dijous, 20 de desembre de 2012

Dubtes

Les imatges que he inclós al documental per la Fundació són úniques. I és que les estones lliures me les passo sobretot redactant els guions per ambdues històries, la de Demèter, i la dels terroristes que estan experimentant amb els colons. Sé que si no aconsegueixo més proves, ningú ens creurà. Hauria d'endinsar-me als laboratoris de l'Aliança per gravar i poder demostrar que no lluitem en va.

En Píter està al meu costat, reparant una de les batèries del G-Wagon, que sembla ser que es descarrega sola. De tant en tant em mira de reüll, i noto que em cremen les galtes. Com pot ser que encara el desitgi? Ell manté la seva paraula de mantenir les distàncies, però de vegades trobo molt a faltar les seves abraçades, els seus petons, la seva escalfor. Només s'apropa a mi per saber com em trobo, i m'acaricia la panxa. El simple gest de posar la seva mà quieta a sobre del meu ventre ja em fa estremir.

Estic segura que si li expliqués això de les pèrdues dels darrers dies, m'acompanyaria a la base a fer-me proves. Però si vaig a la base, no només em faré el diagnòstic. Vull interrompre l'embaràs, i ell això no m'ho permetria mai dels mais. Em sento cruel per desitjar la mort de l'esser que creix dins meu. És el meu fill, ja té nom i el sento tan viu... però els altres tenien raó. La Inger, en Pòl·lux... ells m'havien aconsellat que aturés l'embaràs, i no els hi vaig fer cas. Ara estic en un moment massa avançat de la gestació, i quant més temps passi, més difícil em serà avortar. De vegades torno a dubtar. Penso, "I per que no?"  Potser el podria tindre i viure com una salvatge a les coves, no sortir mai a la llum, fugint de l'Aliança tots dos fins la mort. Els primers humans ja vivien així, i l'espècie va sobreviure. Per que no intentar-ho?

Però he de participar a la missió. Tots tenim un paper en aquesta història, i a mi em toca estar a peu de canó. No podré ser útil si vaig amb una nosa de no sé quants quilos arrapada al meu cos. I em temo que les paraules d'en Pòl·lux eren molt certes. Una dona militar embarassada, acaba cedint als instints maternals i avantposant la vida del seu fill per sobre de qualsevol ordre o obligació. Si ara mateix estic dubtant, és per que hi ha sentiments que no puc ignorar. No el conec, no la conec, però l'estimo d'una forma molt especial. L'estimo com només una mare pot estimar.

Tanco l'ordinador. No puc concentrar-me en els arxius d'imatges ara mateix. Comprovo que tinc l'omnieina desconnectada i que el microxip està al seu amagatall de sempre, dins una butxaca secreta cosida al folre del meu sostenidor. Encara no sé ben bé que hi ha aquí dins. En Píter no ha aconseguit descomprimir l'arxiu anomenat "Venus". Sigui el que sigui, ha de ser una informació molt valuosa. Sino, no seria tan difícil descodificar-la.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada