-Tranquila, Tau. Sóc jo, l'Ona. Calma't i t'explicaré el que està passant. I estigues quieta, siusplau, o et faràs mal.
-Que ha passat? Només recordo que estava a la dutxa, i de sobte vaig sentir un mal de cap terrible, com si tingués un pekapeka-tou-poto dins el cervell...
-La Inger i la seva estimada Toboe. -mussita en Pòl·lux, amb un mig somriure sorneguer.
Estic a punt d'explicar-li tota la nostra història, la misió que tenim entre mans, la raó del seu rescat, la implicació dels caps demeterencs en un projecte terrorista... Hi ha tant per explicar que no sé per on començar.
I abans de dir la primera paraula, el veiem. Està davant nostre, i ell també ens ha vist. Un dreadnought just enmig del camí, que ve cap a nosaltres a grans gambades. Ens estavellarem contra ell!
En Pòl·lux fa derrapar el vehicle per esquivar-lo. El dreadnought aconsegueix agafar-se a una barra lateral del nostre transport i l'arrosseguem pel camí a tota velocitat, intentant esclafar-lo contra les roques dels vorals. La Tau comença a xisclar de pànic. En Dzeko tracta de fer-la callar posant-li una mà a la boca. Ella el mossega amb força i ell li crida un parell d'insults en català i un altre en un idioma que no conec, molt enfurismat.
-Calla d'una puta vegada!-li etziba en Pòl·lux.
La Tau continua cridant com una boja. En Pòl·lux es treu la Toboe de dins l'armilla i se la passa a en Dzeko. Sap que jo no sóc capaç de disparar-li a la meva amiga, però és evident que en Dzeko no té cap problema en fer-ho. Quan veu aquella pistola atordidora apuntant-li a la cara, la Tau la reconeix de seguida i es fa el silenci absolut.
-Bona noia.-diu en Dzeko, retirant l'arma de la seva vista.
La Tau comença a plorar i a sanglotar, tremolant entre els braços d'en Dzeko. A mi se'm trenca l'ànima veient-la així i sé que res que li digui en aquest moment la tranquilitzarà. La situació és molt fotuda i ara mateix no puc estar per ella. Estem xocant contra totes les roques del camí, i no aconseguim treure'ns de sobre el maleït dreadnought. La seva armadura deixa anar milers d'espurnes amb cada impacte contra els rocs, i el seu pes desequilibra tot el vehicle cap a un cantó.
La barra metàl·lica on s'està agafant eldreadnought comença a doblegar-se pel pes. Amb una de les sotragades, la barra es desprén d'una banda, i el soldat cuirassat queda penjant per darrera del vehicle. En Pòl·lux fa una volta de campana inesperada, i el dreadnought surt volant a uns pocs metres, caient feixugament entre les roques.
-Ràpid, als canons! -em crida en Pòl·lux.
Activo els comandaments de les armes del vehicle militar. Davant meu s'encenen els llums d'un panell i premo la opció del control manual del canó superior. Em trec l'arnès i el cinturó a tota pressa i trec mig cos per la finestreta del sostre. El canó ja està preparat pel combat, carregat de projectils explosius amb detonació retardada. Agafo els controls, una doble empunyadura a dues mans i apunto cap on ha caigut el dreadnought. No es veu res amb tota la pols que ha aixecat en Pòl·lux amb la seva volta de 360 graus.
En Pòl·lux ha aturat el vehicle. Em concentro en la recerca visual del meu objectiu. Ha d'aparèixer d'un moment a l'altre. Sé que ens està observant, amagat entre les roques i la pols del camí. M'adono que la Tau ja no plora. Em pregunto si s'haurà desmaiat, o si en Dzeko li ha acabat disparant un raig atordidor. "No et desconcentris, Ona!" em renyo a mi mateixa, conscient que una petita badada meva pot comportar la mort de tots.
De sobte, la silueta robòtica del soldat cuirassat apareix a pocs metres del vehicle, més a prop del que m'esperava. Giro el canó cap a l'objectiu just en el moment que el dreadnought està aixecant un dels seus enormes braços metàl·lics cap a nosaltres. Una bola de llum rogenca il·lumina l'extrem d'aquell braç amenaçador. Està a punt de disparar un projectil explosiu.
"O ara o mai!"
Els meus polzes premen els gallets del canó, i el llençament del projectil pesat fa trontollar tot el vehicle. L'impacte sona com un tro. Torno a disparar. Un segon projectil surt com un llampec en direcció a l'enemic. El primer projectil no l'ha tocat, i ha implosionat just al seu darrera, als pocs segons de caure. El segon projectil impacta enmig del pit del dreadnought, però no sembla afectar-li gens. Se'l treu amb un braç i el llença cap a un cantó. Aleshores la llum rogenca del seu braç fa un soroll d'ignició i dispara.
-Un HEAT!!-crido, amb el cor a la boca.
Tanco els ulls i m'agafo fort al canó, suplicant que passi de llarg.
El soroll de l'explosió fa eco a les muntanyes del nostre voltant, mentre els trossos de metralla s'escampen en totes direccions. Una pluja de pols i sang ho esquitxa tot en un instant, i em cobreixo la cara i el cos darrera del canó, però estic massa a prop. Una fiblada de dolor roent em recorre el cap. Alguna cosa em regalima per la galta. Em toco amb els dits tremolosos. És sang. És meva? O del soldat?
Quan torno a mirar cap al dreadnought, és només una cuirassa fumejant, esberlada de dalt a baix, enmig d'un gran bassal de sang. Em sento com una assassina, encara que hagi estat en defensa pròpia. Sóc conscient que aquesta lluita és a vida o mort, i que ens ho juguem tot. Però tot i això, els ulls d'aquell home se m'han clavat a l'ànima. Era una persona amb sentiments, amb idees pròpies. Potser tenia una familia a la Terra que l'enyorava, que esperava la seva tornada. Ara és només un cadàver que ni tan sols sap per qué lluitava.
Magnífica!!!
ResponEliminaGràcies! :D
Elimina