Sensacions amniòtiques

Així és com es deu sentir un nadó desenvolupat dins el ventre de sa mare. Surar en aquesta substància tèbia és relaxant, plaent. Malgrat la immovilitat del meu cos, no he perdut la sensibilitat. Quan obro els ulls cada vuit hores, embolcallada en el líquid amniòtic, em sembla estar en un món oníric. A través del vidre, més enllà dels fluids, s'escola un raig de llum, i una claror difosa, emboirada, omple tota la càpsula de puntets iridiscents, que parpadejen davant meu com cuques de llum. És una visió única, i em provoca una pau desconeguda, com mai l'havia experimentat. Esdevinc una espurna més entre les llumetes, i el meu cervell va desvetllant-se a poc a poc.

Que estrany és estar viu, saber-se part d'un tot! La màgia de la vida encabida en un cos mortal, efímer. Som només diminutes guspires de llum en la gran foscor de l'immens univers. Energies volubles amb identitat pròpia. HUMANITAT.
Èssers vius amb idees i propòsits, amb sentiments, amb imperfeccions i contradiccions. ÚNICS.

I només tenim una oportunitat de viure, de deixar constància d'haver existit uns pocs anys en el gran infinit de la història universal. Jo he triat ser part de la història. Vull significar quelcom més que un nom en un cens planetari. Per això vaig decidir acceptar la tasca que m'encomanaven. Acomiadar-me de la gent que estimo, de la terra que em va bressolar, Catalunya, i viatjar més enllà del meu planeta de procedència, on hi he nascut i on desitjo morir d'aqui a molts anys.

Un preu car per fer etern el meu nom, la meva història, per formar part de les fites de la meva espècie en aquesta gran aventura de la descoberta de l'univers.