violàcis. M'atabalava aquell ambient i no podia fugir-ne. Els ballarins semblaven desencaixar-se amb cada nova cabriola, i la música electrònica brollava pels altaveus com una tempesta de trons cada cop més agressiva.
Em vaig escapolir de la pista i vaig tornar al seient. Des de fora, l'espectacle semblava tret d'un documental de les tribus indígenes del segle passat en plena cerimònia orgiàstica. Aquella música transformava les persones en bèsties captives d'un trànsit infernal. La cançó anà minvant de revolucions i la Tau s'obrí pas cap a mi.
-No m'agrada aquesta música, Tau. -li vaig dir - Ni la sé ballar ni la trobo ballable.
-Au, va, no siguis aixafaguitarres!
-És que no és el meu ambient, ho has d'entendre.
-Aqui no tens excusa, Ona. La màquina va punxant allò que seleccionen els clients. Ja veuràs, anem a triar una cançó per tu.
La Tau s'assegué amb mi davant la barra i teclejà sobre la pantalla tàctil incorporada a la superfície lliscosa.
-Mira, aqui hi ha la llista de cançons. Per seleccionar-la, cliques aqui. Per que soni has d'inserir el teu número d'habitacle. Se't fa un compte automàticament, on s'emmagatzemaran totes les cançons que hagis escollit, i només se't cobraran un cop, la resta de vegades que les demanis seran de franc. Això si, només pots demanar un cop cada cançó per nit, i s'aniràn intercalant amb les peticions dels altres usuaris. Són molt barates i pots fer llistes de reproducció personalitzades. Oi que és original?
La idea em va agradar molt. La llista musical era infinita i vaig passar més de mitja hora triant cançons, cosa que impacientà la Tau, que acabà marxant a ballar sola a la pista, farta d'esperar-me.
Almenys així jo ja tenia una excusa per no ballar, i podia estalviar-me el ridícul. Vaig triar dues cançons de les Prehistèrikes, un grup femení neopunk que fan versions de Hits de rock del segle passat. També vaig trobar clàssics dels que esmentava la rebesàvia als diaris. No els havia escoltat mai, però segur que com a mínim no serien tan estridents com les cançons que estaven escollint els demeterencs d'aquella festa.
Quan vaig tancar el compte, vaig demanar una altra beguda energètica al robot-barman. Era tan sols un tors amb braços que extreia begudes d'una nevera i les dipositava davant el client. Es movia per unes vies amunt i avall de la barra. Devia ser molt frustrant per la gent acostumada als bars tradicionals. Però de ben segur que aquell fals cambrer no escupiria a la copa del client que li caigués malament. D'això n'hi diem progrés. .(Mode irònic).
De sobte em vaig enrecordar que no hi havia anat sola a la festa, i vaig cercar la silueta de la Tau entre la resta de la gent. La vaig trobar a sobre d'un pòdium altíssim, movent-se sinuosament i insinuant-se a tots els presents, que se la miraven embadalits. Els homes se la menjaven amb els ulls, i les dones la mataven amb la mirada, geloses de les seves arts de seducció. Ella no se'ls mirava pas. Estava presa per l'extasi del ball, bellugant-se a la plataforma com si fos l'única persona a la sala. M'avergonyia una mica la seva desinhibició, però no podia evitar mirar-me-la amb certa enveja. Tant de bo jo sapiguès moure'm així. Es notava que la Tau sabia que estava escalfant a mig local, i remenava els malucs d'una forma sensual a propòsit. Amb les seves tàctiques podia seduir a tothom. Però amb mi no les va saber emprar.
Davant d'ella, hi havia tota una colla de soldats de l'Aliança fent comentaris lascius sobre la meva amiga. Reien com adolescents veient pits a la platja. Patètic. Duien l'uniforme de permís de cap de setmana. Tots eren ben cepats, fins i tot les noies soldat que els acompanyaven. Elles feien juguesques sobre quin tipus de música s'escoltaria després de la que estava sonant.
Vaig decidir no decebre la Tau quan em va venir a buscar. Ja l'havia deixat de banda massa estona, i havia esdevingut un centre d'atenció massa indiscret.
-Va, vine a ballar, dona! Aquesta que sona ara la he demanat jo! -exclamà.
Quan vaig sentir la melodia vaig envermellir. Era una lambada moderna, un ball gairebé eròtic d'arrels brasileres i africanes.
-No voldràs que balli això, no? -vaig fer fent marxa enrera cap a la barra.
-I tant! I ho ballaràs amb mi!
-No, no, no i no! -vaig anar dient mentre la Tau m'empenyia cap a la pista de ball. Un cop allà, els soldats ens van fer rotllana i ja no vaig poder escapar de la situació. Em moria de vergonya i no sabia que fer. Em vaig quedar quieta mentre la Tau es movia davant meu provocativament. M'estava començant a empipar amb ella quan de sobte m'arrencà de la meva posició estàtica amb una estrebada cap a ella i em va fer giravoltar al seu voltant com si fos una baldufa. Em vaig deixar endur, no tenia cap altra opció. I després de marejar-me amb voltes i voltes, quan s'acabà la cançó, vaig esclafir a riure. M'ho havia passat bé. Més que bé. M'havia sentit lliure!
Gràcies a la caparrudesa de la Tau per fer-me ballar, havia superat la por escènica que em provocava el ball en públic. Estava eufòrica, i quan vaig sentir els primers acords d'una de les cançons que havia triat, vaig ser la primera a començar a ballar a la pista.
Hores després arribava a l'habitacle amb els peus destrossats i els cabells esbullats. Encara era fosc però clarejava a l'horitzó. La Tau s'havia quedat al Rainbow, intentant festejar amb una soldat que acabava de conèixer. A mi se m'havien atansat alguns pretendents, però cap m'havia fet el pes. A més, la colònia és com un poble petit. No vull agafar fama de noia fàcil, i per això havia parat els peus a tots els pretendents, malgrat que fossin de bon veure.
Em vaig allitar al cubicle i vaig tancar els ulls. Un xiulet agut em vibrava a les oïdes des que havia sortit de la sala de ball, i els altaveus encara bombejaven dins meu, com si tingués uns transductors electroacústics al meu cos. Em costava conciliar el son i vaig decidir llevar-me i avançar feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada