Retorn

Ja som a l'Edén. Ens ha costat molt descendir des de la sortida per on es va llençar la Venus cap a l'exterior. No entenc com no es va matar. Són més de deu metres de caiguda. Per sort en Píter duia una corda i hem pogut baixar fent ràpel.

Em sap greu no haver trobat la motxilla de la Venus ni la cambra de cristalls que va trobar la Ghost. No la he pogut gravar, però puc aprofitar els records de la Ghost pels documentals.

Només arribar li hem explicat les nostres aventures als que s'havien quedat de guàrdia. Si no fos per que en tinc proves visuals, no es creurien allò de les pintures prehistòriques. I en Pòl·lux està molt amoinat pel tema de les criatures de la cova de nacre. Les meves ferides estan molt infectades i tinc tota la cama inflamada. En Píter ha anat a buscar antibiòtics al G-Wagon, mentre en Pòl·lux em neteja les ferides amb molta cura. És en moments com aquests que m'adono que no és el tio fred i dur que aparenta ser. Que quan vol, és un noi tendre i atent, sols que no li agrada mostrar-se així davant la gent. De vegades m'ha sorprés molt, com quan em va netejar les llàgrimes el dia que vaig matar el primer humà. No sé per que ho recordo tan bé, però aquell instant em va marcar profundament.

La Tau està enfeinada preparant pigments en pols per pintar tot el que ha vist avui. I en Dzeko i la Ghost no sé on paren, han desaparegut fa una estona.

Em sento desorientada. Suposo que és per la febre. La sang em crema per tota la cama. Tracto de pensar en coses agradables per evadir-me del dolor que sento.

Que deu estar passant a la Terra? El fet d'estar incomunicada em fa adonar-me de la irrellevància dels assumptes forans. Com que no sé el que succeeix més enllà de la cova, no m'amoina cap problema alié. Només em preocupa el que passa al meu voltant. És ben cert que la ignorància fa la felicitat.

Troballa

Em fa mal la cama, però almenys ja no em sagna. Noto com em crema la carn per sota la ferida. Dec tenir una bona infecció, però prefereixo no comprovar-ho fins que no tingui una farmaciola a mà. Sóc molt forta quan no sé el que tinc, però quan em miro les ferides acostumo a marejar-me, i no és un bon moment per la hipocondria.

No haviem arribat mai a aquesta part de les coves. Está més enllà de tot el que coneixem, i no sabem si tornar pel mateix camí, on potser ens trobem amb les criatures nacrades, o intentar trobar una sortida alternativa. No ens podem orientar des d'on som, però hi ha quelcom familiar en aquesta cambra gran i circular. És com si hi hagués estat alguna vegada. La Tau també sembla reconèixer el lloc.

-És la...-comença a dir.
-...Cova de la Venus. -la interromp en Píter.
-És on dormia... -dic jo, reconeixent l'indret gràcies als records de la Ghost. -L'exterior està a prop d'aquí.

El terra és de molsa grissa, molt flonja i suau. M'apropo al lloc on la Venus havia estat fent nit. Encara hi ha la seva silueta marcada a terra. Un munt de molsa esclafada es floreix entre els nous brots.

-Que hi veuria en aquesta cambra la Venus, per establir-s'hi?

Reflexiono en veu alta sense esperar cap resposta. En Píter s'allunya visiblement molest. Cada cop que esmento la Venus se li deuen clavar mil agulles al cor... per que sap que si no estigués obsessionada amb ella, potser m'hagués penjat d'ell. La Tau fa estona que no es mou del mateix lloc. Està mirant cap al sostre i no n'aparta la mirada.

-Ona...has de veure això...

I assenyala el sostre amb els ulls humits, emocionada.

Tota la superfície té taques de diferents colors rogencs, que de lluny podrien semblar fongs o marques d'humitat... però quan enfoco amb la llanterna cap on m'indica la Tau, el que veig em deixa corpresa.

-OH! No m'ho puc creure!  Per Gaia, això és ... No tinc paraules!!!! I jo sense un botcàmera!!!!!
-Imagina't com estic jo... em tremolen les cames!-fa la meva amiga amb un filet de veu.

A damunt nostre hi ha un munt de símbols pintats per tot el sostre, semblants a les pintures rupestres o tribals de la Terra. Els dibuixos s'estenen per tot arreu entrellaçant-se uns amb altres, però no som capaces d'identificar-ne cap ni de deduir-ne el significat. Algunes formes ens recorden espècies del nostre planeta natal, però amb alguna variació. També hi ha siluetes humanoides, però...no és possible! La espécie humana tot just acaba de sortir del Sistema Solar, mai havia trepitjat Demèter! Tinc el cor en un puny. Com pot ser? Com poden haver-hi pintures prehistóriques aquí, a més de dotze pàrsecs de la Terra?

-Que són? -pregunta en Píter, referint-se a aquelles siluetes. -Semblen persones...
-I si són proteans? -exclama la Tau.
-No, no ho són.-Responc.-Les imatges de proteans que van aparèixer a Mart no s'assemblen gaire a aquestes pintures. Semblen humans. Humans caçant animals demeterencs.
-Tant de bo hagués fet aquell màster sobre antropologia de l'art!- remuga ella.
-Potser no t'hagués servit de gaire. Al cap i a la fi, si això ho ha fet una espécie intel·ligent, no té per que tenir una cultura semblant a la nostra.
-I si això no és prehistòric? I si la espècie encara és viva?
-No ho crec, Tau. Pensa que l'Aliança va escanejar tot el planeta abans de colonitzar-lo, i no va trobar-ne vida intel·ligent ni humanoide.
-Però potser s'amaguen a les coves, com nosaltres, i per això no els van detectar.
-Estic segura que es van extingir. Potser a causa d'aquella cosa metàl·lica que esmentava la Venus al seu informe. Potser els hi va afectar la radiació, si realment va caure de l'espai. O algun parasít o epidèmia...o algun depredador...

En dir això tots pensem en els udols que hem sentit fa una estona i s'ens eriça la pell de tot el cos.

-Serà millor que busquem la sortida. -Diu en Píter.

Fotografio amb els ulls totes les pintures sense deixar-me'n cap. Les que conserven millor els colors són les que estan pintades amb vermell fosc i negre, les criatures grans i els caçadors envoltats de símbols estranys. M'adono que reconec una de les criatures que més es repeteix en el mural. Aullones. Aullones negres amb les seves màscares pàl·lides observant-ho tot des del sostre. Fa una mica de mal rotllo i em ve una esgarrifança. No són animals hostils, però mai m'han fet bona espina. Pel que es veu, a qui va pintar això tampoc li agradaven gaire.

Penso en la gran troballa que estic fotografiant. Aquestes imatges seràn molt cobejades a la Terra...i m'immortalitzaràn. Passaré a la història amb més ressò que la presentadora de Life in Colonies. Només de pensar-hi m'emociono.

-He notat corrent d'aire per aquesta galeria.-Comenta en Píter. -Sortim d'aquí.
-Jo em vull quedar una estona més.-Fa la Tau, fent el petarrell.
-Va, Chipmunk, no ens podem quedar aquí. I si apareixen més criatures d'aquelles? A més, hem de curar-li la cama a l'Ona.

La Tau accepta els raonaments i s'apropa a mi per que em recolzi en ella. Cada cop em costa més caminar, així que m'han de dur entre els dos. Només puc recolzar un peu a terra, ja que quan tracto de trepitjar amb l'altre, el mal és insuportable. Ens endinsem a la galeria que ens conduirà cap a l'exterior, des d'on podrem orientar-nos per tornar a la nostra cova.

Nacre

Mentre en Pol·lux, en Dzeko i la Ghost preparen l'equip a l'Edén, en Píter, la Tau i jo ens dirigim cap a les zones que li mancaven per explorar a la Venus. Porto el botcàmera per gravar aquelles cambres de cristalls que va veure la Ghost i aquelles parets plenes de fòssils de les que parlava la Venus als seus informes. Els seus estudis biològics es van perdre quan la Ghost va abandonar la motxilla, i la meva intenció és recuperar les pertinences de la científica. No és una prioritat, però penso que li agradaria saber que tot el que va fer no va ser en va.

Travessem les galeries llefiscoses a poc a poc, amb compte de no relliscar, i anem esquinçant les membranes blanes per obrir-nos pas. El teixit orgànic cedeix fàcilment a la pressió de les nostres mans i aviat irrompem a la primera de les cambres inexplorades. La foscor és absoluta i gairebé no s'hi pot respirar. L'aire està molt viciat, fa olor de sofre i de resclosit. Ens posem les màscares antigas, que portem sempre a mà per protegir-nos dels possibles gassos tòxics que es puguin haver acumulat en llocs tancats com aquest. Les nostres llums frontals no il·luminen gens, és com si hi hagués fum negre al nostre voltant.

-No us separeu. Donem-nos les mans.-Els hi dic als meus companys.

Noto la mà d'en Píter prement amb força la meva mà esquerra, i la petita mà de la Tau, freda i tremolosa, aferrant-se a la meva mà dreta.

Avancem cap a l'interior d'aquella cambra sense veure res. De tant en tant sentim una mena de degoteig llunyà, i l'eco de les nostres pases es confon amb el tap-tap de les gotes caient a terra des del sostre. Faig que el botcàmera s'avanci a nosaltres i enfoqui el fons d'aquella gran cavitat. Des d'on sóc, observo a través d'ell i m'adono que no hi ha sortida i que tot és igual, foscor i més foscor. L'única cosa que em crida l'atenció és una fina membrana de color gris que s'estén per tot el sostre .És d'un teixit diferent al que hem vist fins ara, ja que no té el característic color malva ni sembla tan fàcil de travessar.  Potser hi ha una altra sala damunt d'aquesta, però no apareix als plànols de la Venus ja que ella mai va arribar fins aquí.

-Obriré un forat. M'intriga aquella cosa que penja.

I un instant després disparo un raig de plasma cap al sostre i la membrana gris es desintegra, desprenent-se dels seus punts de fixació i caient en mil bocinets a sobre nostre. Allà dalt s'ha obert un gran forat i la foscor s'esvaeix, deixant pas a una claror difusa, com si hi hagués alguna font de llum no solar.
Envio el botcàmera a través de l'orifici i el que veig em deixa sense alé.

-Píter, alça'm, sisplau.

En Píter dubta.

-Ens estem allunyant massa, Ona.

-He de pujar allà dalt, ho he de veure amb els meus propis ulls!

El meu company accedeix i s'ajup per que em pugi dempeus als seus muscles, com una enxaneta. Encara em falta mig metre per poder arribar a alguna estalactita que em serveixi per grimpar amunt.

-Tau, puja fins als meus muscles i escala fins al forat.

La Tau es penja la sarbatana a l'esquena i fa el que li dic. És molt àgil i de seguida arriba al sostre i s'aferma a la cambra superior, deixant anar una gran exclamació.

-Per tots els Déus de la Mare Terra!

La Tau ens allarga la sarbatana per ajudar-nos a pujar. L'agafo i en Píter m'empenta agafant-me pels turmells i alçant-me uns centímetres més. La Tau m'agafa les mans i estira de mi amb força. Caic rodolant a sobre d'ella i del botcàmera, que està esperant les meves ordres arran de terra.

-I ara tu, Píter!
-No puc pujar, ja us espero aquí!
-Segur? Això és digne de veure.
-Com baixareu després?
-No en tinc ni idea.

No hi havia pensat. Saltar des d'aquí dalt pot ser causa de lesions i cames trencades.

-Aneu amb compte i no trigueu...-diu ell, amb cara d'amoinat.
-Tranquil, només seràn uns minuts!

Deixem en Píter allà i avancem per la cambra sense deixar d'admirar la seva bellesa i grandiositat. Tot brilla amb una llum estranya, esmorteïda, i tant el terra com les parets estan cobertes d'unes coses raríssimes que no haviem vist mai. No puc assegurar que siguin fongs ni plantes ni animals, o si són roques de colors amb formes pintoresques. Semblen pegellides de mar, o barretets de roca. Les seves iridescències i brillantor recorden al nacre. No hi ha un sol tros d'aquesta cambra que no tingui una d'aquestes coses ondulades.
La Tau s'apropa a una de les més grans, bocabadada, i hi frega la sarbatana per la superfície.

-Sembla un mol·lusc, però està tou...
-No toquis res, no sabem si és perillós.

Però a mi també em sedueix la idea de tocar allò i notar-ne la textura sota els dits.

-He de fer una pintura d'això! Ho he d'immortalitzar!-exclama la Tau, encara meravellada.

El terra s'amotlla als nostres peus. Sembla de vellut i venen ganes d'estirar-s'hi. Sento la veu telepàtica d'en Píter preguntant-nos si estem bé. Li responc que sí i que s'estigui tranquil que de seguida tornarem. Acabo d'enviar el missatge de veu telepàtica quan veig un moviment darrera de la Tau.

-TAUUUUU! COS A TERRA!

Corro cap a ella just en el moment en que una gran bèstia salta a sobre de la meva amiga. En girar-se pel meu crit, la Tau l'ha esquivat, però l'arma li ha caigut per l'ensurt i el monstre ha desaparegut entre les formes nacrades.

-On és? -xiuxiueja la Tau, amb els ulls esbatanats per la por.
-No ho sé, recupera la teva arma i marxem d'aquí.

En Píter ens crida des del forat, esverat.

-Que està passant allà dalt? Esteu bé?
-Estigues alerta, Píter. Em sembla que això és el cau d'un depredador...

No tinc temps d'acabar la frase, doncs m'adono que hi ha uns ulls brillants mirant-me des de darrera d'una estalagmita. La criatura sembla reptiliana, però té unes dents de peix esfereïdores, esmolades i llargues com agulles de fer mitja. Té un crani gegantí, amb dues crestes paral·leles molt prominents que van del front a l'os occipital. La seva pell és mutable com la d'un camaleó, per això ens ha passat tan inadvertit. El botcàmera tampoc n'havia detectat la presència, així que deu ser de sang freda. La bèstia ens observa encuriosida. La Tau i jo retrocedim cap al forat sense deixar d'apuntar cap aquella cosa que ens observa. No té la mirada freda típica dels depredadors, com els taurons o les serps. Té una mirada intel·ligent, calculadora. Això m'eriça els pèls de tot el cos.

La criatura surt del seu amagatall a poc a poc, inclinant el seu cap a un cantó i a l'altre, com ensumant-nos, com calculant distàncies. Té unes potes amples i curtes, i camina a quatre grapes, recolzant tot el seu pes en unes urpes punxegudes del mateix color que les seves dents. La seva aparença em recorda a la dels cocodrils, però els seus moviments són felins. I just quan estic pensant en aquesta comparació, veig que la bèstia arqueja el llom i belluga la cua a banda i banda, impacient. Això és mala senyal.

-Corre, Tau! Salta pel forat!
-Em trencaré les cames! Està molt alt!
-Fes-ho!!!!

La Tau corre i la bèstia, sorpresa pel seu moviment brusc, s'aixeca sobre les potes de darrera i es queda dempeus, observant com la meva companya es llença pel forat. 

Com ja havia endevinat, és una criatura intel·ligent. Si actués per instint, hagués perseguit a la Tau, com fan els animals salvatges de la Terra quan es creuen en perill o quan cacen. I jo hagués aprofitat la seva distracció per disparar-li i còrrer cap a la sortida. Però ara estic a soles amb la fera, que em fita immòbil, analitzant la situació. És molt més alta que jo, deu fer tres metres de llarg sense comptar la cua.

Vaig reculant pas rera pas, mentre els crits d'en Píter i la Tau resonen per tota la cova. Em desconcentren, però també desconcentren al depredador, que va inclinant el cap cada cop que sent un crit. Deu ser molt sensible al soroll, vivint en l'absolut silenci.

No vull haver de disparar-li, per que no sé si podré ferir-lo.
"No em fas por. No em fas por. " Li vaig dient mentre m'allunyo d'ell. No és cert, estic cagada, però si ensuma la meva por, m'atacarà. Potser si s'adona que no vull fer-li res i que vull sortir del seu cau, em deixarà marxar. Potser només està protegint el seu territori, i totes aquestes coses estranyes són els seus ous. 

