dimarts, 27 de novembre de 2012

La fissura

Tornant del congost, després d'haver-nos comunicat amb la Inger, i d'haver rebut missatges endarrerits als nostres ciber-cervells, sembla que tots hem paït les paraules de la nostra companya. La Tau, però, no ha parat de plorar, i en Píter no deixa de mirar-me la panxa. Suposo que ha entés que no paga la pena tirar endavant l'embaràs. Encara li ho hem de comunicar a en Dzeko. No sé com li afectarà saber que no hi ha forma d'escapar de Demèter. Un cop esbombem el que sabem, ens localitzaran i ens mataran. És massa jove per morir... tots ho som.

Avancem a bon ritme, però encara queda molta estona per arribar a la nostra llar subterrània. A més, la meva intenció és desviar-me cap a la base exterior. Quan estiguem entrant a la cova, em quedaré enrera i faré mitja volta cap al bosc. M'he d'arriscar a tornar-hi. Ens fa molta falta el potabilitzador d'aigua, i vull passar per la cabina de diagnòstic mèdic. Ja no per saber si tot va bé dins meu... si no per aturar la gestació. Encara hi sóc a temps.

Rebo una alerta del botcàmera. Ha detectat moviment a la cova.

De seguida em connecto a l'aparell, però només amb la funció visual. Ara mateix està sent controlat per en Dzeko, i no es pot fer ús compartit amb un bot d'aquestes característiques. Les imatges m'arriben amb interferències, potser per la llunyania de la nostra posició.

El botcàmera em mostra el que està veient en Dzeko.

La paret s'ha obert en un punt on sabem que no hi ha cap fissura. Com pot ser que hi hagi una escletxa? En Dzeko palpa la superfície i aquesta s'enretira encara més cap als costats, com si la roca fos sensible al tacte. Alguna cosa crida l'atenció del nostre company, doncs aixeca la seva arma i apunta cap a l'interior del forat. 
El botcàmera s'apropa a en Dzeko, però no aconsegueixo veure el que està veient ell. Hi ha massa soroll visual, com si a dins d'aquella cova els aparells deixessin de funcionar. El noi s'endinsa al forat a poc a poc, primer una cama, després l'altra, ben arrapat a les parets, que no deixen que es recolzi en elles, doncs es van fent enrera al contacte, flonjes com aquelles parets orgàniques de la cova on vaig conèixer la Venus.

Voldria alertar en Dzeko, dir-li que esperi la nostra arribada, que no s'endinsi sol en aquell lloc estrany i fosc. Però és tan temerari com en Pòl·lux, i aviat perdo de vista el seu cos. El botcàmera tracta de seguir-lo i, tot just quan està a punt d'entrar al forat, les parets es tanquen. En Dzeko ha quedat a l'altra banda, potser esclafat, potser atrapat per sempre més.

M'emporto les mans a la boca per contenir un esgarip. Era un bon noi. Voldria pensar que encara és viu, però em costa de creure. He vist com les parets tornaven al seu lloc, com les roques es fusionaven formant una superfície sòlida, sense fissures, sense escletxes per on respirar.

Els altres s'adonen que m'he quedat endarrerida, garratibada enmig del camí de baixada. Els ho he de dir, però no em surten les paraules. Tanco la connexió visual del botcàmera i em deixo caure a terra, marejada per l'angoixa d'haver perdut un company, sentint-me culpable per haver-lo deixat enrera.

-Que tens? Et trobes malament? -em pregunta en Píter.
-En Dzeko... ha desaparegut. He vist com la cova l'engolia...ha quedat emparedat.

Els altres es queden petrificats amb les meves paraules. I en comptes de fer més preguntes, s'afanyen a reaccionar. M'ajuden a incorporar-me i m'arrosseguen pendent avall en direcció a les coves.

-Potser encara el podem treure d'allà- diu en Pòl·lux.

Tots correm com podem, esquivant bestioles que s'ens creuen al pas i tractant de no ensopegar amb les arrels de la molsa i els còdols. Encara hem de travessar el fang i les algues de la riba dels aiguamolls abans d'arribar al nostre rai de lona i resina de bombolles. Amb l'angoixa i les presses, ja ni tan sols penso a escapolir-me cap a la nostra antiga base. Ara només vull arribar a la cova i saber si encara podem salvar el nostre amic. Dins meu, alguna cosa em diu que és impossible, que estem covant falses esperances per no acceptar la realitat. El cos humà no pot resistir l'embat de tones i tones de roca compacta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada