dilluns, 17 d’octubre de 2011

Càpsula del Temps

He estat rellegint alguns fragments dels diaris de la rebesàvia. Els tinc tots comprimits dins la placa de memòria. L'últim diari que es va trobar és de l'any 2074.  Però se sap que hi hagueren més diaris. Així ho especifica la darrera pàgina.

"Hom podria pensar que només repapiejo, que ja no tinc edat per fer el que faré. Però em sento més viva que mai, com si encara fos jove i poguès fer tots els somnis realitat. Perque he de renunciar el que he desitjat tota una vida? Tinc un cos de 92 anys però el meu cervell està sa i actiu. Els tests que he superat exitòsament calcularen la meva edat cerebral. Segons els resultats, tinc cinquanta-nou anys mentals. Friso pel dia assenyalat. Serà d'aqui un any, si tot va bé. No puc parlar-ne amb ningú, d'això. I em sap greu. No hi ha res més angoixant que haver de callar un secret que voldria escampar als quatre vents. Em fa il·lusió i m'omple de joia saber que viuré una experiència única, tan màgica com infantar i veure crèixer els fills. Si m'ho haguessin ofert fa cinquanta anys no ho haguès acceptat pas. Però els meus fills ja són grans i tenen la seva vida. Els nets recordaran una iaia aventurera, i no una iaia que es marcirà d'un dia per un altre... El que no sé és la decisió del meu amor, res no m'ancora en aquest indret farcit de vells records, només sa companyia em pot retenir. Com l'enyoraria... sé que sentiria orgull de mi...Però sense el meu company...ho faria?
Desaré tots els diaris al gran bagul de fusta que vaig heretar dels meus estimats pares. Tots excepte els que escriuré des d'ara. Tot el que succeeixi durant aquests mesos fins la data assenyalada és confidencial. Però un cop hagi passat la data, vull que els meus éssers estimats sàpiguen que va passar. Per això deixaré unes pistes en aquest mateix bagul, que conduiràn als meus hereus fins la càpsula del temps que enterraré al lloc indicat. Fa uns anys va haver-hi uns quants desenterraments de càpsules de finals del segle XX,  i em van cridar l'atenció. Era una idea meravellosa desar els records i objectes especials de tota una vida dins una càpsula hermètica perque els descendents la trobessin al cap de molts anys. De vegades però, n'hi ha que no es troben mai. Per això hauré d'especificar bé les coordenades..."

Després d'això, hi ha unes quantes frases soltes amb la tinta esborronada, i la signatura de la rebesàvia.
Mai es va saber res més de la seva càpsula. El bagul encara es conserva tal com el va deixar, amb els més de cinquanta diaris de tota una vida endreçats per ordre cronològic. Està a bon resguard amb ma mare. I algun dia espero que estarà amb els meus fills, si és que en tinc.
No sóc l'única que va cercar a debades les pistes esmentades al diari. Les generacions que em precediren no tingueren més sort que jo, pel que tinc entès. Ha d'haver-hi quelcom que se'ns escapa... La rebesàvia era molt meticulosa en tot, no pot ser que s'oblidés de deixar les pistes a l'últim moment.
M'intriguen les seves paraules... que devia ser allò tan important que estava a punt de fer? Perque tant secretisme? Fos el que fos, mai ho podré esbrinar. Serà un misteri per sempre més.

3 comentaris:

  1. Esperem que aquest últim "... mai no ho podré esbrinar..." no sigui cert! Ja pica la curiositat per aquests diaris..!

    ResponElimina
  2. Qui sap, l'Ona està molt encuriosida i segur que vol remenar el passat fins a resoldre el misteri. ;)

    ResponElimina
  3. Espero que ho faci i amb bons resultats!

    ResponElimina