dimecres, 26 de setembre de 2012

Invictus

-Ens has salvat la vida, Ona. Si tingués la potestat per fer-ho, et condecoraria.

En Pòl·lux em posa una mà al muscle dret, interrompent els meus pensaments. El miro sense dir res. Estic molt afectada pel que ha passat. No és el mateix matar essers humans mutats, que ja no tornaran mai a ser persones normals, que matar un esser humà perfectament sa i conscient del que fa. Ell ens hagués eliminat sense dubtar-ho. Ho ha intentat. Però va ser entrenat per matar, o per morir matant. Jo sóc una noia normal i corrent que fins ara mai m'havia enfrontat a la mort d'una manera tan directa. Per Gaia! Si ni tan sols m'havia barallat mai! I ara estic aquí, dreta davant d'un home que he mort jo. Una llàgrima en rodola per la galta.

En Pòl·lux m'eixuga la llàgrima amb un dit. Això em sorprén. Sempre sembla tan fred, tan insensible...

-No hi pensis més. Has fet el que havies de fer. Si no fos per tu, ara estariem morts, i la resta dels demeterencs estarien condemnats a ser víctimes d'experiments d'en Pavlichenko. -Em diu, passant-me una mà pels cabells.- No et torturis a tu mateixa. A més, aquest paio és..., era, un malparit. El coneixia.
-Encara que fos un malparit, tenia dret a viure.-Remugo amb feblesa.-I jo li he manllevat la vida.
-Però n'has salvat moltes altres.

Em miro  a en Pòl·lux amb agraïment per les seves paraules. Però encara estic consternada.

-Va, puja al vehicle. -Fa ell, arrossegant-me cap al seient del copilot.-No tenim temps per perdre, els altres dreadnoughts ja deuen haver sortit del Dejà Vu.

Obeeixo.

A dins el vehicle, en Dzeko continua subjectant a la Tau, que s'ha desmaiat. No sembla gaire afectat pel que acabem de viure, però no deixa de mirar cap al camí, potser esperant veure arribar algun altre dreadnought.

-Haurem de rebatejar el vehicle, no creus?-Em diu en Pòl·lux, per canviar de tema, mentre reprenem la marxa cap a la cova on ens espera en Píter.
-Perque?

La veritat és que no tinc gaires ganes de mantenir un diàleg ara mateix, però suposo que ho fa per mi, per mantindre'm distreta de les meves cabòries.

-Ha sobreviscut a un enfrontament contra un dreadnought sense rebre cap impacte directe ni patir danys greus. No creus que mereix tenir un nom propi?
-Has dit "rebatejar". És que ja estava batejat? -pregunto sense gaire interés.
-Bé, és un M29-IFV de quatre places, un "Grizzly".
-I que proposes?
-Podriem dir-li "Invictus". Fins ara, no ha estat mai vençut.

Me'l miro amb deteniment. Els ulls li brillen molt. Està il·lusionat, com un nen posant-li nom a una nova mascota.

-Com vulguis. -Dic. Realment no m'importa gaire com s'anomeni el nostre transport, mentre faci bé la seva funció.

En Pòl·lux mira endavant i es concentra en el que fa. Roman en silenci, conduint a poc a poc a través dels pocs camins segurs dels aiguamolls, mentre la Lluna Blava fa acte de presència a la línia de l'horitzó. I potser per l'abaltiment mental, pel cansament físic i la tensió, o per l'efecte somnífer de la nit demeterenca, m'acabo adormint profundament.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada