dilluns, 7 de novembre de 2011

La Comunitat

Casa de la Comunitat de Demèter
Els darrers dies m'he estat adaptant al nou hàbitat. Semblava que tot haguès de ser més fàcil. Arribar i moldre. Però el cos necessita sempre un temps d'assimilació. Portava massa temps depenent de la nutrició intravenosa i de la respiració assistida, massa temps encarcarada dins el líquid amniòtic. Malgrat haver passat uns dies fora de la càpsula, estabilitzant-me abans de sortir a terra ferma, el cos encara duia la ressaca del viatge. El primer dia gairebé no vaig notar res. Estava massa excitada per adonar-me del cansament que arrossegava a sobre. L'euforia camuflava molt bé l'estrés.

El primer dinar amb la Comunitat de Demèter va ser una gran festa. Els més de cinc-cents habitants ens vam presentar un a un. Per no allargar-ho massa, cadascú només deia el seu nom i professió. Hi havia tota mena de persones especialitzades en les seves tasques: dentistes, metges, forners, enginyers agrònoms, perruquers, mecànics, arquitectes, tècnics de manteniment, cuiners, artistes, teixidors, sastres...i parelles fèrtils que es presentaven com a "pares" de professió. Serien els encarregats d'augmentar la demografia de la comunitat, quan tot comencés a rutllar amb normalitat. Les parelles fèrtils no tenien cap tasca en concret apart d'aquesta, i mentrestant serien mà d'obra als hivernacles.
La Comunitat Científica de l'Aliança també dinava amb nosaltres, en una taula més petita reservada per a ells. Eren unes vint persones, la majoria entrats en anys. No m'hi vaig fixar gaire perque estaven a l'altra punta de la sala i em distreia amb les converses dels meus companys. Els soldats no hi eren, ells dinaven a la seva caserna. Només hi havia un alt càrrec de l'Aliança per fer acte de presència. Seia amb els administradors i alts càrrecs d'Alfa Humanis, a prop dels científics.

Com no hi havia cambrers, i els cuiners ja seien a taula, cada demeterenc havia de servir-se una safata al self-service del menjador. Em semblà un bon sistema, còmode i eficient.
El dinar fou exquisit. Escudella vegetal, amanida verda amb bolets, daus de tofu i seitan caramelitzats, i postres de músic. A la colònia no serà costum beure alcohol, només s'emprarà com a condiment a la cuina, així que aquest moscatell fou com un regal de benvinguda.

Després de les postres, un noi que era músic interpretà una cançó que havia compost sobre Demèter. La lletra era en finés i no vaig entendre res de res, però la melodia era molt embriagadora i ens va deixar a tots embadalits.
Vam aplaudir amb sincera admiració, i una estona més tard, quan ja començava a minvar el soroll de les converses de sobretaula, vaig aixecar-me per portar la meva safata bruta al taulell de recollida de brossa, on un gran robot estàtic anava buidant i apilant les safates per ficar-les a la màquina rentadora que duia incorporada.

Una veu agradable ressonà per megafonia. Se'ns animava a presenciar l'enlairament de l'Argonauta, que tornava cap a la Terra amb una escorta de naus militars. Una petita part de les naus restaria a Demèter per a tasques d'exploració i protecció.
Alguns colons es van quedar enraonant a taula, però molts vam sortir a l'esplanada a viure aquell moment que ja no es repetiria en molt temps si tot anava bé.
Era inevitable sentir cert desemparament en aquells instants. Era el comiat de l'única possibilitat de fugir en cas de problemes, era la constatació de no poder tornar a casa de cap manera. La sensació d'abandonament ens devia impregnar a tots, perque al meu voltant els somriures es marcien conforme s'anava empetitint la nau.

Em vaig quedar allà fora, mirant cap amunt, fins que l'estel brillant de l'Argonauta es va fondre amb el cel. Quan em vaig adonar que badava, ja devia fer estona que era sola, palplantada com un estaquirot.

Vaig anar cap al meu habitacle. Em vaig estirar al sofà i vaig quedar-me estesa fins l'hora de sopar. Un sobtat mal de cap m'envaí, i la tensió de tantes noves experiències em començà a passar factura. Després de sopar vaig marxar aviat, el mal de cap havia minvat però de cop em feia mal la panxa. Vaig estar a la cambra higiènica molta estona, marejada i amb basques que no acabaven d'aconseguir el seu objectiu.

Quan em va passar una mica el mal cos, vaig jeure al sofà i vaig observar el cel nocturn a través de la finestra del sostre. El firmament era ben diferent del de la Terra, tot i que moltes estrelles eren les mateixes. L'insomni va fer presa de mi, i no vaig poder adormir-me. La primera nit a Demèter la vaig passar en vetlla, escoltant els sorolls dels rars animals que poblaven la foscor. Vaig trigar un parell de dies en assolir la normalitat. Pel que vaig saber, d'altres havien acabat directament a infermeria. Jo havia tingut sort.

1 comentari:

  1. Tu ho has dit: Veure enlairar l'únic element que et pot treure d'un lloc desconegut, ha de ser com a mínim colpidor. Una estranya barreja entre terror i coratge, convencent-te a tu mateix que tot sortirà bé.

    ResponElimina