Demèter

Estic al pont de comandament, acompanyada d'en Píter, la seva germana, el seu cunyat, altres oficials del pont, i alguns passatgers de primera classe. Aqui comença la meva tasca. Fotografiar ocularment la fesomia del planeta que estem a punt de colonitzar. Tinc permís d'Alfa Humanis per ser aqui just ara. Pel Salt també m'haguès agradat ser-hi, però el contracte especificava que només podia encetar la feina un cop travessat el relé.

A través de la transparència de la sòlida claraboia del mirador, estic veient una de les imatges més belles que he esguardat en ma vida. L'espai fosc bressola una esfera lluminosa de color verd maragda amb reflexos de totes les altres tonalitats del verd. Si la Terra fou batejada com El Planeta Blau, sens dubte aquest serà batejat com El Planeta Verd. L'orbita un satèl·lit semblant a la Lluna, però més proper, gran i blavós. Sembla una Terra en miniatura. Demèter es mostra esplendorosa com la deessa de la que rep el nom. Els estels perden lluïssor prop d'aquest bell astre que ens absorveix la mirada. Sembla una cuca de llum incandescent a la nit eterna de l'univers.

Prenc instantànies amb els ulls. Porto la OmniEina al braç, per emmagatzemar-les fora del meu sistema. L'alta qualitat de les imatges pesarien massa dins el meu cap. Fotografio el Pont de Comandament amb tots aquells caps mirant cap a Demèter, extasiats. En Píter em mira, li brillen els ulls, crispats de l'emoció. Jo també m'emociono i he d'interrompre la presa d'imatges, esborronades per un reguitzell de llàgrimes a punt de vessar-me per les galtes. Aquest instant supera amb escreix tots els meus somnis.

El comandant de l'Argonauta ordena els operaris que acompanyin els passatgers cap a les seves càpsules per seguretat. Ens han d'adormir perque les turbulències durant la penetració a l'atmosfera són extremament violentes. Això és el que ens han dit, però bé que els pilots i el comandant es queden al pont. La meva teoria és que ho fan per que no ens en adonem en cas d'accident. Si estem adormits, no patim. En realitat hi estic d'acord. No m'agradaria estar desperta en cas de catàstrofe i sentir el pànic i la impotència de qui ja no té salvació.

Ara no vull pensar en això. Ja he arribat fins aqui, i em queda molt camí. En Píter m'ajusta la mascareta d'oxigen i els conductes de manteniment vital. Noto que em vol dir alguna cosa, però dubta i acaba marxant. El líquid amniòtic puja de cintura en amunt i m'acaba cobrint sencera. Els sedants suministrats a través de la mascareta comencen a fer efecte. Em concentro en la visió de Demèter, encara molt vívida al meu cap. Els seus colors m'evoquen records de la Terra. La molsa molla després de la pluja. La mar calma, que esdevé turquesa i besa escumosa la sorra de la platja. Les muntanyes de la meva terra, el verd fosc dels boscos de pi negre i els avets, el verd llampant dels pins i el verd apagat de les rouredes i alzinars. El verd màgic de les fagedes. El vol de les graellsies. El verd de la gespa dels prats humits i de les falgueres al sotabosc. Les algues surant a les ribes dels rierols. L'aurora boreal. Les teules verdes del cobert d'eines de l'avi. Una infussió de menta. Els ulls del meu primer amor. El verd es difumina i venç la son.