Observatori

En Pòl·lux és el primer d'entrar. Es gira i arrufa el nas, mentre ens fa un gest per que passem a dins. Fa pudor a podrit. Potser hi va quedar algun animal tancat i va morir d'inanició. Després buscarem el cadàver i netejarem l'espai. En Dzeko s'apropa a una paret coberta amb fines cortines negres, i les descorre. Unes allargades finestres vidrades queden a la vista. A través d'elles es poden veure els aiguamolls cap a l'oest. Totes les parets tenen finestres del mateix tipus, amb vistes als diferents paisatges que ens envolten. Al sud queden les muntanyes, i al nord el bosc. Al sud-est, a molta distància, hi ha la base científica que acabem d'abandonar.

Amb la nova claror, podem observar millor la sala. Veiem l'allargavistes del que ens havia parlat en Píter. M'apropo a ell i miro a través de la lent en direcció als aiguamolls. Al·lucino! Té un superzoom fotogràfic de x500!! Puc veure fins i tot els insectes que sobrevolen l'aigua a més de cinc kilòmetres!! Em quedo aclaparada per la potència del seu objectiu focal. Em sembla que em serà de gran utilitat pel meu documental naturalista... i també ens servirà per la vigilància a llarga distància. La claror desvetlla coses no tan agradables, però.  La Tau fa un xisclet de ratolí i s'abraça a mi d'un bot. Darrera del sofà trobem un cos en avançat estat de descomposició. És un militar de complexió forta, pelut i gros com un goril·la. Si no fos per l'uniforme, semblaria un simi cadavèric. Aquesta similitud em fa adonar-me que conec aquell home hirsut. És el soldat guarda-espatlles de la Venus! Que hi fa aquí? Com va morir? No té signes de violència ni sembla estar infectat com els mutants. Si va arribar aquí, potser la Venus és a prop! Busco amb la mirada alguna senyal de la seva presència, armes, roba,...qualsevol cosa. Però allà només hi ha aquell cadàver i la seva pudor.

-És un tal "F.H. Groff". Porta un "dog tag" del segle passat, amb el símbol d'Human Wars, el molt imbecil!  -Fa en Pòl·lux, analitzant la xapa metàl·lica del penjoll que porta al coll.
-Que és això, una xapa? -pregunta la Tau, que malgrat ser la xicota d'una soldat, mai no n'havia sentit a parlar.
-Una identificació que es feia servir a les guerres antigues. Avui dia només les porten els fanàtics nostàlgics d'aquells temps, els que estan a favor de les guerres entre humans. Ha esdevingut un símbol negatiu, com ho era l'esvàstica de l'Alemanya nazi. L'Aliança defensa tot el contrari, de fet l'Aliança és una eina per combatre possibles atacs alienígenes i per garantir la pau entre humans. Haurien de tenir més miraments a l'hora de reclutar els seus efectius. Aquesta xusma dona mala fama a l'exèrcit.
-I ara com us identifiquen? La Bintou mai m'ho ha explicat.

Pensar en la Bintou la entristeix i acota el cap per un moment, amb la mirada apagada.

-Per identificar-nos ens foten un xip sota la pell. Veus?

En Pòl·lux s'aixeca el llavi superior i ens mostra una cicatriu just a sobre de les genives.

-Encara el tens? -li pregunto.
-Me'l vaig arrencar per que no em puguessin rastrejar per satèl·lit.

M'imagino el mal que deu fer això. És admirable que s'ho fes tot sol. La Tau obre la boca i es porta el dit instintivament a les genives, fent una ganyota de dolor en imaginar-se com deu ser perforar-se la carn sense anestèsia.

-Ajuda'm a treure'l, Ona.-Em diu en Pòl·lux, ajupint-se per agafar el cos per les aixelles.

M'apropo al cadàver i l'agafo per sota dels turmells. L'arrosseguem cap a l'exterior i caminem uns vint metres per allunyar la seva pudor de l'observatori. Hem d'anar amb cura de no quedar envoltats per les bestioles carronyaires afamades que comencen a sortir dels aiguamolls. Em puja un glop de bilis a la boca quan m'arriba el tuf insofrible als narius i veig com un tros de carn de la cara s'està desprenent, deixant a la vista part del crani i dels seus nous habitants, una massa de paràsits vermells que es mouen embogits al contacte de la llum diürna. És repugnant.

-I si encara té el xip? -se m'acut de cop.
-Merda! No hi havia pensat!

En Pòl·lux es treu el punyal del cinturó i li clava la punta a les genives. Furga per la carn i remena amb els dits dins la boca putrefacta del soldat mort.

-Ell també se'l va arrencar. Em pregunto per què. És que també va desertar?
-Jo el coneixia.-li dic- I no crec que desertés. Era un esbirro d'en Pavlichenko. S'ocupava de vigilar la Venus. Sempre la mirava d'una forma que em regirava els budells.
-Que creus que el va portar aquí?
-Potser es va assabentar dels experiments i com se li havia escapat la Venus, sabia que acabaria sent un conillet d'índies com a càstig. O potser va ser ell qui es va endur la Venus i es va arrencar el xip per que no els trobessin. Sigui com sigui, aquest paio no era de la confiança de la Venus.
-El que s'em fa més estrany és que no té signes d'una mort violenta. No té ferides ni hematomes. Bé, no li he fet un exàment físic exhaustiu, però a primer cop d'ull no sembla que hagi estat ferit d'un tret ni amb cap arma blanca.
-I si estava malalt i ens estem exposant a la seva infecció? Qui sap si ja havien experimentat amb ell i està contaminat. Potser estava mutant! -Exclamo aterrida per la idea d'estar tocant una bomba de bacteris i virus mortals.
-Portem guants, no crec que ens enganxi res per contacte físic...
-I per l'aire? Els virus s'escampen per l'aire, com la grip. Si és així ja estem contagiats! -M'estic emmalaltint només de pensar-ho.

Deixo caure el cos simiesc a terra i en Pòl·lux li envia un missatge telepàtic a en Dzeko, que està ajudant a en Píter a descarregar algunes coses del G-Wagon. Veig que el noi s'apropa amb les màscares antigas a les mans.

-Potser l'hauriem d'examinar millor. Ves a netejar amb la Tau, ja ens n'ocupem nosaltres.
-No. Em quedo aquí. Potser trobem alguna pista sobre el que li ha passat a la Venus.
-Està bé. Doncs posa't la màscara. Treu-li les botes mentre li buido les butxaques de la camisa.

Obeeixo i li arrenco les botes d'una estrebada. La ferum a peus podrits és encara pitjor que la de cadàver a mig florir. Els mitjons ronyosos estan enganxats a la pell llardosa del mort. Decideixo no arriscar-me a treure-se'ls. Podria morir-me del fàstic. El meu company ja li ha acabat de buidar les butxaques. Només hi ha porqueria: preservatius de làtex d'aquells que regalen als prostíbuls, un paquet de cigarretes mentolades (sort que en Píter no les ha vist!), i un xiclet d'eucalipte mastegat i desat a la butxaca per una altra ocasió.

-Aquest paio era un porc fastigós! -Diu en Pòl·lux, mentre li descorda la camisa per treure-se-la.

Aleshores veiem una cosa que no haviem vist, perque la camisa era molt llarga i amagava el que hi havia a sota. El pantaló militar té un gran forat just on hi hauria d'haver la cremallera. Algú li ha disparat amb una arma de plasma. Hi ha una ferida cauteritzada on hi hauria d'haver els òrgans genitals. En Pòl·lux es palpa les seves parts fent una ganyota de dolor. Fins i tot a mi, que no tinc res semblant, em fa angúnia imaginar-me com deu ser perdre aquell tros de carn tan important. Apart d'això, el cadàver no té més símptomes de violència, i la ferida no sembla prou greu com per causar la mort.

-... Oh! Espera! Té un petit orifici a l'engonal. Mira això. -Dic, fixant-me amb atenció en un petit punt fosc a la pell pàl·lida del mort.
-Sembla una punxada de xeringa. Potser si que van experimentar amb ell...
-O potser la mateixa persona que li va disparar, va injectar-li algun verí. Seria l'única explicació lògica per una mort tan estranya.
-Creus que la teva amiga Venus pot haver estat l'executora?
-No ho sé, però és probable. Si jo estigués al seu lloc, també ho hagués fet.

Que devia fer aquest tio per que la Venus el castrés d'una forma tan radical? Em preocupa que hagi abusat d'ella. Potser la va segrestar i la va violar. Intento no pensar el pitjor, però és inevitable, veient això. La manca de genitals sembla una venjança, i la punxada és una forma molt neta per matar, digna d'algú que sap el que fa i que entén de composicions químiques letals. Una forma d'assassinar adient per una científica com la Venus. Tracto de reconstruir l'escena del crim. No sóc cap Serlock Holmes, però tinc molta imaginació i capacitat de deducció. Me la imagino espantada, amb aquell mascle horrible grapejant-la i tractant de forçar-la. De sobte la Venus devia adonar-se que tenia la pistola de plasma del soldat a l'abast. La hi devia arrencar i aleshores li devia disparar a frec de roba. Potser després, amb el soldat commocionat, havia aprofitat per injectar-li somnífers o verí. O potser havia estat al revès. Mentre la intentava forçar, potser li havia aconseguit punxar la xeringa a l'engonal, i després en venjança, mentre el soldat Groff agonitzava, li havia disparat entre les cames. Me la imagino amb els ulls plens de ràbia, sortint de l'observatori amb la seva forma de caminar tan característica, tan femenina. M'adono que estic somiant desperta, i que cap de les meves suposicions té per que ser certa.

Trasllat

Cantem cançons populars de la nostra terra per distreure'ns pel camí i no pensar en les comoditats que deixem enrera. En Pòl·lux, en Dzeko i jo cantem en català, encara que moltes cançons les sabem a mitges i les acabem taral·lejant, com la de Camí ral o la dels Segadors.

La Tau també canta alguna cosa de tant en tant, però les seves lletres són de hakas, cançons tribals dels maorís. Sona una mica intimidant i a més força la veu, com si estigués emprenyada. "Waewae takahia kia kino hoki!". Tots riem amb la seva cantarella i les seves gesticulacions exagerades. Ella s'ofèn una mica, però sap que no ho fem a mala fe. Simplement ens sembla graciós com es mou quan canta allò i no podem amagar les rialles.

A en Píter no el sentim. Va concentrat en conduir, dins la cabina de comandament del G-Wagon, que va sobrecarregat de capricis, com la col·lecció d'ampolles d'alcohol demeterenc d'en Píter, els estris per pintar de la Tau, i el meu ordinador de treball amb un munt d'arxius hologràfics tàctils d'essers vius de tot l'univers conegut i amb els minsos estudis realitzats pels científics demeterencs a la zona. En Pòl·lux no ha volgut emportar-se res (a més, els seus estris preferits, les armes, representen gairebé tota la càrrega del transportador). I en Dzeko només ha agafat el disc dur audiovisual de la sala comuna, que li serà útil per crear R. V. (realitats virtuals).

Encara no he tingut ocasió d'aclarir amb en Píter això nostre, i cada cop que em llença una miradeta afectuosa (o lasciva, de tant en tant) em sento culpable. Si em mira així quan estigui intentant dir-li que no vull més sexe amb ell, s'adonarà que no ho dic de tot cor. He de ser ferma en la meva decisió. Ho faig per ell, només per ell. Sé que tractarà de convence'm de que no cal que m'amoini pels seus sentiments, que he de viure el present i tot això que em sol dir quan dubto. Però si jo estigués enamorada, actuaria igual, malgrat m'estigués destrossant el cor cada cop que ho fes. Potser hi podré parlar després de la festa de benvinguda al grup que els hi farem als nouvinguts quan arribem al nou amagatall. L'alcohol m'ajudarà a parlar amb més valor. Però potser em faltarà fermesa. Espero que no s'enfonsi. No puc suportar veure'l malament, i si es posa a plorar m'entendrirà i acabaré caient als seus braços de nou. No sóc de pedra. I ell coneix molt bé les meves febleses.

Hem decidit que ens establirem a una cova que hi ha entre el bosc i les muntanyes de la boira verda. Tindrem la base científica prou lluny com per que no ens detectin si s'hi apropen. A més, just a un kilometre hi ha un observatori d'essers voladors que no surt als mapes ni als satèl·lits. En Píter va col·locar un inhibidor al sostre fa temps, quan la va descobrir, i el científic que l'havia instal·lat no n'havia parlat amb ningú sobre la posició de la seva base d'observació. Sembla ser que l'utilitzava més de niuet d'amor que d'observatori, o això creu en Píter, perque apart de l'allargavistes, diu que només hi ha un sofà. És un lloc molt reduït, no deu fer més de deu metres quadrats, però ens anirà bé tenir-lo per si de cas. Qui sap quina mena de bèsties hi ha per aquesta zona, o si queden mutants a les rodalies. Necessitem algun lloc tancat per fugir dels perills si en trobem cap. Ens estem apropant justament a aquell observatori per descansar una estona i deixar-hi part de la càrrega que portem. Serà el nostre magatzem provisional, perque a les coves algunes coses se'ns farien malbé amb la humitat.

La porta està tancada amb un pany electrònic. Em Pòl·lux li fot un tret al dispositiu just quan en Píter s'estava oferint per tractar d'obrir sense malmetre la porta. Tots el mirem astorats.

-Ja canviarem el pany! -s'excusa ell.
-Quan aprendràs que és millor la manya que la força?-li reprenc.
-Això depén de la situació, senyoreta Oriona. -En Pòl·lux fa aquell mig somriure que mai sé com interpretar. -A més, el resultat és el mateix. He obert la porta.
-Has trencat la porta. No és el mateix.
-Bé, ja l'arreglarà en Píter, que és molt destre amb les mans. -I em pica l'ullet, fent que em ruboritzi en adonar-me que he pensat en un sentit diferent al que es referia ell.

Els nois estan de bon humor, encara que no sé per què. A mi haver de deixar la seguretat de la base em trastoca. Ja no em podré dutxar amb aigua calenta ni dormir calentona a un llit amb vistes al cel. Ara toca anar bruts tot el dia i dormir al terra humit i fred, exposats a tota mena de perills desconeguts. I si ens acaben trobant, tot aquest sacrifici no haurà servit per a res.

Orchi-Ònid

Tot està en calma. Sentim l'eco de les nostres passes ressonant al nostre voltant. A pocs metres tenim la primera capsa. En total en són tres. Una de munició, una altra de provisions i una farmaciola bàsica. Una esgarrifança m'eriça el pèl quan recordo el darrer cop que vaig passar per aquí. Tracto de semblar segura de mi mateixa per que la Tau estigui tranquila, i avanço amb el botcàmera per davant, per si detecta algun moviment sospitós.

M'ajupo i recullo la capsa de provisions. Se la dono a la Tau i se la carrega a l'esquena. Per ser tan menuda, té molta força. O més aviat, energia. És pur nervi. Continuem caminant cap a la següent capsa, la farmaciola. La veiem de seguida, un cub blanc enmig del camí. La Tau l'agafa amb les dues mans i se li inflen les galtes per l'esforç. La suor li degota pel front. L'ajudaria, però necessito una mà lliure per poder disparar en cas de perill.

I per fi arribem a la darrera capsa, la de les municions. L'agafo amb una sola mà i me la carrego a un cantó. Més enllà s'escola la claror de l'exterior. La sortida està ben a prop. Ja no hi ha cap torreta per defensar la cova excavada. Ja la deuen haver desmuntat. Això em posa els pèls de punta. No tenim cap obstacle que s'interposi entre l'exterior i nosaltres.

-Tornem a dins, ràpid. -Xiuxiuejo, neguitosa.

La Tau em segueix submisa, sense badar boca. Quan estem a punt d'entrar a la base per l'accés subterrani, veiem un resplendor blau a la foscor, darrera nostre. Ens girem amb els rostres esglaiats i els cors desbocats. Hi ha quelcom movent-se a pocs metres d'on som, i el botcàmera no l'ha detectat. Com pot ser?

-Queda't aquí, Tau. Vaig a veure que és. -Dic, mentre deixo caure suaument la capsa de municions.
-Però que dius? Torna aquí ara mateix!

Deixo la Tau on és i m'apropo molt a poc a poc a la misteriosa llum blava, apuntant-la amb la PG77. Com més m'apropo, més brilla, i les ombres tremolen al meu voltant, dibuixant la meva silueta contra les parets humides. Quan m'adono del que provoca aquella llum deixo anar un suspir, alleujada. Faig que el botcàmera gravi el que estic veient i activo el sistema de captura d'imatges en alta definició. És una escena que costa molt de veure!

-Vine, Tau! Deixa-ho tot allà! -crido.

Sento un gran terrabastall (ho deu haver llençat tot pel terra) i veig que arriba de seguida, esbufegant per la correguda sobtada.

-Que passa? Estàs bé?-em diu, apuntant cap a la llum amb la Toboe.
-Abaixa l'arma, i gaudeix de l'espectacle.

Li mostro el que m'ha deixat tan sorpresa. A les parets llefiscoses de la cova hi han nascut Orchifungus , una estranya varietat de fongs-florescents amb forma d'orquídia que brillen a la foscor. Són preciosos! Havia llegit sobre ells als informes dels biòlegs de la base, però mai n'havia vist cap. Però el que realment m'ha deixat més impressionada és l'estrany ésser que està libant de les flors. És com un talp de la mida d'una foca, del mateix color que els fongs florescents. Fa una llum espectral, i no sembla adonar-se de la nostra presència. Està xuclant la substància vital de les flors amb uns bigotis punxeguts, que s'obren en ventall per poder xuclar de més d'un fong alhora. El botcàmera el grava a menys de mig metre, i l'animal l'ignora, concentrat en la libació del seu aliment.

-No és fascinant?-dic en veu fluixa.
-La rata gegant que brilla? Fascinant no és la paraula que jo empraria.
-No hi ha cap dada sobre aquest animal als informes científics. Segur que sóc la primera que n'ha vist un. Podria batejar l'espècie amb el meu nom. "Orchi-Ònid". Quina emoció!
-Oh, sí! Ja imagino l'article al Demeterans News. "LOrchi-Ònid, el gran ratot fosforescent que menja fongs pudents va ser descobert en una cova per la reportera Oriona, una intrèpida heroïna de la clandestinitat que encara està en busca i captura. S'ofereix una recompensa pel seu cap. Si la veieu, contacteu amb l'Aliança."

La miro desconcertada, alçant les celles i arrufant el front.

-A que ve això ara?
-Per res, Ona. És molt bonic el teu bitxo. Podem tornar ja? -em diu amb un somriure.
-De vegades no entenc el teu sentit de l'humor, Tau.
-Ho sé. És una qüestió cultural.

I sense dir res més, la meva amiga gira cua i em deixa sola amb el talp blau. No hi ha qui l'entengui!

Malfiança

Fa cinc minuts que espero la Tau. Estic remenant les capses del magatzem, però no trobo res d'utilitat. Suposo que els nois ja li han fet una bona repassada a tot això.

Començo a impacientar-me. No confio del tot en els canvis d'humor de la Tau. És massa voluble. I si ha fet veure que ens dona suport, i ha fugit mentre estavem distrets? És capaç d'haver disparat contra els meus companys per que no la puguin seguir. Serà tan temerària com per travessar la boira verda sola? Espero que no estigui tan boja com per intentar-ho. No puc evitar malfiar-me d'ella. Encara ha de demostrar que creu en la nostra causa. L'amor és una emoció forta, i si es deixa dur pels seus sentiments, ens trairà per tornar amb la seva xicota. Si és així, haurà estat culpa meva, per voler salvar a qui no desitjava la salvació.

Deu minuts esperant la Tau. On coi és? Hem de marxar ràpid de la base! Els militars ja  deuen ser de camí. I descobriran la cova del soterrani, així que no ens podem amagar a les rodalies. I la Tau sense aparèixer. "Tau, no me la juguis!", penso. Però ni tan sols respon als missatges telepàtics. Potser no li arriba la senyal des d'aquí abaix. És possible. Espero, desitjo de tot cor, que sigui això. Si ha fugit, en Píter li haurà d'enviar un virus d'anul·lació i esborrar-li la memòria. La identitat. Tot. No li ho desitjaria ni al meu pitjor enemic.

De sobte sento passes baixant la rampa del fons. La Tau apareix somrient, empenyent un carretó ple d'andromines inútils. A cop d'ull veig que hi ha pinzells del laboratori de diferents grossors, llençols blancs i tovalloles, pots que contenen pols de colors, trossos de minerals, plantes, i un bidó de dissolvent.

Tots els dubtes sobre ella s'esvaeixen i respiro tranquila. L'amistat també és una emoció forta. Sé que algún dia haurà de triar entre l'amor i l'amistat, entre la Bintou i jo. Espero que sàpiga triar bé, amb el cap, i no amb el cor. Somric per a mi mateixa, veient que no porta més que coses innecesàries, totes atrotinades en un carretó que no podrem dur amb nosaltres si el G-Wagon va massa atapeït. Sé que és tan tossuda que no voldrà deixar res enrera i arrossegarà ella mateixa el carretó tot el camí.

-On vas amb tot això?
-És material per les meves obres d'art. No puc viure sense crear, em sento buida quan no pinto. Mira, he trobat aquests pots de pigments als prestatges del laboratori.
-Com hi has entrat? Es necessita un codi d'accés per accedir-hi.
-Li he demanat ajuda al teu xicot.
-No és el meu xicot! -exclamo, irritada. Ella em mira confusa. -És una història llarga... ja t'ho explicaré després.
-Està bé. Anem cap a la cova!
-Un moment. Estàs segura que aquests pots que has agafat no contenen res perillós?
-No ho crec. Per que ho dius?
-No sabem com es van infectar els científics que vivien aquí. I si va ser amb alguna d'aquestes coses que portes al carretó?
-No ho crec, només són roques i plantes.
-Roques i plantes alienígenes. No sabem que són ni d'on han sortit! Tau, ens pots posar en perill a tots!
-Calma't, paranoica! Si fossin coses perilloses no estarien als prestatges sino en càpsules de contenció, no creus?
-Bé, en això tens raó. Però si es van infectar és per que no sabien que alguna de les coses que manipulaven era infecciosa.
-Jo crec que es van infectar a la boira verda. En Pòl·lux m'ha explicat que va perdre uns quants companys el primer cop que la va travessar, quan encara era soldat de l'Aliança. Segur que es van infectar. No devien ajustar-se bé les màscares antigas.
-És possible, però no en tenim cap prova.
-Sisplau, Ona, deixa'm satisfer aquesta necessitat.
-Voldràs dir caprici.
-Per a mi és una necessitat, com per a tu ho és gravar i documentar tot el que vius. O no és així?
-Touché! - La Tau ha encertat de ple la meva debilitat. Jo també tinc un caprici. No puc deixar de prendre imatges, i per res del món deixaria enrera el meu botcàmera. Però la meva eina almenys té una utilitat defensiva. Els pinzells de la Tau no poden neutralitzar enemics.

-Deixa el carretó aquí, i acompanya'm a per les capses de la gruta.

La Tau fa el que li dic i ens endinsem a la foscor de la cova, amb les armes preparades i les llums del casc il·luminant el camí zigzagat.

Aprovisionament

Quan arribem a l'entrada de la nostra base, veiem que en Píter ha pensat el mateix que nosaltres i està preparant el G-Wagon (Geo-Wagon: un vehicle muntat sobre erugues que serveix per traginar materials pesants, emprat pels geòlegs per transportar roques). La Tau l'està ajudant a carregar-lo. Va vestida només amb una bata negra que em sona molt. Quan recordo de que em sona, em ruboritzo. És la que duia la primera nit que vaig passar a la base, la nit que en Píter em va seduir.

La Tau fa mala cara. Crec que comença a adonar-se de la gravetat de la situació.

-Que falta per carregar?-pregunto a en Píter.
-Les medecines i les provisions que hi ha a la cova que comunica amb la base. Podrieu anar vosaltres dues a recollir-les.
-I jo que faig?- pregunta en Dzeko.
-Ajuda a en Pòl·lux a desmuntar les torretes de la base. Ens les emportem. Jo acabaré de carregar les armes i les municions.

Deixem els tres homes a l'entrada i entrem a la base.

-Abans d'anar a la cova, assegurem-nos de que vas ben equipada. No és un lloc segur.

Passem per la meva habitació per agafar els uniformes. Trec la motxilla amb la que vaig arribar. No fa ni tres mesos que vaig arribar, i em sento com si hagués viscut aquí durant anys. Omplo la motxilla de coses útils, i aconsello a la Tau proveïr-se d'un uniforme de la seva mida i de bon calçat. Després d'emprovar-se uns quants, ens adonem que cap li va bé, perque és massa menuda, i els uniformes militars solen pertànyer a gent més alta que ella. L'únic que sembla anar-li més o menys bé li queda una mica galdós.

-Té. La necessitaràs. -Li dono la meva Toboe.-Allà abaix vam descobrir això dels mutants. És millor que hi anem preparades.

La Tau mira l'arma atordidora en silenci. Des que he arribat no la he sentit dir cap paraula. Que deu estar pensant? Ara la he equipat, va armada i està amoinada. Em preocupa que intenti escapar-se i tornar a la colònia. Seria una mort segura per a ella. I per nosaltres.

-No sé com s'utilitza.

Sentir la seva veu m'alleuja una mica, tot i que continuo patint per si utilitza la Toboe contra mi.

-Això d'aquí és el mecanisme d'assegurança. L'has de pitjar cap amunt. Si les lletres japoneses del canó s'il·luminen, vol dir que està a punt per disparar. Has d'apuntar recte. Pots fer-ho amb una sola mà. No té retrocès. Es dispara prement amb dos dits aquí, al gallet tàctil. Quan estiguem a bon recer, en Pòl·lux t'ensenyarà tot el que necessitis saber. És un bon mestre, ja veuràs.

La Tau escolta amb atenció les meves instruccions i després es penja la Toboe del cinturó de l'uniforme. Em mira amb ulls tristos.

-Sé que he estat intractable, Ona. I et demano perdó per com t'he parlat, pels insults...
-Xxxxxt! No cal que et disculpis. Sé que estaves confusa i desorientada... ho entenc.
-No et creia. No et vaig creure fins que vaig veure tots aquells cadàvers. És... esgarrifós!
-Sí... costa de creure que els científics estiguin experimentant amb els colons, amb l'ajuda dels militars que representa que han de protegir la colònia...
-La Bintou no en sap res... n'estic segura. M'ho hauria dit... O no?
-"Homo homini lupus " -li dic-"L'home és un llop per l'home." Ella potser no ho sap, però també és un llop ara mateix.
-Ho sé... però vull creure que ella no és d'aquesta mena. La estimo, Ona. Necessito saber que està bé i que no participa en aquestes atrocitats.
-Obeeix les ordres que li donen, Tau. No fa preguntes. Encara que li diguin que ha de portar un detingut a la base científica, mai sabrà el que faran amb aquella persona. Només fa el que li manen. És una soldat.

El rostre se li crispa de dolor. Sé el que sent. Jo sento el mateix. Impotència. Enyor. Soletat. Por.  L'abraço i recolzo la barbeta sobre el seu cap.

-Gràcies, Ona. Gràcies per treure'm d'allà. Fa unes hores t'hagués odiat tota la vida... però ara sé que estaré en deute amb tu per sempre.
-No em deus res, Tautoru. Tu haguessis fet el mateix per mi.

Ella assenteix, no molt convençuda.

-Necessites alguna cosa més? Ens hem d'afanyar. -Faig, posant-me la motxilla a l'esquena i canviant-me la PG77 de cantó per poder penjar-me la sarbatana a l'altre.
-M'agradaria fer-li una ullada a la base, per si veig quelcom d'utilitat.
-Està bé. Jo he d'acabar d'enllestir un parell de coses aquí. Et passo el plànol de la base a la teva omnieina i quan acabis presenta't a la planta baixa, davant la porta del magatzem. Des d'allà sortirem cap a la cova.

La Tau desapareix gairebé fent saltirons. Aquesta noia és bipolar! Té uns canvis d'humor sorprenents. Pot estar a punt de plorar en un moment, i a l'instant següent, esclafir a riure. Em farà parar boja.

Veritats incòmodes

Ja estem arribant al cim. La boira verda queda enrera. Porto el visor totalment entelat i gairebé no veig a dues pases. Em trec el casc i la màscara antigas, i l'aire sec del cim m'eixuga la suor del front. El Sol ja crema al zenit i la seva claror ens encega. Tinc sed i gana, i m'agradaria dormir una mica. Estic molt cansada. Això em fa pensar que la base ja no és un lloc segur. Pertany a l'Aliança. Després del que ha passat, potser no hauriem de tornar-hi. Serà el primer lloc on ens busquin.

-No trigaran gaire a descobrir on som. Ens hem carregat un dreadnought, i els companys del soldat mort ja deuen haver sortit a la nostra caça. Haurem de deixar la base i refugiar-nos a les coves. -Dic.
-Tens raó, Ona. Jo també ho he pensat. Hem d'arreplegar tot el que ens faci falta i establir-nos en un altre lloc. -Em respon en Pòl·lux.

-No crec que a la Tau li faci gràcia haver de viure a la intempèrie.
-A qui no li farà cap gràcia és al teu xicot. Et té sobreprotegida, i no voldrà que et juguis la teva salut o la de la criatura malvivint sense sostre, a mercè de les inclemències del temps.

El fulmino amb la mirada.

-No sé quants cops t'he dit ja que en Píter no és el meu xicot. I ja m'encarregaré jo de fer-lo entrar en raó.
-Doncs li hauries d'aclarir millor el tipus de relació que teniu! Almenys la Inger té molt clar el que hi ha entre nosaltres, i això li estalvia fer-se il·lusions. Tu en canvi estàs jugant amb ell! Com vols que accepti que només sou amics, si feu vida de parella?
-No fem vida de parella!
-Això diga-li a ell. Segur que té un concepte molt diferent del teu. Jo crec que dormir junts i anar follant per tots els racons, i a sobre tenir un fill en comú, s'apropa bastant al seu concepte de parella.

Em quedo sense paraules, per que encara que em molesti, té raó.

-El que passa entre nosaltres no és assumpte teu. -Li dic, esquerpa.

En Pòl·lux s'arronsa d'espatlles amb gest indiferent. Sé que m'empipa amb això d'en Píter per tornar-me tots els cops que jo l'empipo amb el tema de la Inger. La diferència és que jo no perdo els estreps, i en canvi ell, si té un mal dia, es posa com una fera.

En Dzeko ens mira amb una cella aixecada i mou el cap amb desaprovació.

-Us baralleu com una parella d'adolescents enamorats!- ens etziba.

Ambdós el mirem desconcertats i fem un "Però que dius!!!???" tots dos alhora. Ens mirem, ruboritzats, i en Dzeko riu per la nostra reacció. En Pòl·lux comença el descens cap a la base, rondinant, i no em mira ni em parla més en tot el camí.

Jo reflexiono sobre el que m'ha dit en Pòl·lux. Té raó. He de deixar de jugar amb els sentiments d'en Píter. No s'ho prendrà gens bé quan li digui que s'ha acabat el sexe entre nosaltres. A mi no m'importaria seguir mantenint relacions de tant en tant, m'alleuja les tensions i m'ho passo bé. Però és cert que ell ho veu d'una altra manera. Quant més temps continuem amb aquesta relació, més mal li faré.

M'acaricio el ventre i parlo amb aquell trosset de vida que creix dins meu.

-Com m'agradaria estimar el teu pare, Nicte. Ho he intentat... però no puc. Tu ets l'única raó que ens unirà per sempre...i no sé si ho vull. Potser no hauria de tirar endavant amb això...

Tornada a la base

No hem pogut equipar bé a en Dzeko i la Tau per la tornada a la base. Quan vam contactar amb la Ingegärd, fa tan sols 24 hores, no comptavem amb que hauriem de recollir dos colons. Ens hem repartit les armes com hem pogut. Com que només tenim una màscara antigas de més, hem hagut de planificar dos viatges. Primer han travessat la boira verda en Píter i la Tau a collibé d'en Pòl·lux, ja que anava descalça i només duia una samarreta llarga que li ha deixat en Dzeko. En Píter li ha bloquejat l'accés a Extranet a la Tau, per si intentava contactar amb la Bintou. S'han endut les capses de munició.  Jo m'he quedat a la cova, esperant amb en Dzeko i el botcàmera la tornada d'en Pòl·lux amb les mascaretes.

Quan ha reaparegut el nostre company, ens hem carregat la resta de provisions a l'esquena i ens hem endinsat a la boira, seguint el mateix procediment de sempre. Comunicació telepàtica, contacte visual constant i moviments lents però amb pas ferm. Les armes preparades per repel·lir un atac en qualsevol moment. En Dzeko es mou molt bé, com si ja ho hagués fet algun altre cop.

-Has estat a un campus militar?-li pregunta en Pòl·lux, adonant-se que el nou té coneixements que no són comuns entre la població civil.
-He creat alguns simuladors militars i videojocs bèl·lics. A més, a la Terra tenia un equip d'airsoft.
-Airsoft?-pregunta en Pòl·lux, intrigat.
-Un joc força antic, semblant a les recreacions de batalles. Ara la gent prefereix jugar virtualment, però a mi m'agrada el realisme del combat. Saber que l'oponent és real genera molta més adrenalina que jugar contra enemics virtuals. De tant en tant participo en algun torneig i organitzo entrenaments militars per a novells. Segur que t'agradaria.
-Quan tornem a la Terra ho provaré.

En Dzeko el mira amb cara d'estar pensant: "Això si tornem!".

L'aigua ja només ens arriba als turmells, però la humitat s'enganxa a la pell i és una sensació desagradable si no es porta un neoprè ben arrapat. En Dzeko deu estar molt incòmode amb la roba que duu. No he participat en cap de les converses telepàtiques fins ara perque no em vull desconcentrar. Encara hi poden haver mutants al congost. Suposo que la Tau ja haurà vist els cossos escampats aquí i allà per tot el camí. Ara no podrà negar-se a creure'ns. Sort de les mascaretes, que ens estalvien ensumar més del compte l'olor a descomposició. Malgrat tot, de tant en tant m'arriba una flaire de carn podrida insofrible, i recordo aquell dia de trets i sang a la boira verda, de crits agònics, de cossos calcinats, d'extremitats seccionades i budells escampant-se pel terra. I em ve una esgarrifança en recordar-me a mi mateixa rient-me de les meves víctimes. Quina mena d'alienació mental devia afectar-me en aquells moments com per comportar-me com una autèntica psicòpata? Recordo que fins i tot m'estava divertint amb aquella massacre. Em faig por a mi mateixa.