Presència absent

Fa molta estona que sóc desperta però no sembla haver vingut cap operari a comprovar els monitors. Crec que fa hores que haurien d'haver-me adormit de nou. Avui no he pogut establir cap connexió amb Extranet. És com si el sistema no funcionès. Ni tan sols rebo la senyal d'inici a la xarxa. I el que és més preocupant, és que no he pogut obrir els ulls. Tinc les parpelles enganxades i cap ordre nerviosa del meu cervell les pot fer moure. La foscor aclaparadora ho envaeix tot. Voldria poder cridar, però tinc tots els orificis annegats de líquid amniòtic. Tampoc puc sentir res, ni moure'm, ni respirar. M'han desaparegut els cables amb els que em nutrien des de l'exterior. La màscareta de respiració no hi és enlloc, me l'han tret de la cara. Comença a dominar-me l'angoixa. Calma, calma...
Però no puc estar tranquila. Tinc por. Quant trigaré a ofegar-me dins aquest líquid que m'envolta? Intento moure'm, però el cos no em respon. M'he atrofiat. Quant de temps dec haver estat adormida? Haurà passat quelcom terrible mentre era inconscient?

Vull obrir els ulls! Faig un esforç inhumà fins que aconsegueixo veure per una fina escletxa entre les parpelles inflades. La llum fa pampallugues i em cega durant un breu instant. La sala de càpsules està lleugerament canviada, però no sé ben bé que hi ha de diferent. Començo a escoltar una remor de fons, constant, com un so vibrant de cadència desconeguda. Les oïdes em xiulen i un martelleig agut comença a bategar dins el meu cap. Sento que m'esclatarà el cervell en qualsevol moment. M'estic ennuegant i no puc fer res. No puc moure els braços. Les cames no em responen. Ni tan sols puc moure el cap. Només els ulls. Ells em fan cas. Però tant de bo no ho fessin. Just davant la finestra de la meva càpsula veig surar gotetes de líquid amniòtic per l'aire. No és possible. En aquesta part de la nau no hi ha gravetat zero. Més enllà de les gotetes hi ha una forma humana surant. La inèrcia va apropant-la cap a mi. És una persona vestida amb l'uniforme de viatger, com jo. Però no la reconec, sura d'esquenes a la meva càpsula, com empesa per forces invisibles. Tant de bo es girès i es fixès en la meva càpsula. Intentaria parpellejar molts cops seguits per que m'auxiliès, perque veiès que necessito assistència immediata. Interromp la meva visió el pas lent d'una gran placa de quelcom opac. Quan acaba de passar l'objecte, la persona que surava ja no hi és.  Després d'uns minuts que em semblen hores, reapareix davant la meva càpsula. Està d'esquenes a mi, molt a prop del vidre. Els cabells li suren amb moviments estranys, erràtics, com les posidònies al mar.

La gran impotència de no poder cridar la seva atenció em tenalla tot el cos. És una de les poques sensacions que encara puc sentir.
Una fiblada d'esperança m'envaeix quan el desconegut és comença a girar, a poc a poc, cap a mi. Quan tinc el seu rostre just davant, encara passen uns segons abans de poder veure'l. Els seus cabells el tapen completament, però poc a poc va obrint-se pas la seva fesomia, fins que puc identificar, amb horror, la persona que em mira.

Un calfred em recorre l'espinàs.

No sols perque aquella mirada freda pertany a uns ulls morts. No sols perque aquell rostre escamós mostra signes repugnants de descomposició. 
El terror no m'ha pres perque sigui un cos inert. El que realment em fa por, el que m'està espantant de debò, és que aquell cos sóc jo.

Davant meu, a l'altra banda del vidre, els meus ulls sense brillantor em miren, buits, despullats de tota ànima. El pànic m'esclata a dins, però no puc cridar, ni plorar, ni allunyar-me a mi mateixa de mi.


-----------"Desperti. Desperti, Ona." -----------

Obro els ulls. Sento els batecs del meu cor glatint amb força dins el meu pit, pujant-me per la gola, ensordint les meves oïdes. Noto una sensació de pau sobtada. M'estan injectant estimulants. Davant meu veig l'operari de sempre, fent-me senyals perque li segueixi els dits amb els ulls. Somriu.
M'arriba un missatge instantani a través de la xarxa, directament al cervell. És d'ell.
-"Crec que ha tingut un malson. L'he hagut de desvetllar abans d'hora, espero que  no li molesti la meva intervenció."

En aquests moments no hi ha res al món que em vingui més de gust que abraçar aquell noi. Faig una gran glopada d'aire dins la mascareta, moc una mica les extremitats i somric.

-"Gràcies, de tot cor. Recordi'm que el convidi a una copa quan arribem a destí. Mai m'he sentit tan viva com quan m'ha despertat." -Li responc.

Ell em pica l'ullet i aixeca el polze de la seva mà dreta en senyal d'afirmació. Després, s'allunya. I em quedo pensant, tractant de recordar el malson. Però al cap d'uns minuts ja he oblidat quasi tots els detalls, i només em queda una estranya sensació d'angoixa i d'opressió al pit, i em fa recança tornar a adormir-me. Espero no tornar-me boja a causa de la reclusió. Viatjar d'aquesta manera és antinatural... em sento com un espermatozou en un tub d'assaig.
M'hauré d'acostumar. Encara queda molt per arribar.

----------"Missatge entrant"----------

Bé, vaig a fer una mica de vida social "virtual". No em queda altra opció, si no vull esdevenir una presència absent entre els altres passatgers. Obro el missatge. És una invitació de l'operari per fer una partida online d'escacs. Accepto.