Sopar d'amics

La forta olor del kebab vegetal penetra per tots els racons del local. Em fa venir salivera, però també m'embafa els sentits i em fa sentir tipa sense haver fet cap mos. Sóc al nou establiment de menjar per emportar de la Casa de Demèter. S'anomena Kitab al-Tabikh كتاب الطبيخ. Significa "Llibre de cuina". El regenta una dona suïssa amb fesomia àrab, anomenada Verena bint Hassan. He pogut parlar amb ella una estona mentre prenia nota de la comanda. La Fundació Alfa Humanis vol impulsar l'economia demeterenca des de bon principi, i de pas descongestionar el Menjador Comú. La matèria primera prové dels mateixos magatzems. I quan la ciutat exterior sigui habitable, cada negoci podrà reubicar-se fora de la Cúpula. De fet, se sap que la Casa de Demèter esdevindrà un centre de gestió i administració pública. Em pregunto que passarà amb els habitacles. Els retornaran a la Terra per emprar-los en altres colonitzacions? Els reciclarem per aprofitar-ne els components? Estaria bé que fessin una zona de lleure en plena natura i hi portessin els habitacles, com si fossin els bungalous d'un càmping de lliure accès. La Verena m'ha parlat dels altres locals que estan a punt d'obrir. Un d'ells segur que li agradarà a en Nanashi, el Sakura. Menjar tradicional japonès. No conec gaire la gastronomia d'aquell país, i pel que tinc entés, molts plats estàn basats en el peix cru. M'agradaria saber com s'ho faran per adaptar els plats a la vida vegana d'aquest planeta. Suposo que com ha fet la Verena. Canviant la carn per tofu o seitan.

Sóc aquí per que la Tau m'hi ha convidat. Quan els kebabs estiguin preparats, ens els endurem cap al seu habitacle, on esperen la Bintou i en Sirius, que estàn de permís de cap de setmana. M'ha costat uns quants dies tornar a veure la meva amiga. Estava tan empipada amb mi per la meva desaparició sobtada que em pensava que no em tornaria a parlar mai més. El matí que vaig tornar al Cinc, me la vaig trobar adormida al meu cubicle (li havia fet una còpia de la clau d'accès per si de cas). Hi havia passat la nit, amoinada pel que m'hagués pogut passar. No em veia des de la nit de cap d'any, i per molt que intentava contactar amb mi, no rebia cap resposta. Hagués volgut avisar-la per que no patís, però les comunicacions entre la base exterior i la colònia estaven restringides. En veure'm, la Tau m'havia esbroncat de mala manera. M'ho vaig prendre malament i li vaig recordar que no era ma mare, i que també tinc una vida pròpia, que ella també desapareix sovint, com quan s'escapoleix amb la seva xicota sense avisar i em deixa plantada allà on sigui. La discussió va anar pujant de to i finalment va marxar escridassant-me en el seu idioma. Em vaig sentir fatal, però ni tan sols m'havia donat la oportunitat d'explicar-li la raó per la que havia desaparegut. Pocs dies després vaig rebre un missatge d'ella, demanant-me perdó. Havia perdut els estreps a causa dels nervis i de la preocupació. Jo també em vaig disculpar per les paraules feridores que havien sortit per ma boca. I em va proposar veure'ns aquí, al nou local de menjar per emportar.

En veure'ns ens hem abraçat com dues adolescents ploraneres.

Ja tenim els kebabs. La Tau paga amb diners virtuals. De moment no hi ha diners físics a la colònia, i tot funciona amb un sistema de punts acumulables. Quant més treballes, més punts tens i més en pots gastar. Exactament igual que a la Terra, a excepció dels rics, és clar. Ells no cal que treballin ni que produeixin. La seva tasca és consumir i malbaratar els seus bèns en capricis i bajanades. Jo rebo els punts a través de la Fundació. Quan els hi envio el reportatge mensual, m'arriben els punts al compte de Demèter. Són diners inexistents que es transformaran en diners de debò a la Terra, quan hagi acabat la meva tasca aquí.
De camí al seu habitacle, la Tau em pregunta la raó de la meva desaparició. Sense allargar-me massa, li explico l'aventura que vaig viure a l'exterior durant l'expedició científica. Li parlo del gran abisme, de les criatures meravelloses dels aiguamolls, i del terrible ésser sense forma que viu a l'absoluta foscor, a dos mil metres sota les aigües. Li explico l'avaria de l'híbrid, el meu atac de pànic i el despertar a la infermeria, on en Nanashi m'havia explicat com ens haviem salvat, i per què m'havia hagut d'injectar somnífers. La Tau em torna a abraçar, sentint-se culpable per l'esbroncada. Si hagués sapigut tot allò, hagués estat més comprensiva. Li explicaria més coses, però no puc. He d'ometre la meva retrobada amb la Venus, tot i que em moro de ganes de dir-li a la meva amiga que vaig dormir amb ella, encara que no passés res més enllà d'una abraçada i un petó a la galta. Quan hi penso, se m'escapa un somriure i sento un neguit a l'estomac, com si algú em fes pessigolles al melic.

Arribem, i en Sirius i la Bintou ja han parat taula al porxo de l'habitacle. Encetem els kebabs i els engolim amb voracitat. Assaboreixo el meu dürüm de seitan especiat, i entre mos i mos vaig explicant-los-hi detalls de la meva estada a fora. Després de sopar fem una partida tots quatre, amb un nou videojoc multijugador que s'ha descarregat en Sirius. No cal cap mena de comandament, tot ho tenim al cap. És un joc de guerra en línia. Hi ha més demeterencs connectats i entre tants crits i trets aviat em fa mal el cap. Després d'aquell guirigall, em proposen sortir de festa. Sé com acabarà la nit. La Tau i la Bintou desapareixeran per fer manetes a qualsevol racó amagat, i en Sirius i jo ens quedarem sols, amb la situació incòmoda d'haver de romandre junts esperant que tornin les altres per poder marxar. Rebutjo educadament la invitació i m'acomiado d'ells amb l'excusa d'avançar feina.

De camí al Cinc vaig mirant la Lluna Blava creixent, que estén la seva claror per tota la colònia. Estarà mirant-la també en aquests moments la Venus?