diumenge, 2 de setembre de 2012

Inhumans

No veiem res. No escoltem res. La boira s'empassa tots els sons i formes que ens envolten. Però el radar continua emetent la senyal intermitent dels set cossos que s'ens apropen a poc a poc. No ens veuen, però saben on som, com si ens ensumessin de lluny.

En Pòl·lux es toca el canell de la mà que sosté la seva PG77 per indicar que té enemics a la vora. Sense mirar endarrera, assenyala en Píter i li ordena apuntar a la seva esquerra. Ell es gira i apunta, però res no es mou més enllà. Després, en Pòl·lux m'assenyala a mi, i em fa la senyal per que em replegui cap a ell. Corro a la seva posició tan silenciosament com puc.

-Enemic a les sis.-Em diu telepàticament.

Em giro ràpidament donant-li l'esquena, i ens quedem ben a prop l'un de l'altre, ambdós apuntant en direccions oposades, mentre en Píter apunta cap a una banda, ajupit a terra per quedar a resguard de la nostra línia de tir.

Una silueta es comença a retallar entre la boira, a uns metres per sota de la meva posició. Els seus moviments són lents i estranys. Poc a poc es defineix la seva figura. Té les cames esguerrades i camina ranquejant cap a mi. En algun moment de la seva vida devia ser un home, però ara és un sac de pell putrefacta amb clapes de carn pudenta i nafres de pus infecta. Té el rostre desfigurat, com si s'hagués rentat la cara amb àcid sulfúric. És talment com un zombie de pel·lícula antiga de sèrie B, però aquest és real, molt real. El terror s'apodera de mi i em mossego la carn de dins les galtes sense adonar-me'n, de tant apretar les dents per no cridar.

En Pòl·lux inicia la matança amb una ràfega de trets de plasma. Sento uns xiscles ensordidors a uns metres darrera meu. La seva primera víctima cau entre esgarips d'agonia. Gairebé alhora, en Píter dispara en ventall des de la seva posició. Es sent un pes mort caient muntanya avall, estavellant-se amb els rocs. El so de la trencadissa d'ossos queda esmorteït pel soroll incessant dels trets.

-Venen més!-Crida en Pòl·lux, desesperat.

Estic paralitzada per la por i sóc incapaç d'apretar el gallet. El monstre que tinc al davant em mira quiet, sense avançar, com sospesant la situació. Tinc el braç estés, i la meva PG77 està a un pam del seu nas, però ell no es mou d'on és, i jo no m'atreveixo a disparar. Alguna mena de compasió m'impedeix matar aquell ésser que fa poc era humà. La criatura obre la boca deformada amb una ganyota dolorosa i babeja mig canó de la meva arma entre les seves dents piorreiques i les genives ensangonades. Per un instant em sembla distingir una mirada de súplica en aquells ulls llefiscosos, com si m'estigués demanant que el matés per acabar amb el seu sofriment. Darrera del mutant, comencen a aparèixer altres tipus de mutacions repulsives, homes i dones amb més braços que cames, i a l'inrevés, amb pústules farcides d'un líquid grumollós, amb bombolles de pus que esclaten i es tornen a formar als pocs segons. És una escena de malson, i no sé com despertar.

-Dispara, Ona!

La veu d'en Píter em sobresalta i apreto el gallet. El plasma travessa la boca del mutant i li perfora el clatell. Una bola de fum s'enlaira mentre el seu cadàver rodola cap a l'abisme. Una forta ferum a carn cremada penetra als meus narius, malgrat dur la màscara antigas. El meu instint de supervivència per fi fa acte de presència. Sento l'adrenalina fluint per tot el meu cos. Em poso ferma, esquena amb esquena contra en Pòl·lux, que continua disparant a tort i dret contra enemics invisibles, guiant-se per l'holo-radar, i apunto contra el blanc més proper, una dona despullada plena de bubons verds per tot el cos. El raig de plasma travessa l'aire com una guspira de color blau, perforant tot el que troba al seu pas. El primer tret li impacta al ventre, que s'obre com una flor. Del forat regalimen sang i budells, però això no atura la mutant, que continua avançant cap a mi, amb les vísceres penjant entre les cames, arrossegant l'intestí gros que comença a esllavissar-se pendent avall. Ara és més a prop i no puc errar el tret. Apunto entre els ulls i em concentro. Disparo. El plasma perfora just allà on jo desitjava que ho fes. El cadàver conserva el cap, però un gran forat rodó cauteritzat fumeja on abans hi havien els trets facials. Abans de caure el cos, durant una mil·lèsima de segon, i encara apuntant a la seva cara ja inexistent, disparo a través del forat. La criatura que s'apropava corrent just per darrera seu, cau fulminada als meus peus, a sobre de la dona-donut.

-Hem de sortir d'aquí!- Crida en Pòl·lux.-Són molts!

Però jo estic massa concentrada en la meva feina, i fins i tot diria que estic gaudint de la massacre. Ja no tinc por, i només em deixo guiar per l'instint. Continuo rebent a cada nouvingut amb una ràfega de benvinguda i un somriure als llavis. És possible que quan tornem a casa ja no ens calgui munició per les torretes, si netejem ara el pati. L'espectacle que tinc al davant és força macabre. Els mutants que poden còrrer, ensopeguen amb la pila de cadàvers amuntegats que s'ha anat formant davant meu. Alguns han rodolat per la tartera, però la majoria encara resten on han caigut, ajudant-me en la meva tasca d'extermini. Una altra monstruositat s'entrebanca amb el meu mur de carn fumejant i aprofito l'avinentesa per clavar-li un bon tret al cap.

-"Cortesia de la casa"- Crido, rient eufòrica.

Noto que estic embogint i que si perdo el seny mai més podré tornar a ser la que era. Si em quedés algun rastre d'humanitat, no m'estaria rient de les meves víctimes. La veu d'en Pòl·lux resona entre els trets.

-Retirada!

No el vull obeïr, però en Píter m'agafa del braç i m'arrossega muntanya amunt, mentre les criatures ens segueixen a pocs metres, fent crits inhumans.

En Pòl·lux ens cobreix la retirada. La batèria de la seva PG77 s'ha descarregat i porta la HELGun entre les mans. No estavem gaire lluny del cim. En pocs minuts arribem a dalt de tot, encara empaitats pels mutants. Ara ja no estem dins la boira. El vent xiula darrera nostre, en direcció a la nostra vall. Ens enfilem a una roca i esperem als nostres perseguidors. Ja arriben. Comencen a sortir a poc a poc, com si tinguessin por. Un llampec vermell de la HELGun polvoritza el cos d'un científic amb tentacles que s'apropava perillosament a la nostra roca. En un instant, la carn sòlida esdevé una muntanyeta de pols negra. Quedo al·lucinada amb l'efecte devastador d'aquella arma. Mai he disparat contra cap ésser viu amb la HELGun. Enfundo la PG77 i em trec l'ametralladora làser de l'esquena. Per desgràcia, cap altre mutant s'atreveix a treure el nas, i em quedo amb les ganes de provar la meva nova joguina.

Baixem cap a la Vall del Vent. Arribem a la base contents d'haver sobreviscut. Ha estat l'experiència més brutal de la meva vida.

2 comentaris: