El forat

L'objecte que ha expulsat la paret és una arma, i no és la d'en Dzeko. Ni tan sols és un model de l'Aliança.

-És una "Trepanadora"! La Trephine M333 ! -exclama en Pòl·lux, agafant l'arma tot sorprés.

-I que coi és això?-pregunta la Tau, que com jo, no en té ni idea de models d'armes.

-Una arma no comercialitzada, molt mortífera. És un fusell de franctirador i ametralladora alhora, compatible amb munició explosiva i projectils de tota mena. El prototip pertany a la DK CORP. Una corporació sudafricana que s'està menjant tota la indústria armamentística. Un imperi econòmic basat en la tecnologia bèl·lica. -En Pòl·lux parla amb passió dels temes relacionats amb la seva professió. Ens mira expectant,  amb els ulls brillants, com un mestre esperant les preguntes dels alumnes.

-Molt interessant, però... la pregunta clau és: Com ha arribat això aquí? -diu la Tau.

-Segurament pertany a la noia fantasma. Té un uniforme d'invisibilitat, així que no m'estranyaria que això fos seu. -Li responc jo.

-L'arma sembla en bon estat, no té ni una rascada. Si ha sobreviscut a la pressió de les parets, possiblement en Dzeko també. -Diu en Píter, esperançat.

Sentim una fregadissa a l'altra banda de la paret, que roman quieta. L'escletxa supura un líquid rosa llefiscós que va regalimant cap a terra. Ens apartem d'aquella cosa viscosa per precaució. A mesura que cau es va solidificant. Sembla un xiclet mastegat. La Tau el toca amb la punta de la sarbatana, la meva sarbatana que ara li pertany, ja que és maldestre amb les armes manuals, però amb la boca és una excel·lent tiradora. La cosa llefiscosa reacciona al tacte i es contrau, tornant al seu estat líquid i solidificant-se als pocs segons de deixar de tocar-la. Tots mirem allò bocabadats i intentem treure'n conclusions. No som científics i no podem fer raonament vàlids sobre el comportament d'aquella mucositat, però tots entenem que està relacionada amb la roca orgànica que s'obre i es tanca com si tingués vida pròpia.

-Bé, envia el botcàmera a través del forat, Ona. -Em suggereix en Pòl·lux. -Segurament tornarà sa i estalvi, si la paret reacciona com aquesta cosa.

-El problema és que perdré la senyal i no el podré fer tornar. -Remugo entre dents, impotent.

M'apropo a la paret i activo el compte enrera del botcàmera, per que intenti tornar de forma automàtica al cap de cinc minuts. Tanmateix és possible que s'avarii allà dins i no serveixi de res el que estic fent.

De sobte se sent una altra fregadissa i un grinyol com el que va escopir l'arma fa uns minuts. Més líquid llefiscós llisca per l'orifici, i el forat comença a obrir-se a poc a poc, amb petits espasmes que deixen caure més babes fastigoses a terra. I veiem alguna cosa que es belluga rere una membrana elàstica, com si fos un himen gegant que impedeix l'entrada al forat. El replec mucós es trenca i apareix un braç humà, i després un cap, i tot seguit un cos sencer. Cau a terra arrupit i encongit, en posició fetal. Està impregnat d'aquell líquid llefiscós i protegeix alguna cosa amb el seu cos.

-Dzeko!

El noi s'eixuga la cara i obre els ulls.

-Quin puto fàstic!-diu, rient.

Tots cridem eufòrics, i ens hi tirem a sobre, tot i estar tan brut. El volem abraçar, compartir la nostra alegria i mostrar-li el nostre afecte, però ell ens fa aturar i obre els braços, mostrant-nos el que està protegint. Un serrell blanc tracta d'amagar una mirada tímida, d'ulls brillants i expressió esporuguida. El seu cos tremola i s'aparta del nostre company, que la té lligada de mans i peus. En Dzeko li amoixa els cabells i li xiuxiueja a l'oïda alguna cosa que la tranquilitza.

Després ens mira, i ens diu amb un somriure:

-Us presento a la noia fantasma.