diumenge, 2 de setembre del 2012

Tornada

El so vibrant de la connexió es fa més agut quan la senyal arriba a la Terra. Ha de passar per molts repetidors alhora, més ràpida que la llum, per aconseguir una comunicació gairebé instantània des de tants anys/llum de distància. Se'm fa estrany comunicar sense el missatge de capçalera de l'Aliança i la Fundació. Dins la colònia, sempre l'havia escoltat: "Enviant senyal a la Terra. Les seves comunicacions seran supervisades i enregistrades..., etcètera, etcètera. "

No haver d'escoltar la cantarella de sempre m'alleuja. Vol dir que cap corporació tindrà constància d'aquesta connexió. En Píter ha obert una línia il·legal dins Extranet. Això li comportaria una desagradable estada en una Nau-Presó Orbital, si l'enxampessin. Però de tant en tant ha de còrrer el risc. És necessari. El que no és necessari és que jo contacti amb la meva familia, és tan sols un caprici personal que el meu amant vol satisfer per fer-me feliç. En Pòl·lux deixa anar un renec telepàtic.

-Estem enmig d'una zona altament perillosa. Pots fer el favor d'enllestir?

De sobte s'estableix la connexió i comencen a arribar-me tots els missatges emmagatzemats als "llimbs" de la xarxa que no podia rebre pel meu autobloqueig d'Extranet. N'hi ha tants que se'm satura l'espai de memòria reservat per aquestes coses, i els he de redirigir a la memòria externa de l'omnieina. Aleshores penso que en Pòl·lux té raó, i que el millor és que envii un missatge curt a la meva familia. No puc arriscar així la vida de tot el grup. Quan abans acabi, abans marxarem de la boira verda.

"Pares! Estic bé, no patiu. Tinc molta feina i per això no he pogut contactar abans. Us he de dir una bona nova. Sereu avis. Espero poder tornar aviat amb vosaltres. Us estimo molt i us trobo a faltar. Records a la resta de la familia i amics. Salut!"

El missatge arriba a la seva destinació amb un xiulet sord, com de cafetera antiga.

-Ja estic. Marxem. -Dic, tornant al meu estat d'alerta inicial.

En Píter s'afanya a recollir l'amplificador d'ones i se'l carrega a l'esquena. En Pòl·lux, com si estigués comandant una operació del seu antic escamot militar, ens dona l'ordre d'avançar. L'obeïm.

En pocs minuts comencem l'ascenció pel tarter ple de rocs que s'enfonsen sota els nostres peus. Baixar ha estat fàcil, però la pujada es preveu complicada. Les pedres despreses dels cims rodolen muntanya avall a cada pasa que fem, provocant allaus de sorra. Per cada metre que guanyem, en retrocedim mig, doncs en trepitjar qualsevol roca inestable, perdem peu i ens enfonsem uns centímetres més avall. En Pòl·lux ens anima en silenci, des de la seva posició, més avantatjada que la nostra.

-Endavant, Júpiter! Mou el cul, Oriona!

Sap que ens irrita de mala manera que ens digui pel nostre nom complet, i que això ens fa tirar endavant amb ràbia, i per tant, amb més empenta. Sempre ens fa empipar quan ens veu defallir, i la veritat és que funciona. El GPS que du a la seva omnieina s'il·lumina de cop, desplegant un holo-radar. Serveix per detectar moviment en un radi de deu metres. Els elements no identificats parpellegen amb una llum vermella.

En Pòl·lux s'atura en sec i alça un puny. Ens quedem petrificats allà on som, sense respirar, i treiem el mode segur de les PG77 amb un moviment mecànic. El nostre capitost, encara amb el puny alçat, indica un número amb la mà. S'agafa amb el polze el dit anular. Són 7. Esperem ordres en silenci, amb el cor a punt d'esclatar-nos al pit. Em noto les cames de gelatina, tremoloses. Comencen a fer-me mal els artells, de tenir els punys apretats i els músculs en tensió a l'empunyadura de l'arma. Tracto de concentrar-me en les lliçons que he aprés del meu instructor. Serà el primer cop que m'enfronti a la mort.

1 comentari:

  1. Sens dubte el pitjor seria estar en un medi hostil i ser menys q l'enemic. Bon capítol! :P

    ResponElimina