dimarts, 18 de setembre de 2012

Dreadnoughts

Albirem la cúpula de la colònia al vespre. En Pòl·lux m'ha substituit al volant i he pogut gaudir del paisatge. És perillós viatjar de dia, perque els satèl·lits ens poden detectar amb més facilitat. Per això en Píter va instal·lar un inhibidor al comandament. És com un repel·lidor d'ones de sondeig. Com un mirall que copia les imatges del voltant per amagar l'objecte central. Se suposa que som gairebé invisibles, excepte a l'ull humà no modificat. Ara torno a estar al comandament del vehicle. Apago el motor després d'amagar el transport entre unes roques, a uns cent metres de la cúpula.

A l'entrada del túnel hi ha dos grans siluetes que de lluny semblen robots.

Sento com en Pòl·lux remuga alguna cosa.

-Merda!
-Que passa?
-Són dreadnoughts. -Respon amb ràbia continguda.
-Que és això?
-Soldats dins de màquines cuirassades, amb sistema de blindatge impenetrable.
-Sona malament.
-No podrem entrar.

Ens mirem amb impotència. Ens envaeix el mateix sentiment de frustració.

-No hi ha cap manera de distreure'ls? -Dic, tractant de cercar una alternativa.
-No. Són letals. Els has vist bé? No podem emprar cap esquer. Hem de tirar enrera sense que ens detectin. Ho sento per la teva amiga, però una baixa és millor que dues.
-Però que collons estàs dient? No penso abandonar la Tau a la seva sort!
-I que penses fer? No et deixaré sortir del vehicle. No permetré que arrisquis la teva vida per un rampell de superheroïna impulsiva amb més coratge que cervell.
-Ha d'haver-hi alguna forma...

Rumio i rumio, amb el cap entre les mans, tractant de trobar una solució.

-No hi ha cap altra entrada? -pregunto a en Pòl·lux.
-No. Aquesta és la més desprotegida. El radi de tir de les torretes defensives té un angle mort, i per tant, no estem al seu punt de mira. Va, tornem a la base.
-No! Espera! Almenys deixa'm pensar una estona, potser se m'acut alguna idea.
-Pots pensar pel camí de tornada. -Respon ell secament.
-I si esperem al canvi de torn de guàrdia? Sisplau!
-No servirà de res, Ona. Vindràn altres dreadnoughts. -En Pòl·lux apreta els punys, amb impaciència. -No entenc per que hi ha tanta vigilància de sobte. Temo que hagin descobert la nostra existència... Però ara no és el moment de discutir sobre això. Hem de marxar. Com a líder de grup et dono una ordre. Engega el motor o et neutralitzaré.
-Això no és una ordre, és una amenaça.
-Anomena-ho com et doni la gana, però obeeix.

El to d'en Pòl·lux no m'agrada gens. Sé que ho fa pel bé de la misió, però igualment no penso tol·lerar que em tracti així. Sóc una companya, no una subordinada. Tant de bo tingués aquí una Toboe... Aleshores aprendria a respectar-me com cal. Si el pogués estabornir jo a ell, per poder escapolir-me cap a la colònia...

-Ni t'ho plantegis.
-El qué? -pregunto empal·lidint. M'ha llegit els pensaments?
-Imagino el que estàs pensant. No sóc un blanc fàcil. Jo de tu no gastaria energies en idees tan absurdes. Tens deu segons per iniciar el sistema de comandament. Després d'aquest compte enrera, si el vehicle continua aturat, seràs rellevada. I és possible que rebis algun càstig quan arribem a la base.
-Ei,ei, ei! Para el carro! No sóc cap soldat a les teves ordres, recordes? Sóc una companya de misió. No hi ha jerarquies al nostre grup. O si? Perque fins ara no me n'havia adonat. Tu ets l'expert en temes militars, però això no significa que siguis el nostre cap. Tots hem de cooperar i aportar els nostres coneixements per tirar endavant. Estem junts per asolir un objectiu comú, però això no et dona dret a amenaçar-me, a faltar-me al respecte ni a donar-me ordres que no vull obeir. Entesos?

La meva indignació es fa palesa al meu to de veu. En Pòl·lux em mira amb els ulls molt oberts i la boca encara més oberta, sosprés per la meva reacció.

-Farem una cosa- dic, amb calma. -Em deixaràs una estona per pensar possibles opcions d'intrusió. Si d'aquí a una hora no se m'ha acudit res, accediré a tornar a la base, malgrat haver de deixar la Tau enrera. 
-Entesos.- Diu amb el mateix to xulesc que he emprat jo fa un moment, i posa els ulls en blanc. -Quina paciència deu tenir en Júpiter!

-Au, calla i deixa'm pensar. -Li dic amb un somriure de triomf.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada