dijous, 13 de setembre de 2012

Nàusea

Acaba de sortir el Sol. La Lluna Blava es pon discretament per l'altre cantó del món. Fa un dia humit, però no sembla que hagi de ploure. Estem a dalt del cim, on comença el paisatge de malson que conformen les muntanyes emboirades. Potser ens trobarem el camí negat. Ens hem vestit amb granotes de neoprè, per si hem de creuar a l'altra banda del congost nedant. Amb tot l'equip preparat, comencem el descens cap a la boira verda.

Avui no em trobo gens bé. M'he llevat amb nàusees i he vomitat abans i després d'esmorzar. Ja fa dies que em passa. Només de pensar en menjar em venen basques. Abans de preparar-me per l'expedició m'he fet una revisió a la cabina de diagnòstic mèdic. Tot està bé. En/na Nicte està en perfecte estat, i jo no tinc cap problema de salut. La màquina m'ha tranquilitzat assegurant que els meus símptomes són normals durant l'embaràs. Estic molt disgustada. Coses que normalment m'encanten, com la salsa de fulla negra que fa en Píter, ara m'anguniegen. I ara, de camí per la tartera, estic mig marejada per no haver pogut retindre res dins l'estomac. No li ho he dit als meus companys perque no volia que em deixessin enrera. Vaig prometre que estaria preparada per qualsevol cosa, i que l'embaràs no seria cap destorb. Sé que és difícil complir aquesta promesa. Quan la panxa sigui massa gran i feixuga, em costarà caminar i em farà mal l'esquena. No podré fer vida normal fins que neixi el/la Nyx.

Estic patint per si em venen ganes de vomitar aquí enmig. Porto la màscara antigas, i si me la trec, possiblement mori o m'infecti de l'estranya malaltia que va fer mutar els antics habitants de la Vall del Vent. Si he de vomitar, ho hauré de fer dins la màscara. Intento no pensar-hi, doncs només d'imaginar-m'ho ja sento el regust de la bilis a la gola. És força difícil contenir-se en aquesta situació. Cada pocs metres anem trobant i trepitjant cossos putrefactes. Tracto d'esquivar-los com puc. Els cadàvers escampats mig amagats per la boira jauen en postures impossibles, amb els òrgans vitals lluny dels cossos als que pertanyen. Faig el cor fort i tanco els ulls per no veure'ls. Alguns d'aquells sacs de carn morta encara semblen humans, i se'm regira l'estomac quan recordo el moment exacte de les seves morts. En aquells moments no m'afectava, quan m'hi estava jugant la vida. Disparava sense pensar, i fins i tot en gaudia. Ara, l'efecte visual del plasma sobre els teixits orgànics em produeix un fàstic desmesurat. Sento el vomit pujant-me per l'esòfag. No, sisplau! Ara no!

Amb un esforç sobrenatural aconsegueixo retornar a l'estomac allò que pretenia fugir del meu cos. M'ha anat de ben poc. I just en aquest moment el GPS d'en Pòl·lux marca que estem a només vint metres de l'objectiu. Però tal com haviem previst, el punt més baix del congost s'ha inundat amb les darreres tempestes. Haurem de travessar-lo i connectar des de l'aigua. No m'atreu gens la idea. Qui sap quina mena de coses hi ha sota les fètides aigües!

Sento la veu telepàtica d'en Píter demanant a en Pòl·lux que li subjecti l'amplificador d'ones, mentre s'endinsen a la corrent. Jo també començo a entrar a l'aigua, primer un peu, després l'altre, intentant no perdre l'equilibri. Els còdols rellisquen molt i em sento insegura si no veig on tinc els peus. Per sort, no té gaire fondària. Quan l'aigua m'arriba al melic, en Pòl·lux m'ordena que mantingui la posició. De tant en tant sento com si una cosa s'arrossegués per sobre dels meus peus. "És només la teva imaginació, Ona!" Em diu el meu subconscient, per tranquilitzar-me. "Només és la corrent de l'aigua!"

Per fi, en Píter estableix connexió i ens inclou a la conversa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada