dilluns, 14 de novembre de 2011

Visita guiada

Aula Magna
En Hendrik Bildhauer era un home d'uns seixanta anys, altíssim i esprimatxat, pàl·lid com la neu i amb uns ulls blaus clars que miraven amb fredor. Era calb i duia una mica de barba ben afaitada, d'un ros albí poc freqüent a la colònia. Fou molt amable durant la visita guiada a la Casa de Demèter. No em va negar l'accés a cap zona, i vaig poder fotografiar i filmar totes les estances del gran edifici circular. Hi havia varies plantes i ens va portar gairebé tot el dia recòrrer sencera la Casa. Es va desfer en afalacs per la Fundació Alfa Humanis. Cada cop que explicava la funció d'una sala, acabava parlant de la generositat d'Alfa Humanis, remarcant bé les paraules davant el bot-càmera.
Sala d'Oci
El primer que vam visitar fou la sala d'oci. Comunica amb moltes altres sales, i també amb la Zona d'Oci a l'aire lliure i el gimnàs, prop dels jardins. Dins aquesta sala hi ha un munt de coses a fer. Hi ha ordinadors públics per aquells que no tenen accés directe a Extranet dins el seu cap ni tampoc s'han pogut aconseguir cap Omnieina de qualitat. La digitalització mental no agrada a tothom i hi ha molta ignorància i desconfiança envers els nous augments de capacitats humanes. A més dels ordinadors hi ha tota mena de jocs de taula, videojocs, una sala d'audiovisuals, i cambres insonoritzades per tocar instruments i aprendre música. També hi ha cabines de lectura amb còmodes butaques i so ambiental segons el llibre electrònic que s'hagi triat. Les cabines són hermètiques i poden reproduïr sons, aromes, imatges i algunes condicions climàtiques per ambientar millor el que s'està llegint. Les pàgines es projecten davant de la butaca, a l'alçada adient pels ulls del lector. El senyor Bildhauer m'ensenyà una part de la llista d'ebooks que s'hi podien trobar. La majoria eren clàssics d'altres temps, i alguns em sonava haver-los vist als prestatges de ca l'avia, com "Carboni alterat" o "Dune". Vaig adonar-me que feia anys que no llegia cap llibre que no estigués relacionat amb la feina o amb els estudis. En Bildhauer em convidà a descarregar-me algun llibre dins l'Omnieina. En realitat les cabines de lectura eren més utilitzades per escollir un exemplar i endur-se'l a l'habitacle, encara que hi havia gent que preferia llegir només allà dins. Vaig repassar una llista d'obres catalanes del segle XX i em vaig descarregar un clàssic: Mecanoscrit del segon origen. Feia bona fila.
Després de la sala d'oci vam entrar a la sala d'estètica. Hi havia un parell d'homes tallant-se els cabells, i una dona es feia la manicura. A l'altra banda d'un llarg passadís hi havia l'Infermeria. Era una mena de Centre d'Atenció Primaria per atendre casos lleus. L'autèntic hospital es construiria fora de la cúpula de seguretat un cop assegurada la colònia. No pagava la pena malversar recursos si al final haviem d'abandonar el planeta.
Apartament del Director
Vam passar de llarg la zona d'Arts, doncs ja la coneixia i hi havia de tornar algun dia per veure el taller d'escultura i l'obrador de terrisseria. A més, després de la conversa matinal amb la Tau, no m'abellia veure-la fins passades unes hores. Vam arribar a l'Aula Magna, una mena de Sala de Conferències gegantina on s'hi podien representar obres de teatre,  i on es reuniria tota la comunitat per veure estrenes de cinema un cop a la setmana. També s'hi farien concerts i reunions multitudinàries. Darrera l'Aula Magna hi havia una petita sala de reunions, la versió humil de la primera, que era on els "directors" decidien les qüestions importants de la colònia. A través d'un passadís privat s'accedia als apartaments dels membres de Direcció. En Bildhauer em va ensenyar la seva cambra. Era molt espaiosa i d'un estil semblant al dels habitacles exteriors, però amb millors vistes i amb mobles de disseny. Em va cridar l'atenció una col·lecció de llibres que destacava en l'austeritat de l'apartament. Estaven arrenglerats en una vitrina tancada amb clau. Avui dia és difícil trobar gent amant dels llibres de paper. És una afició per col·leccionistes romàntics i nostàlgics d'objectes obsolets. Suposo que quan la Terra començà a desforestar-se greument, la mentalitat de la gent canvià i acceptaren que s'havia de deixar de consumir paper i fusta. Vaig apropar-me a la vitrina per veure'ls bé. Eren de tapa dura de color blau indi, i els títols estaven gravats amb unes lletres gòtiques gravades en plata. No vaig entendre el que hi havia escrit, doncs estava en alemany, una de les llengües que em manquen per aprendre. Li vaig preguntar al propietari la temàtica de la col·lecció. Es limità a respondre que eren reliquies familiars i canvià de tema convidant-me a visitar el mirador del pis superior.
Infermeria
A dalt de tot de la Casa hi havia una gran terrassa rodona amb el sòl de rajoles blanques. Enmig s'alçaven grans plaques solars que alimentaven les batèries elèctriques del colossal edifici i garantitzava la independència energètica en cas d'averies a la resta de la colònia. Els hivernacles i els magatzems, on residia l'esperança de vida de la humanitat a Demèter, mai podien còrrer el risc de perdre el suministre elèctric que il·lumina les plantes i manté la potència dels congeladors. Les plaques solars eren envoltades d'una forta reixa forjada del metall més resistent. Qualsevol sabotatge podria fer anar en orris tot el projecte d'Alfa Humanis.
Sala de reunions privada
Però la terrassa és d'ús públic, i al voltant de la zona enreixada s'estenien una cincuantena de gandules ideals per observar el cel nocturn. En Bildhauer em feu estirar a una d'elles i engegà un programa que es projectava des de la mateixa gandula. Un holograma aparegué davant meu. Era un mapa estelar. Com era de dia, no podia gaudir de les seves funcions, però el Director m'explicà que l'holograma cerca el punt del firmament que s'està mirant i marca els noms dels astres perque l'usuari aprengui a reconèixer les constel·lacions i els cossos celestes. Em va semblar un invent magnífic i vaig prometre'm que no em perdria cap de les nits que es fessin les sessions d'observació astronòmica. També hi havien alguns telescopis, però per utilitzar-los se n'havia de pagar un lloguer. Des de la barana de la terrassa es veia tota la colònia i em vaig deixar acaronar pel Sol (un altre Sol que no era el de sempre, i que encara haviem de batejar) mentre veia vides humanes obrint-se camí en un nou món. D'allà estant s'albiraven els prats d'herba groguenca, les planes de molsa i els boscos llunyans envoltats de turons escarpats, i cap a l'altra banda, l'horitzó verd i desconegut, més enllà dels grans aiguamolls de colors variants i dels alguers de l'aiguabarreig. Era fàcil enamorar-se d'aquell planeta tan encisador. Però també era terriblement fàcil enyorar el meu planeta natal, tan semblant i tan diferent alhora. Encara no havia vist gaires éssers vius autòctons, doncs la cúpula els mantenia a l'exterior, i només havia pogut veure els que havien quedat atrapats dins la colònia durant la construcció. Trobava a faltar les orenetes i els pardals, les garses, les papallones i les formigues,... I fins i tot les mosques, trobava a faltar!
En Bildhauer va acompanyar-me al vestíbul de l'edifici. Vam fer una encaixada de mans i li vaig donar les gràcies per la seva amabilitat. Vaig dirigir-me al menjador comunitari, i vaig fer un dinar-berenar ben copiós. Després vaig marxar cap al Cinc per preparar-me per la nit de festa amb la Tau. Em feia mandra anar a sopar abillada com una adolescent esbojarrada, però ja era tard per fer-se enrera. Vaig dutxar-me i em vaig posar una mostra de perfum que duia al necesser de viatge. Era floral, refrescant i alegre. Em vaig abrillantar els llavis amb un gloss neutre i em vaig pintar les pestanyes de negre amb rímel. No volia semblar un quadre de la Tau, així que no em vaig posar ombres d'ulls ni coloret. Sempre m'ha agradat la naturalitat, encara que reconec que els cosmètics ajuden a pujar l'autoestima. Camuflar arrugues i imperfeccions de la pell, ressaltar els punts forts, en el meu cas els ulls i la boca, i dissimular algun granet... Qui no ha emprat mai l'art de l'engany? De vegades m'oblido que ja no tinc vint anys i que a mesura que vagi envellint necessitaré tenir més cura de la meva imatge si vull continuar exercint aquesta professió. Per acabar, em vaig posar unes arrecades de plomes platejades. I em vaig asseure al sofà a endreçar les gravacions del bot-càmera per fer-ne una sintetització pràctica, mentre esperava l'arribada de la Tau.

2 comentaris:

  1. M'està sorprenent el detall amb que descrius aquest nou món! (tu sí que estàs creant un Món Imaginari de cap a peus!!) :P
    PD: Coincideixo amb tu que "Mecanoscrit del segon orígen" és una de les grans obres de la literatura catalana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em va marcar moltíssim, "mecanoscrit". :) Espero que t'agradi aquest nou món i llegint-lo el visquis tant com jo quan el descric. ;)

      Elimina