Roca orgànica

Arribem a la cova esbufegant. En Pòl·lux il·lumina les heures de l'entrada secreta amb el focus del seu fusell. Les plantes s'obren tal com s'ha obert la paret per engolir en Dzeko, i tots ens estremim intentant no imaginar-nos els nostre amic esmicolat entre les roques.

La Tau fa estona que no plora. L'esperança de trobar en Dzeko amb vida l'ha fet oblidar la seva pròpia pena. Ha sigut la primera a arribar a la cova, tot i que té les cames més curtes del grup. M'encanta la seva determinació, la passió que posa en cada cosa que fa i que sent. Tant de bo jo fos tan enèrgica com ella.
En Píter camina capcot al seu cantó i m'adono que farien bona parella, si no fos per que ella està enamorada d'una dona, i ell de mi. Però potser en un futur, si sobrevisquessim...

"Treu-te aquesta idea del cap", em dic a mi mateixa. És molt fàcil autoenganyar-se. L'instint de supervivència sempre fa que et facis il·lusions, que facis plans pel futur i arribis a creure que seràs viva demà, tot i saber que pots morir ara mateix. És injust! I no em resigno a acceptar que no hi ha esperança per a nosaltres. Segur que hi ha alguna manera de continuar amb la misió sense sacrificar les nostres vides. Hi ha d'haver alguna nau al planeta, no em crec que la Fundació i l'Aliança ens hagin deixat en un planeta sense possibilitats de marxar si hi ha problemes. Hi ha gent molt important a la colònia. Científics de gran renom, artistes famosos, militars entrenats a les acadèmies orbitals, i fins i tot en Patterson, l'heroi de guerra. No els poden haver abandonat a Demèter sense vehicles d'evacuació. Si hi ha alguna forma d'escapar, la trobaré. Encara que hagi de morir en l'intent, salvaré els meus amics. No vull veure'ls morir. No podré oblidar mai la mort d'en Dzeko, i no vull tenir més morts a la meva memòria. No podria aguantar tant dolor.

"Continues autoenganyant-te". El meu subconscient nega amb el cap amb desaprovació. I és cert. Per que sé que sí que puc aguantar tot el dolor del món. Per que malgrat haver-ho perdut tot, continuaria viva, per que vull viure. Però segurament embogiria i mai tornaria a ser la mateixa. I potser ni tan sols m'arriscaria a sacrificar la meva vida per salvar la dels altres, per que sóc egoista i m'estimo per sobre dels demés. No sóc més important que ells, però em crec amb el dret de sobreviure'ls. Per que? Per que m'estic jutjant a mi mateixa?

La veu d'en Pòl·lux em treu de la meva abstracció.

-Aquí hi ha petjades que no són d'en Dzeko, però el rastre d'en Dzeko es barreja amb elles...
-I dius que al botcàmera només se'l veu a ell?-em pregunta en Píter.

Faig que sí amb el cap, encara capficada en els meus pensaments.

-Aquí s'acaba el rastre! -En Pòl·lux assenyala una paret, i reconec el punt exacte per on va desaparèixer el nostre company.
-És allà. La paret estava oberta i de sobte es va tancar. Ja us ho havia dit... no el podrem treure d'allà dins...

La Tau s'apropa a la paret i la va palpant amb suavitat, potser buscant algun punt feble a la roca. Jo mentrestant recupero el control del botcàmera i mostro el contingut de la darrera gravació a en Píter i en Pòl·lux. Es veu clarament com desapareix en Dzeko, i tot rastre d'esperances s'esborra. Comprenen, com jo ja ho havia fet, que és impossible que hagi sobreviscut. Estem parlant de fer-li un homenatge a l'Edén de la cova, quan sentim un xiscle agut.

Ens girem i veiem a la Tau palplantada allà on estava, mirant cap a  la paret amb gran estupor. Alguna cosa es mou. Al principi és imperceptible, però poc a poc la superfície es va contraient cap a les bandes i es va obrint una escletxa de llum malva. Ens hi acostem.

-La textura ha canviat de sobte. Sembla carn! -diu la Tau, amb un fil de veu. Està més admirada que espantada.

El forat es va obrint més i més fins que gairebé hi podria passar una persona.

-Hi entrem? En Dzeko hi deu ser a dins! -exclama la Tau, irreflexivament.
-Ets boja? I si és un parany? I si la cova ens esclafa a tots? -li diuen els nois, esverats.