Tinc el forat a cinc metres, només m'he de donar la volta i llençar-m'hi. Però no li vull donar l'esquena al monstre. Faig que el botcàmera el distregui mentre em giro per sortir corrents, però no és prou ràpid per evitar la urpada de la bèstia. Veig com el botcàmera cau a terra i com la bèstia destrossa la seva carcassa amb les dents.

"Merda! No puc abandonar-lo, el necessito!"

Apunto al cap de la criatura i disparo una ràfega de plasma. El soroll en un lloc tan tancat és ensordidor i l'eco dels trets es repeteix durant uns segons que se'm fan eterns. I la criatura no es mou d'on és, mirant-me més encuriosida que espantada. Per que no li he fet res? Com pot ser? És que la seva pell és immune al plasma?

Aleshores torna a posar-se a quatre grapes i arqueja el llom, movent la cua en ziga-zaga.
"Oh-oh!"
El monstre es llença contra mi amb un salt impossible i rodolo per terra just a temps per esquivar-lo. M'aixeco i corro cap al botcàmera, que ja no és més que ferralla, i n'arrenco la placa de memòria mentre la bèstia torna a ensumar l'aire i a moure el cap d'aquella forma tan amenaçadora, calculant la distància pel següent atac. De nou es llença cap a mi i aquest cop no em dona temps d'apartar-me de la seva trajectòria. L'animal em cau a sobre i noto les seves urpes travessant-me la carn de la cama dreta. Tinc les seves dents a pocs centímetres de la cara, i noto el seu alé  a frec de pell tot i portar la màscara anti-gas. M'ensuma sencera i hi posa especial atenció a la PG77. Aprofito la proximitat de la seva cara a la meva arma i apunto a les seves fosses nasals. La seva pell escatosa sembla immune, però la carn interna potser no ho és.
Disparo un sol cop. La criatura xiscla i fa un bot enrera. Es frega el nas contra el terra de vellut, com embogida, i udola molt fort. Un munt d'ulls brillants s'obren per tota la cambra i m'adono que els udols són una crida. Corro com puc cap a la sortida, arrossegant la cama ferida.

I em llenço sense pensar en com caure. Per sort en Píter està just a sota i m'agafa just a temps per que no em trenqui les cames.

-Que era això? Estàs bé, Ona? -em pregunta, esparverat.
-CORREM!!! -crido.

Travessem la foscor de la cambra inferior agafats de les mans i fent tentines contra la paret, buscant la membrana que hem travessat per arribar fins allà. La Tau la troba i la esquinça, fent que s'obrin les parets i permetent el nostre pas. Travessem els túnels orgànics corrent, i sentint els udols al nostre darrera. Quan arribem a una altra cambra il·luminada per fongs lumínics, ens adonem que ja fa estona que no s'escolten udols. Estem sols...i  perduts.

Preparatius

En Pol·lux, en Dzeko i la Ghost s'han quedat a l'Edén fent guàrdia i preparant l'equip per tornar a la boira verda. En Pòl·lux vol saber si la Inger està bé. Fa molt que no contactem amb ella. Connectar-hi pot ser arriscat per nosaltres i la pot posar en perill a ella, però la hem d'avisar sobre el nostre pla. Només li direm el dia escollit, però ho haurem de fer en clau. Esperem que no interceptin la nostra senyal, per que aleshores ens podrien emboscar el dia assenyalat. En Pòl·lux la voldria deixar al marge, i seria millor que es mantingués allunyada de la zona on actuarem quan comenci la nostra ofensiva, però la necessitem per que tot surti tal com ho hem previst. Ella té accés a les zones restringides de la base meteorològica i pot ajudar-nos a entrar als laboratoris sense activar cap alarma. S'haurà d'empescar alguna història per traslladar-se de la colònia cap a l'exterior. I així també podrà ajudar la Venus, si aconsegueix trobar on l'han confinat.

Després de contactar amb la Inger, farem dos grups i ens separarem. En Dzeko, la Ghost, i jo, anirem a la base exterior a recollir un potabilitzador d'aigua ja que només ens queden deu litres d'aigua al G-Wagon. Jo aprofitaré per fer-me una revisió i amb una mica de sort, ja podré saber el sexe de la criatura que porto a dins. Consultaré les opcions d'avortament a la cabina de diagnòstic, però em temo que ja és impossible interrompre l'embaràs sense provocar-me una esterilitat irreversible.

També aprofitarem per fer-li una ullada al cervell de la Ghost. Encara té la IA activada i no ha pronunciat cap paraula, tot i que ara sembla més efusiva en les seves reaccions i és més participativa en les tasques grupals. En Dzeko pateix per ella. No sabem quant temps li queda abans que la executin per control remot des de la Terra per haver fracassat en la seva misió. Segons la informació que ens han revelat els seus records, si no recupera la pila cortical aviat, la IA ordenarà l'autodestrucció de la Ghost. El problema és que si ho fa, si aconsegueix eliminar a la Venus, també s'activarà l'autodestrucció. I com pretén enviar la pila cortical a la Terra? Això encara no ho hem esbrinat. És possible que n'hagi de transferir el contingut (el backup) a través d'extranet des d'algun aparell de la base científica. Sino, no té lògica la ordre d'autodestrucció, ja que la pila cortical desapareixeria amb la Ghost i ningú la podria recuperar. 

