dijous, 16 de febrer de 2012

Despatx del Director

Sóc al despatx d'en Bildhauer. Per alguna estranya raó la meva clau d'accés al Cinc  ha deixat de funcionar. Diu l'operari de manteniment que s'ha desmagnetitzat, que ja  ha passat altres cops. Em sembla molta casualitat que hagi succeït poques hores  després de rebre aquell missatge d'Extranet. Em pregunto per que he d'esperar aquí  la nova clau, en comptes d'estar-me al porxo del meu habitacle. Allà com a mínim hi  tinc coses a fer, em puc distreure mirant el paisatge o xerrant amb algun veí.  Qualsevol cosa seria més interessant que estar asseguda davant del Director d'Alfa  Humanis a Demèter. La seva mirada no s'ha aixecat en cap moment del monitor  hologràfic de la seva omnieina. Em sento invisible. Però si ho fos realment, gaudiria  molt de l'avinentesa d'estar aquí. Tafanejaria tots aquests discs durs que té  connectats a la pantalla tàctil de l'escriptori. Cercaria informació, qualsevol dada, fos  important o no, que pogués donar-me una pista sobre allò que tant amoina a en Píter.  Començaria cercant els mots "Boira Verda". Són les paraules que em va fer  arribar dins una màscara de gas el meu amic fugitiu.

L'operari de manteniment apareix per la porta amb la meva clau d'accés. Diu que ja funciona correctament. En Bildhauer m'acompanya a la sortida gairebé sense dirigir-me la paraula. No sembla que estigui de gaire bon humor, però tampoc sembla que en sigui jo el motiu d'aquella indiferència. Està capficat amb algun assumpte que el preocupa molt. Ho sé per com li regalima la suor pel front. Normalment, pel que he observat, és un home tranquil, segur d'ell mateix. Ara mateix no sembla el mateix home. Li ha caigut la targeta magnètica dos cops abans de passar-la pel dispositiu d'identificació del seu despatx.

S'acomiada de mi defugint-me la mirada. Els seus ulls blaus semblen perduts en algun punt molt llunyà, més enllà de mi.

Quan surto de la Casa de Demèter ja és de nit. Arribo al Cinc. Obro. M'assec al sofà i engego la llum del cubicle. I aleshores és quan noto que algú ha estat remenant les meves coses. Ha tingut molta cura per deixar-ho tot al seu lloc. Però hi ha coses que es noten, per molta cura que es tingui.

Fa dies que no ve l'operari de neteja. Vaig prescindir dels seus serveis perque en el canvi de torns m'havien assignat el pesat d'en Díaz. El primer dia ja vaig trobar un calaix tot desendreçat, i em van desaparèixer uns sostenidors del cubell de la roba bruta. Vaig informar d'això al cap dels operaris de neteja i em va fer un comentari ben groller. Des d'aleshores m'he netejat jo l'habitacle, i no penso deixar que cap persona aliena torni a entrar a casa meva.

El cas és que fa quatre dies que no netejo, i la pols s'ha acumulat a terra de forma que si miro des del llit, veig la fina capa de brutícia que s'estén per les superfícies, i també en veig les marques deixades pels objectes moguts de lloc. Hi ha petjades de peus que no són meus. El botcàmera està en un calaix diferent. I la màscara de gas ha estat arrossegada per sota del sofà. L'han tret d'allà i l'han tornat a desar, a uns centímetres de la seva posició original. Qui hagi aprofitat la meva absència per potinejar les meves coses, ha deixat emprentes per tot arreu. Està clar que no és un professional de la intrusió.

Em tanco al Cinc i baixo totes les persianes, fins i tot la del sostre. Miro l'amagatall. Allà està, ningú l'ha tocat. Respiro alleujada...i torno a desar el microxip al seu lloc.

Tinc la sensació que sospiten de mi. Aquest escorcoll tan sobtat és massa oportú. Em tanco al cubicle i intento dormir. Em sento observada fins i tot dins el llit.

4 comentaris:

  1. Presonera fins i tot al seu cublicle? Això ja comença a semblar 1984!!
    Com sempre molt bona narració i bon ritme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies. :D

      Hehe, en G.Orwell m'ha influit molt, en sóc una gran fan. ^^

      Elimina
    2. Uooo! Un gran critèri literari! :P
      A mi també m'agrada molt l'Orwell!

      Elimina
    3. És un artista! Em fascina la seva forma distòpica de veure la vida i el món. Sempre sembla que pot haver-hi un final feliç, però acaba esdevenint un desenllaç agredolç o directament funest. És un màquina per obrir els ulls a la trista realitat, que l'humà és un ésser terrible i complicat. *.*

      Elimina