Cap d'ells ha estat mai a una cova orgànica. Jo sí. Però la que jo recordo no es movia... excepte quan va passar allò amb la geòloga grassoneta.

-No arrisquem cap vida humana, enviem-hi el botcàmera. -Diu en Pòl·lux.

La seva proposta els sembla bé, encara que a mi no em fa cap gràcia perdre la meva millor eina de treball. Configuro el botcàmera per que dispari agulles paralitzadores si detecta que les parets se li apropen. Potser aquell compost químic també afectarà a la roca orgànica. I just quan estem a punt d'enviar el botcàmera pel forat, la paret fa un grinyol estrany i escup quelcom a terra.

La fissura

Tornant del congost, després d'haver-nos comunicat amb la Inger, i d'haver rebut missatges endarrerits als nostres ciber-cervells, sembla que tots hem paït les paraules de la nostra companya. La Tau, però, no ha parat de plorar, i en Píter no deixa de mirar-me la panxa. Suposo que ha entés que no paga la pena tirar endavant l'embaràs. Encara li ho hem de comunicar a en Dzeko. No sé com li afectarà saber que no hi ha forma d'escapar de Demèter. Un cop esbombem el que sabem, ens localitzaran i ens mataran. És massa jove per morir... tots ho som.

Avancem a bon ritme, però encara queda molta estona per arribar a la nostra llar subterrània. A més, la meva intenció és desviar-me cap a la base exterior. Quan estiguem entrant a la cova, em quedaré enrera i faré mitja volta cap al bosc. M'he d'arriscar a tornar-hi. Ens fa molta falta el potabilitzador d'aigua, i vull passar per la cabina de diagnòstic mèdic. Ja no per saber si tot va bé dins meu... si no per aturar la gestació. Encara hi sóc a temps.

Rebo una alerta del botcàmera. Ha detectat moviment a la cova.

De seguida em connecto a l'aparell, però només amb la funció visual. Ara mateix està sent controlat per en Dzeko, i no es pot fer ús compartit amb un bot d'aquestes característiques. Les imatges m'arriben amb interferències, potser per la llunyania de la nostra posició.

El botcàmera em mostra el que està veient en Dzeko.

La paret s'ha obert en un punt on sabem que no hi ha cap fissura. Com pot ser que hi hagi una escletxa? En Dzeko palpa la superfície i aquesta s'enretira encara més cap als costats, com si la roca fos sensible al tacte. Alguna cosa crida l'atenció del nostre company, doncs aixeca la seva arma i apunta cap a l'interior del forat. 

El botcàmera s'apropa a en Dzeko, però no aconsegueixo veure el que està veient ell. Hi ha massa soroll visual, com si a dins d'aquella cova els aparells deixessin de funcionar. El noi s'endinsa al forat a poc a poc, primer una cama, després l'altra, ben arrapat a les parets, que no deixen que es recolzi en elles, doncs es van fent enrera al contacte, flonjes com aquelles parets orgàniques de la cova on vaig conèixer la Venus.

Voldria alertar en Dzeko, dir-li que esperi la nostra arribada, que no s'endinsi sol en aquell lloc estrany i fosc. Però és tan temerari com en Pòl·lux, i aviat perdo de vista el seu cos. El botcàmera tracta de seguir-lo i, tot just quan està a punt d'entrar al forat, les parets es tanquen. En Dzeko ha quedat a l'altra banda, potser esclafat, potser atrapat per sempre més.

M'emporto les mans a la boca per contenir un esgarip. Era un bon noi. Voldria pensar que encara és viu, però em costa de creure. He vist com les parets tornaven al seu lloc, com les roques es fusionaven formant una superfície sòlida, sense fissures, sense escletxes per on respirar.

Els altres s'adonen que m'he quedat endarrerida, garratibada enmig del camí de baixada. Els ho he de dir, però no em surten les paraules. Tanco la connexió visual del botcàmera i em deixo caure a terra, marejada per l'angoixa d'haver perdut un company, sentint-me culpable per haver-lo deixat enrera.

-Que tens? Et trobes malament? -em pregunta en Píter.

-En Dzeko... ha desaparegut. He vist com la cova l'engolia...ha quedat emparedat.

Els altres es queden petrificats amb les meves paraules. I en comptes de fer més preguntes, s'afanyen a reaccionar. M'ajuden a incorporar-me i m'arrosseguen pendent avall en direcció a les coves.

-Potser encara el podem treure d'allà- diu en Pòl·lux.

Tots correm com podem, esquivant bestioles que s'ens creuen al pas i tractant de no ensopegar amb les arrels de la molsa i els còdols. Encara hem de travessar el fang i les algues de la riba dels aiguamolls abans d'arribar al nostre rai de lona i resina de bombolles. Amb l'angoixa i les presses, ja ni tan sols penso a escapolir-me cap a la nostra antiga base. Ara només vull arribar a la cova i saber si encara podem salvar el nostre amic. Dins meu, alguna cosa em diu que és impossible, que estem covant falses esperances per no acceptar la realitat. El cos humà no pot resistir l'embat de tones i tones de roca compacta.

Connexió amb la Inger

Hem marxat tots, excepte en Dzeko. Primer hem passat de llarg el congost, per anar a comprovar que l'Invictus, el nostre vehicle, segueix amagat a la cova de l'altra banda de les muntanyes. No sembla que l'hagin descobert, però no ens treiem del cap que pot ser un parany per que confiem en aquell lloc i ens puguin emboscar en un altre moment. 

De tornada, ens endinsem a la boira verda en silenci i deixem que en Júpiter es concentri. Mentrestant jo vaig observant de tant en tant a través del botcàmera per si succeeix alguna cosa a la cova. He deixat el botcàmera a càrrec d'en Dzeko. Algú s'havia de quedar vigilant les nostres provisions. Ara que sabem que hi ha una altra persona al nostre territori, hem d'actuar amb precaució. Com que la noia fantasma sembla tan esmunyedissa, el botcàmera serà de gran ajuda si encara porta avariat l'uniforme d'invisibilitat. No ens podiem arriscar a deixar un company sol amb una assassina professional rondant per la cova. La Tau s'havia ofert per quedar-se a la cova amb ell, però necessitavem algú que pugués enfilar-se als arbres a vigilar mentre els altres feiem la revisió de l'Invictus. En Dzeko també ho podria haver fet, però la Tau no és bona lluitadora, i haviem de triar un dels dos per quedar-se a les coves. 

Ara mateix en Píter està establint connexió, mentre en Pòl·lux, la Tau i jo el cobrim. Sona una mena de senyal als nostres caps. La conversa s'està executant. Escoltem la veu virtual d'en Píter.

-Com estàs, Ingegärd?

-M'han implantat un xip de seguiment. No sé si poden detectar les meves connexions amb l'exterior, així que fem-ho ràpid. 

-No te'l pots treure?

-Això confirmaria les seves sospites. És millor que faci veure que no m'importa. 

-Com ho vas saber?

-Han posat un xip de seguiment a tothom, i ningú s'hi ha negat. Per contracte, estem obligats a acceptar qualsevol cosa que l'Aliança ens faci, sempre que sigui pel bé de la colònia. Està clar que jo no podré seguir-vos, en cas d'haver de fugir. 

-Però si marxes te'l pots arrencar just abans de sortir a l'exterior, no?

-No. Me l'han posat al clatell, just a tocar de l'axis. Podria causar-me greus lesions a la mèdul·la si no encertés on fer el tall. Necessitaria algú que conegués la posició de les vèrtebres i que estigués disposat a fugir amb mi, però dubto que quedi algú d'aquestes característiques a la colònia. Han començat a traslladar gent. 

-A on?

-Diuen que la nova ciutat ja està construïda i que la selecció de colons va en funció de la seva professió. Podria ser creïble si no s'haguessin endut a tots els que hi havia a la llista negra, per que un d'ells és músic, i dutbo molt que la seva presència sigui imprescindible a la nova ciutat.

-Creus que els estan portant als laboratoris? 

-Segurament. Però no als laboratoris de la colònia. He estat espiant els moviments dels vehicles als túnels. S'estan emportant els subjectes d'experimentació a la base exterior de les muntanyes, on vivia la Venus.

-No pot ser que sigui veritat allò del trasllat a la nova ciutat? 

-Impossible. He vist els informes dels arquitectes. Els robots constructors no acabaran la ciutat fins d'aquí a uns mesos. Ara mateix només hi ha els fonaments i algunes estructures defensives, apart del nucli d'energia i els primers nivells de passadissos. 

-Alguna cosa més?

-Sí. Han trobat la Venus. Estava amagada en unes coves a prop dels aigüamolls. Ara està tancada en una cel·la de confinament a la base meteorològica.

