dimarts, 18 d’octubre de 2011

Aniversari Espacial

Avui és el meu aniversari. Faig 29 anys. En Píter m'ha vingut a despertar fa unes hores. Avui justament em tocava la sessió d'exercicis vitals. Un cop a la setmana cada passatger ha de sortir de la càpsula de criogenització per fer exercicis cardiovasculars. Si no fos així, ens anquilosariem de tal manera que no podriem recuperar la psicomotricitat sense una rehabilitació llarga i severa. 

La sala de màquines és una cambra petita, amb cintes corredores, aparells de musculació, circuits fets expressament per la vida a l'espai...
Com jo, hi ha altres viatgers que avui fan exercicis. Alguns que ja venien amb cara de mandra han marxat abans d'hora. Jo m'he quedat fent el circuit que se m'indicava des d'un monitor intern, instal·lat al meu sistema només per aquella estona, que m'anava prenent el pols i calculant el nivell adient per no fer un sobreesforç.

Quan he acabat els exercicis, he anat a les dutxes. L'aigua és la mateixa per a tothom. Un cop m'he dutxat, l'aigua bruta passa per unes depuradores sota les dutxes, i torna a sortir neta pel següent passatger suat.

En Píter m'esperava per fer un mos. Després de cremar calories, hem d'omplir l'estomac una mica, perque no perdi la costum de suportar nutrients sòlids. L'operari m'ha acompanyat al menjador de la nau, on la tripulació i la primera classe fan els àpats diaris. No tenia gaire gana, i quan mastegava em sentia estranya, tants dies sense obrir la mandíbula... Però la sopa d'arròs blanc i el pa deshidratat  m'han anat bé i estaven força comestibles. No estaven tan bons com els plats de la mare, però en aquesta situació tampoc es pot ser exigent. No se sap mai si algun dia trobaré a faltar aquest tros de pa deshidratat.

En Píter m'ha felicitat. Havia vist la meva data de naixement a la fitxa electrónica de la càpsula. Com que no tenia res material per regalar-me, per molt que jo li diguès que no era cap obligació, m'ha instal·lat una col·lecció de música a la placa de memòria. Són les seves cançons preferides. Moltes no les havia escoltat mai. Suposo que és perque li agraden els clàssics i jo sóc una ignorant de les velles glòries musicals. Alexei Zakharov, Ludovico Einaudi, 30 seconds to Mars...

Li he agraït molt el regal improvitzat i li he fet un petó a la galta. Aquest gest espontani l'ha sobtat una mica i s'ha ruboritzat. Em penso que a la seva cultura (és hindú, de Sri Lanka) no està molt ben vista l'efusivitat en els contactes físics entre homes i dones. Potser vaig errada, però no li he preguntat si l'havia ofès perque he vist que en el seu somriure silenciós hi havia goig.

Ara torno a ser a la càpsula. D'aqui a poc m'adormiré escoltant una de les relaxants melodies del meu amic.

3 comentaris:

  1. Doncs jo me'n vaig a dormir amb aquest "capítol". Em té molt intrigada... demà avançaré tant com pugui! (tot i que sempre penso que si m'ho llegeixo molt ràpid, t'avançaré i em tocarà esperar que pengis coses noves! i segurament esperar amb ànsia! jeje)

    ResponElimina
  2. Hahahaha, doncs és possible. Intento escriure tres o quatre capítols a la setmana com a mínim, però no sempre puc. El que si que puc prometre és que la història no es quedarà a mitges. :)

    ResponElimina
  3. Bé, és una bona promesa! Quan t'atrapi, ja t'ho diré!

    ResponElimina