dimecres, 9 de novembre de 2011

Imatges reveladores

Vaig passar una tarda sencera davant la pantalla de l'omnieina tractant de trobar la pista esmentada als diaris. La rebesàvia s'havia pres moltes molèsties per mantenir el seu secret a bon resguard, i la solució només podia ser en aquelles imatges de feia gairebé un segle.

Les fotos i videos del 2074 mostraven una velleta riallera i de tant en tant rondinaire. Als seus 92 anys, conservava aquella espurna als ulls que només tenen les persones que encara senten curiositat per la vida. Duia els cabells blancs recollits en una trena que li solia fer la neta, i l'infinitat d'arrugues que poblaven el seu rostre delataven una personalitat llaurada a base d'experiències de tota mena, bones i dolentes. Tot i que a moltes fotos surt dempeus, a la majoria d'elles està asseguda a una cadira de rodes empesa per un robot bàsic d'assistència a la gent gran. Em vaig fixar en cadascun dels objectes que hi apareixien, però tot eren nimietats, m'obsessionava amb detalls que no duien enlloc. El rebesavi també hi apareixia. Se'l veia en millor forma que a la seva dona, feia patxoca. De jove devia haver estat  molt atractiu. Als diaris d'ella hi havia escrita tota la seva història junts. S'havien estimat tant com només es poden estimar aquelles persones que han nascut per estimar-se. Creien en el destí, perque aquell amor tan gran no podia ser una casualitat. A les imatges hi havia moltes persones que no coneixia, encara que els trets facials eren indubtablement de la nostra familia. També hi havia imatges de paisatges, animals, amistats... Res deixava entreveure que hi haguès cap pista amagada. Després d'hores concentrada amb la ment atapeïda d'informació visual i amb un mal de cap incipient, vaig arribar a l'últim àlbum del 2074. Contenia unes cinc-centes fotografies i uns cent videos. La rebesàvia era una amant de les càmeres, i el seu marit, segons diu als diaris, s'atabalava i li deia que mirava més a través de l'objectiu que no pas pels seus ulls. Vaig fer l'últim esforç per trobar respostes. Totes les imatges eren fetes en un bosc de tardor. Una colla d'avis excursionistes somreien a la càmera i feien ganyotes. Els rebesavis es feien un tímid petó asseguts en un mur de pedra al costat d'un camí ple de fulles humides. La colla d'avis estenia una senyera al vent al cim d'una muntanya. La rebesàvia agafava de la mà a un nen petit que duia una samarreta negra amb un dibuix de la Lluna. Més fotos dels rebesàvis agafats de la mà, acariciant un gat o passejant pel bosc. Ella, passant el braç per sobre l'esquena d'una amiga de cabells tenyits de negre per amagar-ne els tons grissos de l'edat,  amb uns ulls molt foscos. Un gat negre amb un collaret vermell a la falda d'una nena. I de sobte, la resposta. La foto que tenia al davant mostrava la colla d'avis excursionistes enmig d'una clariana, envoltats de solcs a terra.Cadascun d'ells duia un cilindre metàl·lic entre els braços. I allà hi eren els meus avantpassats, enterrant les seves càpsules del temps en un paratge preciós. L'última fotografia és plena de nostàlgia, potser de tristor. Sembla un comiat definitiu. La rebesàvia mira bosc enllà sense mirar ben bé enlloc.

Per fi he trobat la solució a l'enigma. Però ara tinc nous interrogants. És l'inconvenient d'esbrinar respostes. Sempre acaben creant noves preguntes. Qui eren aquella colla d'avis que acompanyaren els meus avantpassats a enterrar els seus secrets? I sobretot... On és aquell indret?

Vaig tancar els ulls per descansar la vista, i em vaig quedar ben clapada fins que la Tau va trucar a la porta. S'havia adonat de la meva absència al menjador comú i em duia el sopar. Cada dia m'agrada més haver-la conegut, la seva amistat omple de rialles els meus moments de melangia i m'ho fa oblidar tot. La vaig convidar a passar però rebutjà la invitació. Tenia una cita. Anava molt maquillada, duia un perfum afruitat que embafava i calçava sabates de taló. Em va dir adéu amb la mà mentre s'allunyava cap a la Sala de Ball de la Casa de Demèter.

Un sentiment estrany s'apoderà de mi. Era enveja? ...o estava gelosa? Vaig apartar aquests pensaments del meu cap i vaig devorar el sopar amb fruïció. Sense deixar temps per païr, vaig ficar-me al sac de dormir i em vaig submergir en un son profund.

2 comentaris:

  1. En Píter ha desaparegut definitivament d la història?!!
    Com a mínim s'hauria pogut acomiadar!!! :P

    ResponElimina