Tots aquests animals els he immortalitzat amb el meu botcàmera, que ha esdevingut el meu company inseparable . Ara torno a sortir sola de tant en tant. Amb la neteja que vam fer dins la boira verda, esperem haver acabat amb l'amenaça dels "visitants". No ens allunyem gaire de la base, per si de cas, i portem un tou d'armes sempre amb nosaltres. En Píter sempre em segueix d'amagat. Es pensa que no ho sé, però el sento a molts metres de distància. He entrenat la meva oïda, i a més en Pòl·lux m'ha ensenyat una tècnica de neuroestimulació mental per aguditzar tots els sentits. És indispensable si has d'estar alerta a alguna senyal de perill, però també és útil per altres coses. El sexe, quan estic neuroestimulada, és molt més satisfactori.
Observo els paisatges gravats pel documental. Tinc dos projectes en marxa. El primer segueix la idea principal que em va encarregar la Fundació Alfa Humanis: documentar la vida a Demèter. El segon, tracta de les maquinacions d'en Pavlichenko i els seus companys de conxorxa, els "Ultra-Humans". Ara mateix m'estic dedicant al primer. He aprofitat cada expedició de reconeixement per gravar tots els ecosistemes del nostre entorn. Les imatges més espectaculars són les que he gravat des dels cims. L'horitzó es perd més enllà dels aiguamolls, i tot és verd, infinitament verd. Costa de trobar un altre color que no sigui el verd a Demèter. Fins i tot el cel és una mica verd, els dies que no està ennuvolat. I els núvols que solen ser grissos, també es reflecteixen en verd a les aigües que s'estenen per tot arreu. Però a trenc d'alba, si t'enfiles a dalt d'un cim, sembla que tot estigui ardent, i que el Sol hagi calat foc als cims. Les aigües són un mirall del cel vermell, i és com si estigués en un planeta diferent. Mai m'acostumaré a aquests moments màgics. Sempre m'emocionen tant o més que el primer dia.
Apago la meva omnieina i la holo-pantalla de l'ordinador que m'he adjudicat per fer la meva feina. No sé a qui pertanyia abans, però hi ha un munt d'holografies eròtiques emmagatzemades a la seva memòria. No les he esborrat. Són molt suggeridores. M'agrada mirar-me-les de tant en tant. La que més m'agrada és la d'una hawaiana en 4D que fa un ball sensual a càmera lenta, només vestida amb un llarg collar de flors que no aconsegueix amagar del tot les seves intimitats.
Un tro ensordidor resona a fora de la base, acompanyat de la llum enlluernadora d'un llamp blanc. La pluja comença a caure amb més força i la tempesta referma. M'apropo a la finestra de la meva habitació i em recolzo a l'ampit. Normalment m'agrada que plogui, però si plou massa, ens quedarem aillats i no podrem contactar amb la Inger. És passat demà quan hem de tornar a la boira verda. El congost es transforma en un gran riu quan plou tant. La boira s'esvaeix una mica, però la corrent de l'aigua baixa massa forta com per travessar-la a peu. Si demà no ha deixat de ploure, haurem d'ajornar la connexió.
Sento la veu telepàtica d'en Pòl·lux. És l'hora de sopar. Avui li tocava cuinar a ell. Espero que no hagi fet sopa d'squamar. Rostit i farcit d'algues està bo, però bullit fa olor de gos mullat. Faig una darrera ullada a fora i activo les persianes insonoritzadores amb el comandament tàctil del vidre. El soroll de la tempesta es va esmorteïnt a mesura que s'abaixen les persianes hermètiques. Es fa el silenci total i em sento com si tornés a estar aillada del món, a dins del líquid amniòtic que em va bressolar de camí a Demèter. Com ha canviat la meva vida des del dia que vaig signar el contracte amb la Fundació. Espero no acabar-ne penedida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada