No hi trobo cap explicació. A més, la noia que sura a la bombolla de líquid amniòtic a les imatges de la notícia, no s'assembla gens a la Venus. Està esquifida, amb els ossos marcats sota la pell, tan prima que sembla que s'hagi de trencar en mil bocinets. Si no fos perque aquell home la protegeix com si fos viva, em pensaria que és morta.
I aquell home, el fundador d'aquell projecte amb un nom tan singular, "Eternitat", qui és? Serà aquell pare totpoderós del que m'havia parlat la Venus el darrer cop que ens haviem vist? Per com es preocupà de protegir de les flames aquell cos, dedueixo que sí.
Que haurà passat amb la Venus? Si realment el seu cos està a la Terra, qui és la dona que he conegut a Demèter? Se'm plantegen nous interrogants sense resposta, que només la Venus em pot aclarir. Potser podria convèncer la Inger per que m'expliqués el que sap. Però la sordmuda és molt reservada. S'entossudeix a guardar-li els secrets a la seva amiga, tot i estar desapareguda.
En Píter ja ha acabat de comprovar que el vehicle funciona correctament. Hem hagut de travessar la boira verda fins la cova on el tenim amagat, ja que és un transport terrestre i no té prou potència per travessar el congost que ens separa de la Vall del Vent. No hem tingut cap sorpresa desagradable pel camí. Cap mutant s'ha deixat veure, i l'holo-radar del GPS indicava que la zona estava neta. En Pòl·lux vigila l'accés a la cova des de l'entrada de la mateixa. Mentre en Píter desconnecta de nou els sistemes de comandament, m'explica que al principi els va costar molt trobar la balisa de seguiment via satèl·lit que tenen tots els aparells de l'Aliança. Estava dins d'una de les batèries del transport, i si no l'extreien amb cura, es podien carregar la batèria. Per sort, entre ells dos van fer una bona feina, i el vehicle va deixar de ser detectable. Jo l'escolto a mitges, mentre continuo llegint missatges. Ara m'està explicant que al transport hi caben quatre persones, però quan s'han de carregar provisions, per la manca d'espai només hi poden anar tres passatgers. Per això, la nit que em van recollir, havia vingut en Pòl·lux sol, per recollir-nos a la Inger i a mi, i transportar les provisions que la seva amant havia aconseguit robar dels magatzems.
En Píter surt del vehicle i em fa un gest per que em torni a equipar les armes i la màscara antigas. Ja és hora de tornar a la base. Tanquem la cova amb una barrera cinètica projectada des d'un emisor de camps d'efecte de massa del vehicle. Forma part de l'escut antiprojectils del transport militar. També serveix per impedir el pas a qualsevol altra forma de vida que intenti endinsar-se a la nostra cova.
La tornada a través de la boira transcorre sense ensurts. En Pòl·lux creu que vam acabar amb la majoria dels infectats, i que els pocs que queden, o estan ferits, o ja no s'atreveixen a atacar-nos. Quan arribem a la base, activem de nou les torretes defensives. En Pòl·lux puja a la torre de guaita, el seu lloc predilecte. En Píter s'encén una cigarreta. Només li queda un paquet dels d'en Patterson, i ja s'està acabant. L'excusa dels mosquits demeterencs ja no li serveix per justificar el seu nou vici de fumar. Hem après a fer encens amb propòlis de racnoabella, que funciona igual que el fum del tabac. M'estiro al costat del meu company al sofà de la sala comuna. De fons, sona una cançó de Malukah, una cantant del segle XXI amb una veu molt especial.
"Hope can drown lost in thunderous sound
Fear can claim what little faith remains..."
Em queda un missatge per llegir. Me l'havia guardat pel final. És de la Nèbula.
"Tinc una gran notícia, Ona! He trobat la tomba. Està a l'antic cementiri de Lleida. He hagut de remenar totes les capses i paperots de la familia d'en Jan per trobar la informació sobre la seva defunció. Al final he trobat un document que certificava aquella mort, i una factura del que havien de pagar els hereus per mantenir el nínxol en bon estat. El problema és que els cementiris són com museus de la mort, i no hi pots entrar si no hi tens un parent enterrat o un permís especial. A més, obrir la tomba és un delicte de profanació. No sé si gosaré fer-ho. En Jan pot demostrar que és descendent de l'Alba, però tot i així, hi ha molta vigilància dins el cementiri. No sé pas com ens ho farem per comprovar si les càpsules del temps estan allà dins. Et mantindré informada. Espero que estiguis bé. Petons. "
Em quedo parada. La meva cosina seria una gran periodista d'investigació si s'ho proposés. Llàstima que odiï estudiar. Tant de bo estigués a la Terra per ajudar-la. Potser amb la meva acreditació com a reportera documentalista de la Fundació podriem accedir al nínxol sense cometre cap delicte. Els cementiris, tal com diu la Nèbula al missatge, estàn molt protegits, ja que són un vestigi del passat. Avui dia tothom es fa incinerar, o cedeixen el seu cos per ser biomassa combustible, una tendència que va a l'alça. Només els rics es permeten la frivolitat de ser enterrats als grans museus de la mort. Es construeixen grans panteons amb escultures de marbre marcià, obres d'art sinistres que després ningú visita, excepte algun antropòleg freak amant de les necròpolis.
Mentre rellegeixo l'esperançador missatge de la Nèbula, la música acompanya els meus pensaments. Tinc la sensació que aviat descobrirem el gran secret dels nostres avantpassats. Espero continuar viva per quan això succeeixi.
"Death will take those who fight alone
But united we can break a fate once set in stone
Just hold the line until the end
Cause we will give them hell...
I will never surrender..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada