Expedició Científica

L'Observatori mediambiental era una gran mitja lluna envidrada amb vistes a tots els voltants de la base meteorològica, excepte cap a la muntanya que la sostenia. Era tot un passadís exterior amb accés a totes les plantes i seccions a través de portes blindades.

-Com es va poder construir aquesta instal·lació a dalt d'una muntanya en tan poc temps? -li vaig preguntar al Doctor.

En Pavlichenko, sense apartar els ulls del paisatge infinit, m'explicà que només havien hagut de perforar una part de la muntanya per enclavar-hi uns potentíssims imants. L'edifici ja venia construit a dins d'una enorme nau de l'Aliança, la Tekton, que també transportava els habitacles, la Casa de Demèter i la resta d'estructures desmuntables de la colònia.

Vaig submergir-me en la contemplació de Demèter. La base era limítrofa entre la zona muntanyosa i la pantanosa. A sota nostre començaven els grans aiguamolls, envoltats de fang i algues de ribera. El sol es reflectia a les aigües quietes d'un llac tèrbol que no tenia fi. La mirada es perdia a l'horitzó verd i fonedís. Una bandada d'aus amb brànquies solcaren l'aire davant les finestres i descendiren planant fins l'aigua. Fendiren la superfície líquida i redreçaren el vol, lluïnt petits amfibis a llurs becs.

Era un gran espectacle de la natura. Vaig aguditzar la vista ajustant el meu zoom de captura fotogràfica. El bot-càmera enregistrava aquelles imatges bellíssimes al meu costat. Era un matí clar i el cel havia pres el seu to blau verdós habitual.

-Reconeix allò que brilla a la seva esquerra? -digué el Doctor, indicant amb els ulls cap a un punt clar a sobre d'un altiplà molt llunyà.
-És la colònia! Des d'aqui sembla diminuta. -vaig exclamar, astorada de la gran distància que haviem recorregut amb els transports voladors en tan poca estona.

Estavem tan absorts amb l'excepcional aparador natural de Demèter, que gairebé ens vam espantar en sentir la veu metàl·lica del robot.
-La partida d'exploració els espera a la cambra de descontaminació. No oblidin les seves mascaretes.

-Hi ha algun element nociu a l'aire, Doctor? És necessari dur mascareta?-li vaig preguntar mentre seguiem el robot.
-No es preocupi, tan sols és un tapaboques de tela, com una mascareta quirúrgica. No és per protegir-la a vosté, és per protegir l'ecosistema que visitarem. Els seus bruts microbis humans poden alterar l'entorn i desbaratar tota una jornada d'investigació científica.

Aquell menyspreu cap als meus microbis em va ofendre una mica. I jo que em pensava que la incòmoda mascareta era per protegir-me! Però tenien tota la raó de prendre aquest tipus de mesures. Vaig col·locar-me el tapaboques obedientment. Al cap i a la fi en Pavlichenko m'havia donat permís per publicar-ho tot als meus documentals. Volia caure-li simpàtica perque no m'exclogués de la resta d'expedicions.

A la plataforma superior ja hi havia tot un grup de científics uniformats i carregats d'estris estranys de medició i conservació. Un parell de soldats residents a la base meteorològica acompanyaven l'expedició. Duien unes "HELgun" penjades a l'esquena. Mai n'havia vist cap de prop. La Helgun era una ametralladora tàctil d'energia làser ( High Energy Laser Gun) que només responia a les empremtes digitals del seu amo.

Em vaig alegrar d'haver-me equipat amb l'uniforme d'Alfa Humanis, encara que m'anés tan arrapat.  Estava dissenyat a l'estil militar, amb proteccions per tot el cos i material impermeable antihipotèrmic, que també protegia de les temperatures altes. Em vaig penedir de no haver dut el casc quan vaig veure els que duien posats ells. M'en van donar un. Era el casc més feixuc que havia dut mai al cap. El cap em ballava sota el seu pes.  Sempre he estat de complexió prima i no gaire alta, així que devia semblar un bolet descompensat.

Apart dels científics que havien vingut amb mi aquell dia, s'havien unit a l'expedició tres més que no coneixia. I segons vaig entendre, n'hi havien dos més al lloc on anavem, que havien sortit sols de matinada, cosa que havia empipat a el cap d'expedició, en Pavlichenko. Nosaltres hi anavem a peu, ja que l'indret estava a l'altra banda de la muntanya, travessant uns túnels oberts entre els imants de subjecció de la Base. Més enllà dels túnels hauriem de baixar per un corriol estret que duia fins les grutes que anavem a explorar. Un dels soldats encapçalava la comitiva, i l'altre la tancava. Pel camí ningú parlava. El silenci només era trencat pels passos compassats del seguici. Quan vam sortir del túnel artificial, vam començar el descens. El terra era cobert de fulles seques de formes estranyes en procés de putrefacció.  Vaig apropar-me a en Nanashi Masuyo, el biòleg que m'havia acompanyat dins l'híbrid volador, ignorant l'ordre de caminar en fila índia.

-Em sabria dir quina estació és aquesta? És tardor, com a la Terra? -li vaig xiuxiuejar.
-Ho diu per la fullaraca, oi? Aqui no hi ha estacions definides. Sempre és com una primavera humida, excepte als pols, que és més com una tardor seca. Veu aquests arbres, senyoreta Ona?

Era evident que els veia, estaven a cada costat del corriol, però vaig assentir per complaure'l.
-Són arbres de fulla caduca i perenne alhora.-continuà el biòleg japonés-Molts arbres demeterencs canvien les fulles continuament. Nudreixen el sòl i de pas s'autonudreixen per poder tornar a fer fulles, que tornaràn a caure al cap de poc. És un cicle que no s'acaba mai. Si mirem les capçades dels arbres, sembla primavera, i si mirem les soques, sembla tardor. És bonic, oi?

Vaig mirar al meu voltant, capturant imatges representatives d'aquells nous coneixements. Em vaig apropar a un dels arbres empesa per l'entusiasme que em produïa ser allà, enmig de la misteriosa natura de Demèter. Un dels soldats em cridà una ordre amb to imperatiu.

- Per la seva pròpia seguretat, torni a la fila i no es separi del grup!

Vaig obeïr i vaig tornar al meu lloc amb el cap acotat, avergonyida per haver estat renyada en públic, com una nena petita. A mesura que anavem apropant-nos a l'entrada de les grutes, em notava més lleugera. Potser era per la disminució de condensació de vapor, doncs a l'ombra dels arbres la respiració es feia més difícil amb tanta humitat.

Vam arribar a l'entrada de les coves després d'un revolt molt tancat, i vam descansar en un replec del terreny on el sòl era eixut, abans d'entrar en aquell forat fosc que ens engoliria al cap de poc. Els soldats van donar instruccions bàsiques per avançar sense perdre's ni fer-se mal. Només haviem de fer una cadena humana als llocs estrets, i als llocs amples caminar enfocant la línia blanca de terra. Vam encendre les lots frontals del casc i vam endinsar-nos a la gola de la muntanya, avançant a palpentes darrera del primer soldat, que duia una lot molt gran i il·luminava cada racó abans de fer un nou pas.
Cada dos minuts feiem recompte per si algú s'havia quedat enrera, i també cada cop que canviavem de direcció. El soldat que obria camí deia: "Gir a la dreta" i tothom anava responent per ordre de situació a la fila: "Pavlichenko rebut. Masuyo rebut. Ona rebut. "  I així fins que arribava al soldat de reraguarda.

Poc a poc se'm van anar acostumant els ulls a la foscor. Vaig pensar que si em tornava a fer implants als ulls, m'equiparia una bona visió nocturna. Sentia xipolleig d'aigua i em notava la pell amarada de suor. Les parets eren molles i llefiscoses, i brillaven amb tonalitats rosàcies quan les enfocava amb el llum del casc. Semblava que estiguessim caminant per un gran budell rocallós.
Al cap d'una estona es va començar a sentir l'eco d'unes veus guturals. A mesura que ens hi apropavem, s'anaven aclarint i es podia distingir una veu masculina poc agradable a les oïdes, greu i pastosa, i una veu femenina que xiuxiuejava de fons.

Ja estavem arribant i la claror anava guanyant presència amb cada nou pas que feiem. Que estarien estudiant allà, aquells científics temeraris? El fet d'haver-se arriscat a anar-hi sols de matinada, significava que els atreia molt quelcom d'allà dins i no podien esperar que arribés la resta de l'expedició. Vint passos més, i estaria a dins amb ells.