"Executaré un Dejà vu pels dreadnoughts, un programa de repetició de seqüències. Només veuran el mateix que hagin estat mirant els darrers cinc minuts. Tenen un sistema d'alerta molt sensible. Tracteu de passar sense fer gaire soroll. En principi no us poden escoltar, però les seves seqüències són silencioses, així que no us confieu. Teniu 300 segons per travessar l'entrada i endinsar-vos al túnel. Fins ara."
Activo a tota pressa els comandaments de conducció i arrenco a tota potència. Sort que és un vehicle força silenciós. Estem a prop, a tan sols cent metres dels dreadnoughts. La por ens atenalla quan sortim a camp obert. La carretera de terra és recta i no hi ha cap obstacle visual que ens amagui de la visió dels soldats. Quan estem a menys de deu metres de la entrada, redueixo la velocitat. Passem entre els dos sentinelles a poc a poc, contenint l'alè, com si les nostres respiracions puguessin alterar la realitat onírica que estan vivint dins dels seus caps. El dreadnought de l'esquerra es gira cap a nosaltres i noto que en Pòl·lux es posa tens al meu costat. Continuem endinsant-nos cap a les profunditats de la colònia a poc a poc, i el dreadnought torna a la seva posició de vigilància frontal. Deixem anar un sospir llarguíssim, alleugerits. Em sento com si no hagués respirat en un minut.
"El programa ha expirat. Espero que ho hagueu aconseguit. La Inger m'ha dit que el canvi de guàrdia és d'aquí a nou minuts. Hem d'estar fora abans que els nous sentinelles arribin al túnel de sortida, o ens trobarem amb quatre dreadnoughts bloquejant el llindar. Puc fer-los entrar en una realitat virtual, però no sé si això els faria moure de lloc."
El nou missatge d'en Dzeko ens arriba quan estem a pocs segons d'arribar al punt d'extracció. Tenim poc temps. En Pòl·lux m'indica que m'aturi en un punt concret. Baixem del vehicle sense apagar el motor. Obro les portes posteriors del transport mentre en Pòl·lux aixeca una placa metàl·lica del terra, semblant a una tapa de claveguera. És una finestreta de ventilació que comunica amb el quarto d'eines dels tècnics de manteniment.
Mirem tots dos cap a baix i veiem un noi assegut al costat de la capsa que conté la Tau. En Pòl·lux llença la corda aspra, aquella que van fer entre en Píter i ell amb fibres i tendons d'squalosaure.
El noi aixeca la vista i ens veu impacients, assenyalant-li la capsa.
-Tsssssssshhhh!-li fa en Pòl·lux per que no faci cap soroll. Poden haver-hi soldats a prop, i al túnel resona tot.
En Dzeko lliga la capsa a l'extrem de la corda. És força feixuga i ocuparà molt espai del vehicle. Se m'encongeix el cor de pensar que la Tau està allà dins, inconscient, comprimida entre munició i provisions. Temo la seva reacció quan vegi que la hem segrestat. Potser no ens creu. Potser ens pren per bojos i vol tornar. I aleshores ja no ho podrà fer, i em culparà a mi. M'odiarà per separar-la de la Bintou. Però algun dia s'adonarà que ho vaig fer pel seu bé. Algun dia, sé que m'ho agrairà.
En Dzeko s'agenolla a sobre de la capsa, i s'assegura a la corda amb un mosquetó que porta al cinturó. Ens hem d'afanyar. Engego la politja mecànica que ha instal·lat en Píter al vehicle. La càrrega comença a pujar lentament, augmentant el nostre neguit. La fricció de la corda contra terra produeix un soroll sord que ens fa eriçar el pèl i mirar a totes bandes. No és un so comú al túnel, i és massa evident que prové de l'arrossegament d'algún objecte. Quan només falten dos metres perque arribi a la superfície, en Dzeko es deslliga de la corda i fa un salt cap a nosaltres, impulsant-se des de la capsa. El seu moviment ens agafa de sorpresa i ens apartem just a temps per deixar-li espai entre nosaltres. La seva agilitat ens ha deixat parats i el mirem estupefactes.
La capsa és molt gran i costarà fer-la passar per l'obertura. Sense dir res, com si ja ho haguessim previst, ens situem cadascú en un cantó de la capsa i l'ajustem al forat amb perfecta compenetració. La capsa grinyola estridentment contra les parets del conducte mentre va pujant al ritme de la politja. Quan per fi la tenim al costat del vehicle, obro la capsa a tota velocitat, i comprovo que la Tau està viva. Per Gaia! Està totalment despullada! Miro a en Pòl·lux amb cara de circumstàncies, amb els ulls com taronges.
-Està nua! Que coi ha fet la Inger amb la seva roba?-xiuxiuejo amoinada.
-Hi ha una manta tèrmica a sota del seient del copilot. -Em diu telepàticament en Pòl·lux.-Ara te la dono.
-Afanya't!
Em llença la manta i embolcallo la Tau de forma que només li queden al descobert els peus i el cap. La trec de la capsa i la deixo a terra. És bona cosa tenir-la immòbil dins la manta. Així quan desperti, ens estalviarà l'ensurt. No crec que li agradi gaire desvetllar-se entre els braços d'un desconegut, i menys sabent-se nua i indefensa. Tracto de no donar-li més voltes a les possibles reaccions de la meva amiga. Mentrestant, en Pòl·lux aconsegueix encabir la capsa al seient de darrera, amb l'ajuda del nostre nou company. En Dzeko s'acomoda al costat de la capsa i es posa l'arnès de seguretat. Aleshores, agafo la Tau en braços i se la poso a sobre. M'adono que pesa molt poc. No sé si ella ha perdut pes durant els interrogatoris, o és que jo m'he fet més forta. Possiblement siguin les dues coses.
-Agafa-la fort, siusplau.-li dic a en Dzeko.-Hi ha molts sotracs pel camí i hem d'anar a tot drap.
Ell, una mica ruboritzat per tenir una noia nua entre els braços, em fa cas i la subjecta fermament contra el seu pit, recolzant el cap de la Tau al seu muscle dret. Assenteixo amb aprovació. Ara li toca conduir a en Pòl·lux. M'assec al lloc del copilot. Em cordo el cinturó de seguretat i també l'arnès, per si de cas. Entrar ha sigut fàcil. Sortir-ne vius serà més difícil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada