dilluns, 13 d’agost de 2012

Prova d'orientació

Sóc enmig del bosc. És de nit. Estic sola.

En Píter no volia que m'enfrontés a aquesta prova. En Pòl·lux va dir que era necessari que demostrés que podia sobreviure i orientar-me si a ells els passava alguna cosa. Només m'ha deixat portar el botcam, per si de cas. I és que aquest nou botcàmera és lleugerament diferent de l'altre. No sols grava... també dispara!  Té un sistema injector d'agulles paralitzadores. Serveix per neutralitzar bestioles i poder examinar-les sense haver de matar-les. També té un detector de radiacions infrarroges. És el millor botcàmera que he vist mai.

Aquesta prova és més difícil que la resta a les que m'ha sotmés en Pòl·lux. He d'orientar-me només per les estrelles. He de tornar a la base guiant-me per les constel·lacions que he estat aprenent-me aquests dies. Fa més d'un segle que hi ha aparells d'identificació d'estels, i podria activar la meva omnieina i comprovar quines constel·lacions tinc a sobre, sense haver de mirar el cel. Però no puc fer trampes. He de superar la prova sense aquesta mena de tecnologies, perque no se sap si podré comptar amb elles en el moment clau. Si hagués de fugir sense l'equip adient, només podria confiar en les meves capacitats.

El més complicat no és identificar els astres, sino veure'ls. Les capçades dels arbres són un sostre impenetrable. Aquí sota només hi ha foscor, i sorolls de bestioles movent-se per les branques. Només porto una bengala per si em perdo, l'anell Tsume i una PG-77, una pistola que dispara projectils de plasma. Era d'algun militar de la base. L'arsenal està ben provist d'armes, sobretot d'atordidores Toboe i de HelGuns. L'únic que mancava era munició. Els militars devien haver disparat molt mentre eren a la base. Per sort la Ingegärd ens va portant capses que pispa de la caserna militar.

Porto un uniforme militar. També pertanyia a alguna soldat desapareguda. Em va gran, però no n'he trobat cap de més petit. Si hi havia alguna soldat més prima o baixeta, devia desaparèixer amb l'uniforme posat. Li demanaré a la Inger que m'aconsegueixi un de la meva mida.

Sé el que he de fer. Grimpo pel tronc de l'arbre que em sembla el més alt de tots els que m'envolten. L'escorça és  molt enganxifosa. De nit, aquesta mena d'arbres supuren resina per autonetejar-se. La resina mata els fongs i petits paràsits que poden fer emmalaltir l'arbre. Això ho vam aprendre dels informes científics. I gràcies a la resina, m'és més fàcil arribar fins a dalt. La part negativa és que és altament inflamable, i si provoco qualsevol guspira sense adonar-me'n, puc provocar un gran incendi.

Els guants són gruixuts, però tot i així noto cada rugositat, i em puc desplaçar tronc amunt en pocs segons. Travessar la capa de fullatge de la capçada és més difícil del que sembla. Trenco algunes branques ajudant-me amb el meu pes, i per fi tinc a sobre el cel.

Hi ha alguns núvols, però a les clarianes distingeixo alguns estels prou coneguts. Un puntet petit i vermell, molt brillant, és el Sol del Sistema Solar. La Terra no es veu des de Demèter. Ara deuen estar passant les Perseides. És una pluja de meteors que xoca amb l'atmosfera de la Terra cada estiu. La meva familia fa una vetllada especial cada any per les mateixes dates, i passen la nit junts mirant la pluja d'estels. És una tradició que ens ve dels rebesavis. A Demèter, encara no he vist cap estel fugaç.
Puc distingir també la gran estrella Vega, l'Osa Major, que sembla molt més propera des d'aquí, i Lira. Fins i tot diria que aquelles estrelles de més al Sud són el Cinturó d'Orió, sols que la posició des de Demèter és molt diferent. Les constel·lacions que s'albiren des del meu planeta natal es veuen d'una altra manera des d'aquí. Betelgeuse, Aldebaran... si es deixen veure bé, sabré cap a on he de continuar.

Segura de conèixer el camí després de veure les estrelles, baixo de l'arbre a poc a poc. Em deixo caure a terra, esclafant alguna cosa llefiscosa. Sense tractar d'esbrinar que és, començo a caminar en direcció a la base. Estic tranquila. Al principi, les nits de Demèter em feien por. No sabia qué m'hi podia trobar. Ara sé quins animals he de tèmer i quins no. Fins i tot he caçat algun cop. La carn de l'squamar és dura, però molt nutritiva. Té la mida d'un conill, i tot ell està recobert d'una closca d'escates epidèrmiques semblant a la dels pangolins terrícoles. A la Terra mai se m'hagués acudit caçar. Estic en contra del maltractament animal i de l'assassinat d'altres essers vius. Em van educar per respectar totes les formes de vida, i tot i que allà no era vegetariana, només consumia carn d'empreses que certificaven que els animals no havien patit durant l'execució. I malgrat tot, de vegades m'havia sentit culpable en menjar-ne. A Demèter, no hi ha espècies en perill d'extinció. És un cas molt diferent de la Terra. Si no hi hagués cap necessitat, no ho faria. Però necessitem tenir reserves a la base i als amagatalls que tenim per tota la zona, per si la Inger és enxampada.

Segons el firmament, dec estar a menys d'una hora dels meus companys. M'havien deixat enmig del no res amb una bena als ulls, i per tant m'ha estat impossible saber on era fins que he vist els estels. M'he sentit tan poca cosa... De vegades els humans oblidem la nostra insignificància, i ens cal observar l'univers per adonar-nos que no som res.


Per fi arribo a un lloc que conec. Hi ha una clariana entre els arbres amb  una roca negra enmig de la molsa. A cinc minuts hi ha una de les coves que utilitzem de magatzem provisional, que comunica amb la base pels subterranis que han excavat en Píter i en Pòl·lux. Agafaré la drecera i els sorprendré entrant d'amagat. Segur que no s'ho esperen!

2 comentaris:

  1. Bon capítol! M'ha recordat a quan era petit i em passava hores mirant el cel estrellat! XD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Merci^^Jo també ho feia, de ben petita em gronxava al gronxador del parc quan els meus pares estaven amb els amics a la terrasseta d'un bar. M'anava sola a observar la lluna i se'm passava el temps volant, somiant amb les llumetes del sostre del món. *.*

      Elimina