Entrarem a la base per la gruta inferior, la que connecta amb el soterrani i el magatzem. No sabem si els militars han descobert aquell accés o si encara ronden la zona, però ens hi hem d'arriscar. Si en Píter falla, la única forma de salvar-li la vida a la Ghost serà ficar-la en aquella cabina mèdica i extreure-li la placa de la IA quirúrgicament. Les cabines d'aquell tipus no estan preparades per aquesta mena d'operacions, i l'alternativa és fer-ho manualment. No crec que ningú de nosaltres s'ofereixi voluntari.

Mentrestant, l'altre grup, en Píter, en Pòl·lux i la Tau, aniran a posar a punt l'Invictus i a comprovar que les bateries no s'han descarregat pel desús. L'Invictus és imprescindible per a la nostra misió. Esperem que faci honor al seu nom i no ens falli quan més el necessitem.

GC

En Píter ha aconseguit desbloquejar el darrer bloc de memòria de la Ghost i estem a punt d'accedir-hi. Ahir ens va sorprendre la seva rialla, no esperavem cap mena de gest proper per part seva, i menys amb tanta efusivitat. No ha tornat a somriure des d'ençà, però ara sabem que no és tan indiferent a tot el que passa al seu voltant. Ens vol fer creure que ens ignora, però no és així. És conscient de la nostra situació i en vol restar al marge. Ella no havia vingut a Demèter amb la intenció de salvar a ningú. Ans al contrari, el seu objectiu segueix viu i només pensa a finalitzar el que va venir a fer.

La corrent d'imatges m'arriba al cervell. Sóc a la memòria de la Ghost.

Ha travessat la cova orgànica sense saber ben bé cap a on anava, i ha desembocat en una gran galeria de sostres alts i estalactites gegants. A les parets negres s'hi veuen vetes de minerals estranys. Algunes vetes tenen cristalls blaus i d'altres en tenen blancs, i més enllà d'aquests cristalls s'alça una gran roca de color rogenc amb cristalls transparents que reflecteixen la llum del focus frontal de la Ghost. És un lloc preciós i no s'ha vist afectat per la substància adherent que recobreix la resta de la cova. El sòl està encatifat d'una molsa diferent a la que havia trobat fins ara. És molsa vermella i s'enretira del terra per allà on passa, deixant la roca nua i desprotegida.

La Ghost s'asseu a terra i aprofita per descansar i fer-li una ullada als informes de la Venus. Potser hi pot trobar alguna dada útil per la seva supervivència a les coves. Comença per l'arxiu "Paràsit alienígena GC (Goma Corrosiva)".

"Espècie invasora procedent d'un altre planeta, segurament mutada arrel d'alguna bactèria o microbi resistent a l'atmosfera i a la radiació. És possible que arribés amb algun meteorit.
La substància base reacciona al tacte. Es contrau i s'expandeix amb el contacte físic i forma nous camins i orificis sense cap ordre determinat. No altera el nivell d'oxígen ni la temperatura de l'espai. La GC no és nociva (veure apèndix GC·*1) per l'ésser humà.

 Les mostres corresponen al mateix tipus de paràsit trobat a les profunditats dels aiguamolls. S'ha estés per tota la zona des del seu lloc d'orígen. No sembla afectar negativament l'ecosistema demeterenc ja que s'alimenta de minerals sòlids. El problema és que si continua expandint-se, a la llarga acabarà amb totes les estructures sòlides del planeta, ja que tot el subsòl està compost de minerals conglomerats. La única forma d'erradicar el paràsit és ruixant-lo amb cristalls pulveritzats de lantà o de qualsevol altre REE'S. Hi ha zones que han pogut rebutjar la corrosivitat del paràsit gràcies a la presència de metalls lantànids a les seves parets. He marcat la posició dels punts més estables al plànol de les galeries no afectades. El punt d'orígen està marcat amb les sigles que he emprat per anomenar l'espècie: GC. És una cambra alta i ovalada, amb petits fòssils no identificats incrustats a les parets, segurament d'espècies prehistòriques de Demèter. Les parets no es van veure afectades però la substància va traspassar el sòl i es va estendre per la resta de galeries. Enmig de la cambra hi ha un artefacte metàl·lic inidentificable, amb marques de fusió o d'explosió a la seva superfície, probablement va ser sotmés a altes temperatures. Per això dedueixo que es tracta d'un meteorit o cos estrany provinent de l'exterior del planeta. Però no va arribar tot sol a la cambra, doncs hi hauria algun orifici d'entrada al sostre. Algú o alguna cosa el va transportar fins la cambra dels fòssils. I això em fa pensar que hi ha o hi va haver vida intel·ligent a Demèter en un passat molt, molt llunya. 

-Apèndix GC·*1: Una de les cavitats presenta una estranya forma de vida demeterenca que s'ha desenvolupat en simbiosi amb la Goma Corrosiva. Només n'he pogut trobar un especímen i m'he mantingut allunyada d'ell per si de cas. Es tracta d'un ésser tentacular que es mou per dins de la substància i de tant en tant estén els seus tentacles a la superfície per capturar petites preses a les que xucla la sang. És una criatura poc freqüent i no la he localitzat més enllà d'aquella cavitat. Sospito que és això el que va ferir a la Maude, la geòloga de la base meteorològica.-

Em queden dues cambres per explorar. Tant de bo hi fos aquí la Inger. No aconsegueixo identificar ni la meitat de minerals que hi ha a les galeries. Tinc vàries teories sobre el funcionament del planeta, però no les puc compartir amb ningú per que no vull que acabin en poder d'en Pavlichenko. No sé en qui puc confiar i en qui no. Podria provar a enviar un informe fals diferent a cadascuna de les persones en les que confio... i si la informació arriba a les oïdes del Cap científic, sabré qui m'ha trait. "
Començo a entendre-ho tot, i recordo que en Píter em va dir quelcom semblant.

"Vas encertar, Píter", li xiuxiuejo per un canal extern al record.

La Ghost tafaneja un parell d'informes més, referents a fongs, plantes i algues. Descobreix que dins les coves no hi ha res comestible, però que al sector més oriental hi ha espais oberts a l'exterior on es poden recol·lectar fruits amb un alt contingut vitamínic. Com que té molta gana, s'aixeca d'una revolada i s'endinsa de nou a les galeries humides, a la recerca d'alguna cosa que la mantingui amb vida fins l'endemà. Deixa enrera la motxilla de la Venus, ja que creu que no li farà cap servei i avança obrint-se pas amb les mans pels túnels membranosos que la van envoltant.

Al cap d'una estona dirigint-se cap al lloc on creu que trobarà les plantes, detecta una fissura que s'obre cap a una gran cambra fosca. Surt de la galeria llefiscosa i s'adona que no està sola. Al fons de la gran sala subterrània hi ha alguns soldats rastrejant la zona. Mira darrera seu però l'orifici ja s'ha tancat. Desesperada, es tira a terra i s'arrossega per la foscor buscant algun altre cau on entaforar-se. I aleshores veu que hi ha alguna cosa davant seu que no pertany a aquella cova. És un vehicle d'emmagatzematge i extracció mineral! I sembla que està en bon estat. Entra a dins del G-Wagon i descobreix que hi ha un munt de capses amb provisions i medecines.

"Això no pot ser dels soldats. Aquí hi ha algú més amagat", es diu.

Agafa una motxilla amb les sigles de la FAH i la omple d'ampolles d'aigua i paquets de menjar deshidratat. Amb això podrà sustensar-se durant una setmana com a mínim. Un moviment al sostre li crida l'atenció. Allà dalt hi ha un botcàmera esfèric, levitant a sobre del G-Wagon, amagant-se de l'ull humà entre les estalactites i les cavitats rocalloses. La Ghost salta del compartiment i es tira a sota del vehicle. Algú s'acosta. Veu les botes d'un soldat apropant-se-li.

"M'haurà vist", pensa. "Si no m'ha vist, igualment veurà el vehicle i alertarà als altres. He de sortir d'aquí! "
Aleshores el militar s'atura just davant de la cabina del G-Wagon i clava un genoll a terra. La Ghost veu com l'apunta amb el focus del canó de l'arma. I un segon després el soldat jau a terra, immòbil, amb petits espasmes a les parpelles i els llavis. Té agulles paralitzadores al voltant del coll.

"Sort del botcàmera! Estarà teledirigit per algú o està programat per disparar als intrusos? Bé, a mi no m'ha disparat, així que algú l'ha d'estar controlant. M'ha salvat la vida. Millor que amagui el cos abans que el trobin els seus companys."

La Ghost surt de sota del vehicle i s'apropa al soldat. Encara és viu. Haurà d'enllestir la feina. Agafa el cap de l'home amb les mans i li gira bruscament cap a un cantó. Sentim el "crac" que fa el seu coll en el moment de trencar-se. La Ghost no sembla ni immutar-se. Arrossega el cadàver cap a la cabina del conductor i el deixa allà, en una posició estrafolària. Després es penja la motxilla amb les provisions pispades, i torna cap a la fissura per la que va sortir. Palpa la paret i aquesta li respon obrint-se de nou. Abans d'entrar-hi però, es gira i mira cap al sostre, cap al botcàmera.

Recordo exactament aquell moment, sols que ara l'estic veient des dels ulls de la Ghost. Vaig interpretar el seu gest com un "Estem en paus". Es veu que no em vaig equivocar. Era el que havia volgut dir amb la seva darrera mirada abans de perdre's a les profunditats de la roca.

L'amagatall de la Ghost

La memòria de la Ghost fa un petit salt endavant.

Està envoltada de parets membranoses i patim, a través del seu record, la sensació de claustrofòbia que va patir la noia. Li regalima pel cos aquella mena de moc viscós de color malva que sol aparèixer quan es mou la roca orgànica.

Sent com s'apropa una patrulla de soldats de l'Aliança. Ha passat de ser caçadora a ser presa. Conté la respiració, tot i saber que no la poden veure ni sentir. La membrana s'ha tancat i des de fora, la superfície aparenta ser de sòlida roca. Ha de mantenir-se quieta si no vol que les parets es tornin a obrir i l'expulsin cap a fora. Amb la fricció, aquell material es dilata i escup tota nosa viva que se li hagi adherit.

Dos soldats s'aturen a prop de l'amagatall de la Ghost. Escolta la seva conversa.

-Estàs segura del que has vist?
-Completament. Era una persona i anava armada.
-No pot ser. Ja l'hauriem detectat. Hem trobat a l'altra pels infrarrojos. I no hi havia ningú més al radar.
-Algú li ha disparat a la científica que hem capturat. Hi ha d'haver-hi algú més aquí a dins.
-Però si forma part dels rebels, per que li han disparat? No té sentit.
-Potser els volia abandonar i tornar a la colònia. Seria el més lògic. No sé com poden haver sobreviscut fins ara.
-Per que ho devien fer? Per que van escapar de la colònia? No t'ho has preguntat mai? Quin motiu els devia empènyer a fer una cosa així?
-No ens paguen per qüestionar els motius dels rebels, Sirius.
-Com pots titllar de rebel a la teva pròpia parella? Saps que ella mai s'hauria fotut en un merder com aquest. La van segrestar, n'estic segur. L'altra, la seva amiga, també va desaparèixer. I aquella tampoc crec que fugís per voluntat pròpia. Les deuen tenir captives en algun racó d'aquestes coves.
-No són les úniques. No pot ser que hagin segrestat a tanta gent i que no els haguem enxampat. Només hi ha una entrada a la colònia i la tenim segellada des de la darrera intrusió.
-Que vols dir?
-Han començat a desaparèixer molts colons darrerament. No te n'has adonat? El noi que s'havia d'encarregar dels dissenys virtuals de la nova ciutat no ha aparegut encara. I el músic finès ja no toca els dies veneris. Hi ha rumors sobre un cap d'escamot que va desertar i no ha tornat a aparèixer. I l'explosió d'aquell dreadnought no va ser un accident. Ho saps tan bé com jo.
-És molt estrany. I que s'en sap de l'orígen de la càpsula de salvament que vam trobar als aiguamolls?
-Pertany a l'Argonauta. Algú va abandonar la nau durant la ignició. Segurament se'l va cruspir alguna bèstia, perque no se n'ha trobat cap rastre.
-Com ho saps, tot això, Bintou?
-En Patterson acostuma a xerrar en somnis quan va begut.
-Begut? No hi ha alcohol a la colònia!
-Si que n'hi ha, però el deu tenir tot ell. I quan beu, sol acabar explicant batalletes a la barra del Club Privat.

La Ghost escolta com s'apropen més soldats. Un d'ells té la veu molt greu i parla amb to autoritari.

-Vosaltres dos! Que hi feu aquí com estaquirots? En Patterson ha donat l'ordre d'escorcollar cada centímetre d'aquesta merda de cova pudenta.
-Ho sento, senyor. Ha estat culpa meva, senyor! - diu el soldat que s'anomena Sirius.
-No hem vingut aquí a passejar, soldat!

Les veus es van allunyant, i la Ghost intenta sortir de l'amagatall. A poc a poc les parets es van obrint i la noia desemboca a la cambra on fa una estona va trobar a la Venus adormida. La seva motxilla encara hi és. La Ghost s'ajup i l'agafa. Potser hi ha provisions o aigua. Fa dies que gairebé no menja i els budells li grinyolen. Remena el contingut de la motxilla però només hi troba paperassa, llibretes amb gargots estranys, esbossos de plantes i animals i anotacions a sota de cada dibuix. També hi ha un pad de dades amb informació referent a la substància que fa moure les parets de la cova. L'arxiu s'anomena "Paràsit alienígena". No hi ha cap cosa comestible. A menys que les mostres orgàniques que hi ha als tubs hermètics de la científica siguin nutritives, però no ho semblen pas.

De nou sent algú aproximant-se i es llença contra la paret. En pocs segons és engolida per la llefiscositat. Els soldats d'abans fan marxa enrera i tornen cap a l'exterior. Sent com comenten que l'altre equip ha detectat moviment a una galeria paral·lela. Decideix avançar a través del túnel membranós per allunyar-se d'aquella zona.

En Dzeko interromp la descarrega de records. Fa massa estona que estem connectats i la Ghost està esgotada.

Miro als meus companys i m'adono que la Tau té llàgrimes als ulls.

-La Bintou creu que sóc una rebel.-diu sanglotant, amb llàgrimes rodolant-li per les galtes i la barbeta.
-No t'enganyis, Tau. ETS una rebel. -Li etziba en Pòl·lux.
-Però ella no ho entén, no sap el que està passant! Li podriem explicar...
-NO! Saps que no hi podem confiar.
-Tu no la coneixes! No en saps res d'ella! Ella m'estima! Ho entendria i ens ajudaria!

En Píter abraça a la Tau i deixa que es desfogui plorant contra el seu pit.

-Tranquila, Chipmunk, en sortirem d'aquesta i podràs tornar amb la Bintou. Però has de tenir paciència, ja queda poc. -Li diu, mirant-me a mi per que l'ajudi a calmar-la.

M'apropo a ells i els abraço als dos, esclafant a la Tau entre nosaltres. En Dzeko s'hi afegeix i després en Pòl·lux.  Tots ens abracem excepte la Ghost, que ens mira desconcertada.

-Ai! Em feu mal! -exclama la Tau, aixafada per totes bandes.  Quan intentem desfer-nos de la gran abraçada ens entrebanquem els uns amb els altres i acabem caient a terra, esclafint a riure, i esclafant més a la nostra amiga, que ha deixat de plorar i riu com tots nosaltres.

-Pareu! Que em pixo! -diu la Tau, ara plorant de tant riure.

I de sobte sentim una rialla que no pertany a cap de nosaltres i veiem que la Ghost està rient. Està rient amb nosaltres!

La caça

La Ghost segueix al seu objectiu a través d'una gruta diferent de les altres. Els seus records d'aquell lloc són tan inestables com la pròpia cova. Les parets es fonen unes amb altres i constantment es sent desorientada. De tant en tant s'atura i comprova si les roques han tornat al seu lloc després de travessar-les. I mai hi troba  la mateixa imatge. Sigui el que sigui aquella substància, ho impregna tot i modifica la cova a la seva voluntat.

Al cap d'una estona de caminar i arrossegar-se per aquell indret llefiscós i humit, s'adona que les parets han adquirit una textura més dura i que el terra sembla més estable i menys enganxifós. La Ghost activa la funció d'invisibilitat del seu uniforme de la DK Corp. Mai hauria imaginat que la equiparien amb una arma i un uniforme tan cars. Només la Trephine ja devia haver costat una milionada de crèdits. I era seva! Si en surtia viva d'aquesta, la vendria al mercat negre (car encara no s'havien comercialitzat i eren un secret de la DK Corp) i no treballaria mai més a la vida. Es compraria un creuer espacial i es dedicaria a fer turisme per tota la galàxia.

Una llum atrau la seva atenció. Ha arribat a una cambra il·luminada pel Sol. Al sostre hi ha un gran forat recobert per una làmina translúcida d'aquell teixit fibrós que envolta les parets. Però sembla que la cambra no s'ha vist afectada per aquella viscositat. La roca és negra i amb la llum refulgeixen iridescències. El terra és com una catifa de molsa grissa. Al fons hi ha una motxilla, i al seu costat, dorm tranquilament el seu objectiu.

Tots aguantem la respiració. Sabem el que farà la Ghost. Veiem a través dels seus ulls com ens anem apropant sigil·losament cap a la víctima. Jo em sento el cor bombejar més depressa, però no sé si és el meu cor, o el de la Ghost. Costa separar el que és realitat i el que és record. La resta es pregunten qui és aquella noia.

"La Venus", els hi dic jo. Ja no té sentit amagar-ho més. Tard o d'hora ho havien de saber. I aviat hauran de triar si salvar-la o no. En Píter sap el que sento per ella, li vaig dir fa temps. I la Inger també ho sabia, tot i que mai li havia dit res. Potser és que la Venus intuia els meus sentiments per ella. Però la Tau és la única que realment sap com em sento ara mateix. Amb ella havia compartit les meves inseguretats sobre la Venus. I ara estic a punt de veure com li disparen. Sé que és només una carcassa. Un envàs sense importància. Ella no està allà, està en una altra banda. Però és tan real! És la funda sintètica més perfecta que he vist mai. O és orgànica? Sembla ben bé humana. Però això a la Ghost no la persuadeix. Està programada per apretar el gallet i no tindrà compassió. Mai n'ha tingut. Les seves víctimes no han tingut mai temps de suplicar. 

Quan tan sols està a tres metres de la Venus, s'activa una alarma. La Venus s'aixeca i mira a tot arreu, espantada.

"Un detector de moviment! Merda!"

La Ghost sap que la Venus no la pot veure, és invisible als ulls humans. Però no comptava amb la perspicàcia de la noia, que llença una bomba de fum just a sobre seu. I la caçadora perd de vista la seva presa. L'únic que pot fer és aguditzar l'oïda. Per un instant veu a la Venus sortint de la fumarada i mirant-la als ulls. No pot ser que la estigui veient, però la veu. Ho sap. Potser per que la seva silueta s'ha dibuixat en moure's entre el fum. 

Tot i ser el passat, no puc evitar animar a la Venus. Penso "Corre, marxa d'allà!". Però conec el desenllaç.

Els passos de la Venus guien a la Ghost. Per més que corri sempre la té al darrera. I la Ghost va maleïnt la ordre de no poder disparar-li al cap ni causar-li una mort traumàtica. Tot hagués estat millor si no s'hagués despertat.

L'esquena de la Venus sempre està al seu punt de mira, però cada cop la veu a més contrallum. La claror del dia s'escola per aquella cavitat. La seva presa està a punt d'arribar a la sortida. Ho ha d'impedir com sigui. Apunta a les seves cames i dispara. La Venus cau. No fa cap crit, com si no sentís el dolor. La Ghost ja ho havia previst. "I aleshores, per que tanta por a una mort traumàtica? Si ni tan sols li fan mal les ferides!"

A mi se m'escapen les llàgrimes mentre observo l'escena. Sé que és viva, però em dol igualment.

La Venus s'arrossega amb els braços cap a la llum, sense mirar enrera. La Ghost li torna a disparar, aquest cop a un dels braços. Però això no atura la determinació de la víctima. El seu instint de supervivència és més fort que mai. Arriba a l'entrada de la cova just quan la Ghost està a punt de disparar-li al cor. La mira un moment, amb aquells preciosos ulls clars que brillen com diamants, i es llença al buit.

"NO!", s'exclama la Ghost. Però ja és massa tard. S'aboca al precipici per buscar el cos de la Venus. Potser li ha facilitat la feina i s'ha matat. Però allà a sota hi ha molt moviment. La Venus està viva, i està sent immobilitzada per un soldat de l'Aliança. Tot un escamot està pentinant la zona i miren cap a la seva posició. No pot ser que la vegin, porta l'uniforme d'invisibilitat. Es mira les mànigues i s'adona que quelcom està fallant. No s'hauria de poder veure a ella mateixa. La bateria s'ha esgotat! Un soldat l'assenyala i crida alguna cosa als seus companys. L'han vist! La Ghost es tira enrera i comença a còrrer cova endins. Aviat els tindrà al darrera. Només els pot despistar d'una manera. Deixant-se engolir per la substància llefiscosa que recobreix les parets de la cova.