Arribada

Hem aterrat a la superfície de Demèter. Estic frissant per sortir de la nau i posar els peus a terra. Al meu voltant sento tots els pensaments dels companys de sala. Jo em mantinc en silenci. Estem tots connectats, expectants. Ens angoixa aquesta espera tan llarga. Ja portem prou temps tancats, envasats amb líquid amniòtic. Gairebé començo a sentir-me com un amfibi. Necessito sortir, caminar, ensumar l'aire lliure, veure els colors del nou món. Quin neguit!

Per fi veig aparèixer en Píter per les comportes de la sala. S'apropa al monitor central, que controla el sistema de totes les càpsules d'aquesta zona. Veig que tecleja a la pantalla tàctil i de sobte comença a buidar-se la meva càpsula. Quan les últimes gotes em regalimen entre els dits dels peus, s'obre la càpsula. Veig que no sóc l'única que ha estat alliberada del captiveri voluntari. La resta dels passatgers fan estiraments al meu voltant. No m'havia fixat gaire en ells durant tot el viatge, sobretot perque a la majoria no els tenia al meu camp de visió. En Píter treu un munt de tovalloles d'una tauleta amb rodes frenades i les va donant a cada passatger. Estenc un braç perque em doni la meva. Estic ruboritzada perque noto les mirades dels altres. Potser només em faig paranoies, però em fa la sensació que el vestit de conservació se m'arrapa massa i marca cadascuna de les meves formes sense deixar-se ni un centímetre. Em noto llefiscosa i tinc ganes de dutxar-me. En Píter, en comptes de donar-me la tovallola, ignora el meu braç estés, i m'eixuga amb lentitud els cabells. Sé que sent quelcom per mi, i em sap greu per ell. Entenc que aquell gest fora de l'habitual és la seva forma d'acomiadar-se de mi. Alguns passatgers ens observen i veig als seus ulls un xic d'enveja. Em deixo fer, més per ell que per mi, tot i que m'incomoda la situació. Només m'eixuga els cabells, però hi ha massa intimitat en aquell gest. Em mira quiet, m'envolta amb la tovallola, i s'en va amb pas insegur. S'obren les comportes i entra un home amb bata grissa, amb l'insignia d'Alfa Humanis brodada al pit. Alhora, en Píter surt i es gira just abans de tancar les comportes per picar-me l'ullet, somrient. Li torno el somriure, amb tristor. És un noi molt tendre, ple de bondat i ingenuitat. Espero que tingui sort.


L'home de la bata es presenta com el Doctor Pavlichenko, amb un marcat accent rus. Aparenta uns cinquanta anys. Ens diu que encara no podem abandonar la nau, però que podem moure'ns lliurement per ella. Tenim les sales d'oci a la nostra disposició, i ens podem dutxar per torns un cop haguem sortit d'aquesta sala. Podem utilitzar Extranet sense restriccions. L'única zona no permesa és el pont de comandament.

-Quan podrem abandonar l'Argonauta?-li pregunto.
Les meves paraules em sonen estranyes, fa massa dies que no emeto cap so per la boca, i la meva pròpia veu em sembla desconeguda, com si haguès empassat heli. M'escuro la gola.

El doctor respon que encara hem de romandre uns quants dies dins l'Argonauta, fins que hagi finalitzat el procés de paraterraformació de l'Edén. Ens explica que ja s'han instal·lat els habitatges hermètics, i que un grup de científics estàn comprovant l'habitabilitat del planeta. Ja hi havien fet proves a la primera exploració, però no poden còrrer riscos. Hi ha massa vides depenent de la Fundació, i si quelcom fallès seria la ruina d'Alfa Humanis.

-Haurem de dur mascaretes d'oxigen?- pregunta una noia bruna i baixeta del meu cantó. És bonica, però el tatuatge maorí que li recorre la cara li lleva l'encant.

-El planeta Demèter és el que els planetòlegs anomenem  un "Món Jardí". No caldrà que porteu cap suport de respiració. Hi ha oxigen natural. Perque us en feu una idea: La mitja de temperatura és de 23 graus. La gravetat és similar a la de la Terra. El periòde orbital és d'un any i mig terrestre, per tant tindrem un calendari més llarg. Hi ha milers de formes de vida que no coneixem, i hem d'anar amb compte amb el que toquem. No podem interactuar amb la natura sense saber com reaccionarà. De moment sabem que hi ha algunes plantes comestibles. Durant un temps no caldrà recol·lectar, per això tenim l'hivernacle de l'Edén. Sota la seva bombolla podem produir aliments per a tots, així que no us amoineu, no us faltarà de res. Hi ha cap més pregunta?

S'alcen un munt de braços demanant el torn de paraula. En Pavlichenko ens dona l'esquena i obre les comportes de nou.

-Satisfaré la vostra curiositat d'aqui a una estona. Primer haurieu de fer els exercicis cardiovasculars i dutxar-vos. Quan estigueu mudats i hagueu dinat, ens reunirem a la sala de reunions.

El doctor marxa i ens deixa a tots amb les ganes de saber més.

Una operària robòtica ens guia fins el gimnàs. Faig el circuit que ja conec. Em dutxo i em poso l'uniforme d'Alfa Humanis. És la primera vegada que el porto i he de reconèixer que m'afavoreix, encara que l'estil no m'agradi. Serà qüestió d'acostumar-s'hi. Dino envoltada dels companys de sala, però també d'altres passatgers que devien estar a altres sales de càpsules. Ben bé devem ser uns cinc-cents, sense comptar la tripulació. Mentre espero la reunió, engego l'omnieina del braç esquerre i escric el primer article que rebrà Alfa Humanis per difondre a la Terra. Evidentment que no sóc l'única informadora. Però de mi s'espera una altra mena de redaccions, amb un estil més personal, un toc més proper a la gent. El que jo expliqui de Demèter ha de ser d'un caire molt diferent del que expliquin els científics. Jo he de nutrir la imaginació de la humanitat amb informació sucosa. Els científics han de satisfer la curiositat amb dades precises. He de transmetre les emocions dels colons, les impressions del nou món... les meves pròpies sensacions.

Comença la conferència del Doctor Pavlichenko. Deixo l'article a mitges i activo la gravadora.