Roca orgànica

Arribem a la cova esbufegant. En Pòl·lux il·lumina les heures de l'entrada secreta amb el focus del seu fusell. Les plantes s'obren tal com s'ha obert la paret per engolir en Dzeko, i tots ens estremim intentant no imaginar-nos els nostre amic esmicolat entre les roques.

La Tau fa estona que no plora. L'esperança de trobar en Dzeko amb vida l'ha fet oblidar la seva pròpia pena. Ha sigut la primera a arribar a la cova, tot i que té les cames més curtes del grup. M'encanta la seva determinació, la passió que posa en cada cosa que fa i que sent. Tant de bo jo fos tan enèrgica com ella.
En Píter camina capcot al seu cantó i m'adono que farien bona parella, si no fos per que ella està enamorada d'una dona, i ell de mi. Però potser en un futur, si sobrevisquessim...

"Treu-te aquesta idea del cap", em dic a mi mateixa. És molt fàcil autoenganyar-se. L'instint de supervivència sempre fa que et facis il·lusions, que facis plans pel futur i arribis a creure que seràs viva demà, tot i saber que pots morir ara mateix. És injust! I no em resigno a acceptar que no hi ha esperança per a nosaltres. Segur que hi ha alguna manera de continuar amb la misió sense sacrificar les nostres vides. Hi ha d'haver alguna nau al planeta, no em crec que la Fundació i l'Aliança ens hagin deixat en un planeta sense possibilitats de marxar si hi ha problemes. Hi ha gent molt important a la colònia. Científics de gran renom, artistes famosos, militars entrenats a les acadèmies orbitals, i fins i tot en Patterson, l'heroi de guerra. No els poden haver abandonat a Demèter sense vehicles d'evacuació. Si hi ha alguna forma d'escapar, la trobaré. Encara que hagi de morir en l'intent, salvaré els meus amics. No vull veure'ls morir. No podré oblidar mai la mort d'en Dzeko, i no vull tenir més morts a la meva memòria. No podria aguantar tant dolor.

"Continues autoenganyant-te". El meu subconscient nega amb el cap amb desaprovació. I és cert. Per que sé que sí que puc aguantar tot el dolor del món. Per que malgrat haver-ho perdut tot, continuaria viva, per que vull viure. Però segurament embogiria i mai tornaria a ser la mateixa. I potser ni tan sols m'arriscaria a sacrificar la meva vida per salvar la dels altres, per que sóc egoista i m'estimo per sobre dels demés. No sóc més important que ells, però em crec amb el dret de sobreviure'ls. Per que? Per que m'estic jutjant a mi mateixa?

La veu d'en Pòl·lux em treu de la meva abstracció.

-Aquí hi ha petjades que no són d'en Dzeko, però el rastre d'en Dzeko es barreja amb elles...
-I dius que al botcàmera només se'l veu a ell?-em pregunta en Píter.

Faig que sí amb el cap, encara capficada en els meus pensaments.

-Aquí s'acaba el rastre! -En Pòl·lux assenyala una paret, i reconec el punt exacte per on va desaparèixer el nostre company.
-És allà. La paret estava oberta i de sobte es va tancar. Ja us ho havia dit... no el podrem treure d'allà dins...

La Tau s'apropa a la paret i la va palpant amb suavitat, potser buscant algun punt feble a la roca. Jo mentrestant recupero el control del botcàmera i mostro el contingut de la darrera gravació a en Píter i en Pòl·lux. Es veu clarament com desapareix en Dzeko, i tot rastre d'esperances s'esborra. Comprenen, com jo ja ho havia fet, que és impossible que hagi sobreviscut. Estem parlant de fer-li un homenatge a l'Edén de la cova, quan sentim un xiscle agut.

Ens girem i veiem a la Tau palplantada allà on estava, mirant cap a  la paret amb gran estupor. Alguna cosa es mou. Al principi és imperceptible, però poc a poc la superfície es va contraient cap a les bandes i es va obrint una escletxa de llum malva. Ens hi acostem.

-La textura ha canviat de sobte. Sembla carn! -diu la Tau, amb un fil de veu. Està més admirada que espantada.

El forat es va obrint més i més fins que gairebé hi podria passar una persona.

-Hi entrem? En Dzeko hi deu ser a dins! -exclama la Tau, irreflexivament.
-Ets boja? I si és un parany? I si la cova ens esclafa a tots? -li diuen els nois, esverats.

Cap d'ells ha estat mai a una cova orgànica. Jo sí. Però la que jo recordo no es movia... excepte quan va passar allò amb la geòloga grassoneta.

-No arrisquem cap vida humana, enviem-hi el botcàmera. -Diu en Pòl·lux.

La seva proposta els sembla bé, encara que a mi no em fa cap gràcia perdre la meva millor eina de treball. Configuro el botcàmera per que dispari agulles paralitzadores si detecta que les parets se li apropen. Potser aquell compost químic també afectarà a la roca orgànica. I just quan estem a punt d'enviar el botcàmera pel forat, la paret fa un grinyol estrany i escup quelcom a terra.