dijous, 10 de novembre del 2011

Ca la Tau

-Com va anar la cita? -li pregunto per cortesia a la meva amiga.

La Tau xarrupa del seu batut de cacau i em fa esperar la resposta per fer-se la interessant.

-Va anar com havia d'anar.

-Vaja, doncs no sembles gaire contenta.

-La veritat és que em vaig decebre una mica.

-I qui era ell?

-Ell? -la Tau riu sorneguerament- Bé, sí, es podria dir que sí que tenia un cantó masculí molt desenvolupat.

-Així doncs era una noia?

-És clar, Ona! Encara no te n'havies adonat, que m'agraden les dones? -fa amb posat sorprès.

-La veritat és que no. Mai haviem parlat d'aquests temes, i tampoc t'he vist llençar miradetes de desig a ningú. Era impossible sospitar que fossis lesbiana!

-No m'agrada aquesta paraula. I senyoreta, precissament a tu et vaig dedicar unes quantes miradetes els últims dies que erem a l'Argonauta.

-De debò?-dic incrèdula. Noto com se m'encenen les galtes i retiro els meus ulls dels seus, avergonyida per la seguretat amb que me'ls clava. Una part de mi es sent molt afalagada, però l'altra part està picant de cap a la paret, dient-se: "ximple, ximple, ximple!".

-Si, Ona, però no t'hi capfiquis, ara ja et veig com una amiga i no intentaria res que poguès espatllar la nostra relació.

Això m'acaba d'enfonsar els ànims. Potser si en aquest precís instant em deixés endur per un acte impulsiu, li plantaria un petó a la boca i la faria canviar d'idea. Però he de ser realista, només faria malbé la nostra amistat. Jo també la veig com una amiga, encara que de vegades m'hagi despertat altres instints. No l'estimo pas de cap altra manera.
Em recolzo al respatller del seu sofà. El seu habitacle és idèntic al meu, però està decorat amb tota mena d'andròmines del seu país. En cert mode, el trobo massa recarregat. No hi ha un sol racó on posar els ulls sense trobar una estatueta tribal o una màscara cerimonial maorí.
La Tau no sap que m'agraden les dones, i és millor així. També m'agraden els homes, però no he tingut molta sort en l'amor amb cap dels dos sexes.  Totes les meves relacions han estat força decebedores, intenses però curtes, o llargues però sofertes. No tinc bon ull a l'hora de triar parella, i cada nou fracàs és un pal més dur que l'anterior. Per això tracto de no establir lligams d'afecte i mantinc només relacions esporàdiques. No vull enamorar-me més, però el meu cor sempre em traeix i sé que tard o d'hora tornaré a caure-hi. És inevitable, sóc humana. Acaba sent trist seduir cossos que oblides en comptes de somriures que recordes tota la vida.

-Segur que no vols un batut?- fa, per canviar de tema.

-No, gràcies, bonica. Vinc d'esmorzar al menjador.

-Que faràs avui?

-He concertat una visita amb un dels directors de la Casa de Demèter per poder gravar l'interior de les seccions que em manquen per veure. I quins plans tens tu?

-Avui dono classes de pintura als novells, i també impartiré una lliçó d'Història de l'Art a l'Aula d'Estudi. T'has pensat allò d'apuntar-t'hi?

-Ara mateix no tinc temps. Vaig molt atabalada amb les entrevistes. He d'enllestir els primers esborranys i enviar-los i encara no sé per on començar. Potser més endavant, quan tingui una rutina establerta i m'hagi acostumat al nou mode de vida que fem aqui. Per cert, afanya't, que he d'anar tirant.

La Tau escura el seu batut i em mira amb ulls murris. Conec aquella mirada i sé que em vol persuadir per fer alguna cosa.

-Escolta...Per que no vens avui amb mi, al bar musical? Té una pista de ball molt divertida i posen música de tots els estils i èpoques. Va, que encara no has sortit mai de festa amb mi...

-No ho sé...-responc amb recança. Tracto de cercar una bona excusa.-No vaig portar cap muda bonica. Si vaig amb l'uniforme em sentiré fora de lloc.

Hi ha una raó de pes per no voler anar-hi. No vull fer el ridícul. Mai he sapigut ballar, i només en la intimitat del meu habitacle goso fer els saltirons arrítmics que són el més semblant a dançar que conec.

-Això no és cap problema, dona! Tinc molts vestits que segur que t'escauen millor que a mi. Com que ets més alta que jo, t'aniran més curts i arrapats, però estaràs més sexi.

Em pica l'ullet i em desarma. Amb la Tau és difícil negar-se a res. Sempre es surt amb la seva.

-Emporta't aquest- em diu, atansant-me un vestit blau elèctric amb una línia blanca vertical des de l'escot fins l'entrecuix.- I aquestes sabates elàstiques, que s'adapten a qualsevol peu. Et vindré a buscar al Cinc al vespre. Més val que estiguis preparada, no m'agrada que em facin esperar.

M'aixeco del sofà per marxar cap a la Casa de Demèter. La Tau m'hi acompanya. Passem pel Cinc a recollir el bot i a deixar la roba que m'ha deixat, ja que ens ve de camí. És fàcil orientar-se a la colònia, està organitzada en planta circular. Enmig del cercle hi ha la Casa de Demèter, i darrera, els hivernacles, els pavelló científic i la caserna de l'Aliança. La resta del cercle està compost d'habitacles arrenglerats al voltant de la Casa. Els més grans són familiars, o comunitaris, per a més de dues persones en edat fèrtil, i estàn a tocar de la Casa. Els de darrera, més petits i allunyats, són individuals, com el Cinc.
Ens separem en arribar al vestíbul principal i s'acomiada amb un "hei konei rā" o quelcom semblant, que em sembla que vol dir adéu en la seva llengua. Jo li faig un "Au! Arreveure!" en català, i fa la mateixa cara de no entendre res que li faig jo quan no em parla en anglès.

Engego el bot-càmera i entro a la sala d'oci, on he quedat amb en Hendrik Bildhauer, un dels directors de la Casa. Ser Director d'una colònia és quelcom semblant a ser governador d'un país, però a Demèter no hi ha govern, només hi ha persones amb més responsabilitats que altres i que treballen pel bon funcionament de tota la colònia. El poder està molt repartit, i els únics que tenen jerarquies són els militars de l'Aliança, que fan més vida a la caserna que a la resta de l'assentament. Aquest sistema ha arrelat bé a altres indrets.  És fàcil de dur a terme si la gent sap conviure en harmonia i és conseqüent amb les seves obligacions. Les persones han de ser conscients que formen part de la societat, i que cal treballar individualment per mantenir el benestar global. Tot depén de l'educació rebuda des de l'infantesa. De totes formes, a les colònies només s'hi envien persones seleccionades curosament pels seus perfils psicològics i aptituds socials. També hi ha educadors per encarregar-se de l'ensenyament dels infants que neixen en aquest sistema semilliure. Però no ens enganyem. Encara que a la colònia no hi hagi un Governant específic, no s'ha d'oblidar qui ens governa. Des de la Terra, Alfa Humanis mou els fils i ens fa servir de conillets d'indies a la seva nova possessió, Demèter. La Fundació va finançar tot aquest projecte, i col·labora estretament amb l'Aliança. Estem a les seves mans, vivint una falsa llibertat finançada per anònims. És millor que esborri tot el que acabo de pensar. Em centro en el meu acompanyant, el senyor Bildhauer, que em portarà a visitar tota la Casa de Demèter. Desconnecto el mode Bloc.

4 comentaris:

  1. xica! et conec?

    moltes gràcies per seguir-me i per la floreta que m'has deixat anar en una entrada meua ;-) he estat mirant-te'n un parell a tu (les dues darreres) i la veritat és que tens un estil prou peculiar, mola molt! et seguiré jo també!

    una abraçada!

    ResponElimina
  2. Guapa! Clar que em coneixes. Sóc una raconaire que tens al FB. Aviam si ho esbrines... ;P
    Gràcies, i espero que t'agradi l'aventura de l'Ona. :D Una abraçadota gegant!

    ResponElimina
  3. Després de llegir-te un poc més, me fa vergonya i tot que m'hages dit que et flipa com escric, perquè lo meu és una merdê comparat amb el teu estil. Molt creativa, insistisc!!!

    Doncs no en tinc ni idea... però ni idea! Ara em pica la curiositat, xè :)

    ResponElimina
  4. Ais, moltes gràcies, de debò que tes paraules m'afalaguen molt!! Però tu també tens uns estil propi boníssim, de debò, no et subestimis. Hi ha autèntica passió i sentiments als teus articles. Ho meu és tot ficció i alguna pinzellada de mi.
    Pista: Tinc un nom poc usual en el món del catalanisme. ;P

    ResponElimina