dissabte, 25 de febrer de 2012

Nèbula

Estic rebent una senyal de la Nèbula.

_---Connectant amb la Terra. Les seves comunicacions seràn supervisades i enregistrades per la Fundació Alfa Humanis i l'Aliança de Sistemes. Li agraïm la seva confiança.---_

-Ona! Quina passada! Estic parlant amb algú d'un altre planeta! Al·lucinant! Ara ja només em falta parlar amb algú d'una altra dimensió. No estaria malament parlar amb els morts, també.

La meva cosina petita riu com una boja. De vegades m'arriba a fer por, sobretot quan no entenc el motiu de les seves rialles. Té un humor peculiar...i sinistre. El seu riure estrident es talla en sec i escolto com s'encén una cigarreta. Fa temps que es va prohibir fumar als llocs públics, i de fet, tot el que està relacionat amb el fum està mal vist. Però a ella li encanten les coses prohibides... fins a arribar a extrems indecents. Quan els seus pares li van denegar el permís per fer-se un tatuatge, va escapar-se cap a un suburbi urbà i es va deixar tatuar en un antre de mala mort per un desconegut. I per que els seus pares no ho sapiguessin, es va fer el tatuatge en l'únic lloc que no veurien mai. Però ho van acabar sabent quan va haver de passar la primera revisió ginecològica obligatòria. El ginecòleg va informar de seguida als seus pares de la "terrible visió" que havia presenciat. En aquells temps la Nèbula encara ni menstruava. L'excés d'informació d'aquesta era està creant monstres!

-I bé?- li pregunto.
-Em van obrir la porta. No es van sorprendre gens del meu aspecte. De fet, havia conegut un dels fills grans al concert la nit abans. Ens vam embolicar, però això va ser després de conèixer aquella familia i informar-me de les coses que t'interessaven.
-Au, va, explica! Em moro d'intriga!
-L'Alba no va desaparèixer. I va ser ella mateixa qui va desenterrar la seva càpsula del temps, pocs dies després d'haver-la enterrat. Al seu diari de veu diu que encara li quedaven moltes coses per fer, i que potser se'n penediria d'haver-se fet enrera, però que no estava preparada per aquella aventura.
-Així doncs, la càpsula del temps està a la casa familiar?

M'estic emocionant. Potser per fi resoldré l'enigma. Tot rutlla. Només cal que la familia de l'Alba sàpiga on eren enterrades les càpsules.

-No. L'amiga de la rebesàvia va cremar alguns documents, en va afegir de nous, i la va tornar a enterrar, però en un altre lloc. Poc després d'això va morir, sense haver deixat cap pista d'on es podia trobar la seva càpsula. Ni tampoc se sap d'on l'havia desenterrat prèviament.

Emmudeixo. Totes les il·lusions per terra. La impotència que sento creix i creix dins meu. Estava tan a prop de saber el que els hi va passar als rebesavis...! I ara ja no sé com continuar la recerca.

-Peeeeerò....
-Hi ha un "però"??? -pregunto, esperançada.

-La familia de l'Alba ha conservat tots els arxius, cartes, imatges i objectes que tenia. Són en unes quadres que tenien a un poblet no gaire lluny de Lleida. Utilitzen aquell lloc com a magatzem. I segons m'ha explicat un dels descendents, hi ha tota mena d'aparells antics amb els que es comunicaven en aquella època. S'anomenaven "telèfons mòbils". A través d'ells s'enviaven missatges i es trucaven. Els mòbils van deixar de ser utilitzats en aparèixer les noves tecnologies, i ara són peces de col·leccionista.

-Ves al gra, sisplau.

- El cas és que la nostra avantpassada i la seva amiga els van continuar emprant molt temps per estar en contacte. I pel que m'han dit, és possible que dins la targeta de memòria del dispositiu, es puguin trobar els darrers missatges que va rebre l'Alba. I si fossin de la rebesàvia? Potser algun dels missatges parla del lloc que ens interessa...

Se'm fa un gran somriure d'orella a orella. Estic a punt de cridar d'alegria.

-Així doncs, suposo que voldràs que continui amb la investigació, oi? -diu la Nèbula.
-Només si no et suposa cap inconvenient.
-Tranquila, m'apassiona fotre'm en històries estranyes, i més si això vol dir ser lluny de casa.
-Bé, doncs ves informant-me. Et prometo que et compensaré. El teu esforç tindrà premi.
-No cal, Ona. Poder participar en un treball d'investigació ja és prou recompensa. M'encanta la teva feina! A més, ha pagat la pena conèixer en Jan. M'ajudarà amb la recerca.

Un soroll de trencadissa interromp la conversa.

-T'he de deixar- diu- em sembla que la Fera i el Ferro ja estàn fent de les seves.
-La Fera i en Ferro?
-Les meves fures. Ja t'explicaré! Salut, Ona!

_---Tancant la connexió amb la Terra---_

Es tanca la línia de conversa de veu a l'instant, sense donar-me temps a acomiadar-me.

4 comentaris:

  1. Hi ha moments en que no sé de qui parles, si de tu mateixa o d'imaginacions! hehehe!
    A veure com acaba tot això... que em té intrigada a mi també! Petoneeeets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hehehe... n'acabaràs treient l'entrellat. ;P Paciència. De moment, segur que et sonen els llocs que esmenta la Nèbula... :) Petonets, maquíssima!

      Elimina
  2. Hola! Sóc la Noelia, m'ho acabo de llegir i haig de dir que m'ha agradat molt. Bastant intrigant tot plegat, em faig un embolic amb els personatges però suposo que amb el temps anirà quedant mes clar... continuaré llegint!

    Fins dilluns, i que et milloris del teu cop al cap!:)

    ResponElimina
  3. Gràcies, maquíssima! Hehehe, ara ja tinc excusa si faig alguna cosa rara... sempre puc alegar que em vaig fer un cop al cap. XD
    Per pillar bé el fil t'hauràs de remuntar als primers escrits d'octubre 2011... però com són capítols tan curts es llegeix ràpid. Ja em diràs que et sembla, i quin personatge t'agrada més. :) Fins dilluns!

    ResponElimina