Aquesta notícia em trasbalsa, i apreto les dents amb força. Que li deuen estar fent? En Pavlichenko es venjarà d'ella per haver-lo desafiat escapant del seu control. Espero que no experimentin amb ella. No. No poden fer-ho. És la filla d'algú important. De sobte tinc moltes ganes de fer una temeritat i sortir corrents cap a la base científica per rescatar-la. La veu d'en Píter em retorna a la realitat i m'adono que no hi puc fer res, que les missions suicides no solen acabar bé. 

-Com saps tot això?

-Es va connectar amb mi des de la cel·la però gairebé no vam poder parlar. Em va dir que la tenen connectada a una bombolla de sedació tot el temps. 

-Has aconseguit molta informació útil, Inger. T'hauries de replantejar la teva professió. Els espies guanyen més diners que els geòlegs, saps?

-No m'agrada viure amb por, Píter. Gairebé no puc dormir, estic en tensió tot el temps. 

-Em sap greu haver-te involucrat en tot això.-Diu en Pòl·lux, interferint a la conversa. 

La Inger no respon. 

-Inger?-diu en Píter, preocupat pel silenci sobtat. 

-Una cosa més. La nau d'en Pavlichenko no existeix. No hi ha manera de sortir de Demèter amb vida. 

Tots aguantem la respiració mentre copsem el significat d'aquelles paraules. La connexió es talla i ens sentim perduts, desemparats enmig de la boira verda. Les nostres vides ja no importen, per que tenim un propòsit i l'hem de portar a terme. Hem de salvar la colònia i informar a la Terra. Després, serem assassinats pels propis humans que ens van portar aquí. Em porto les mans a la panxa i m'adono que la vida que estic gestant no té cap futur. No té sentit continuar lluitant per sobreviure. Només podem fer una cosa a partir d'ara: Lluitar per l'alliberament de la colònia i morir amb dignitat. 

Incursió

Ens estan sobrevolant. Fa una hora vam sentir el primer híbrid aterrant a l'altiplà. No hi havia ningú fent guàrdia per que la Tau s'havia adormit al seu torn de vigilància. Per sort havia deixat un botcàmera a l'Edén, per gravar les criatures que s'amaguen quan hi som. El botcàmera ha detectat moviment humà i m'ha enviat la senyal d'alerta a l'instant. Ens hem endinsat a les coves i en Pòl·lux s'ha passat tot el camí insultant telepàticament a la Tau. Per culpa seva no hem vist arribar els vehicles voladors. Ara mateix podriem ser morts, si no fos per la meva obsessió de gravar-ho tot. 

Ara estem al nivell més baix del laberint de grutes on vivim. Difícilment ens poden trobar. Però si troben el G-Wagon, estem perduts. No hem tingut gaire temps de camuflar-lo. El seu volum i el seu color (gris clar) atrauria qualsevol mirada. Per sort, està força lluny de l'Edén, i per arribar-hi haurien d'endinsar-se al passadís estret que hi ha entre la gran gruta fosca i el nostre jardí subterrani. 

He deixat el botcàmera a prop del G-Wagon, amagat entre les estalactites del sostre. Més lluny no podria controlar-lo, per que no sé si la senyal seria prou potent. De totes formes, el millor lloc on deixar-lo és allà. Així, si els soldats hi arriben, voldrà dir que ja no estem segurs en el nostre amagatall. 

-Sort que no hem deixat cap rastre pel camí.-Xiuxiueja en Píter.

Ahir vam estar recollint totes les nostres coses i les vam arraconar a la gran gruta, on tenim el G-Wagon. Va ser com una premonició. En Dzeko va comentar que era estrany que no haguessin rastrejat la nostra zona, ja que de tant en tant sortiem a l'altiplà en ple dia, i encara que només fos un minut (per llençar les nostres deixalles fora de la cova), qualsevol observador amb una bona mira telescòpica ens podria veure. Després de parlar-ne, haviem decidit recollir-ho tot i no deixar mai res a la vista, per si hi havia una incursió de l'Aliança. I ves per on, 24 hores després, els tenim aquí. 

-Veus alguna cosa?- em pregunta en Pòl·lux. 

-Per ara no. 

Estic observant a través de l'objectiu del botcàmera. Quan tanco els ulls puc concentrar-me en aquell altre ull que ens fa d'espia. De moment tot és foscor i silenci, excepte el degoteig constant de l'aigua que cau de les estalactites. Això em fa recordar que s'ens està acabant l'aigua. Aviat haurem de beure aigua del rierol subterrani, i dubtem de la seva potabilitat. Si no ens afanyem a tornar a la base a pel potabilitzador, potser morirem d'una intoxicació. Seria absurd haver arribat fins aquí i que ens matés l'aigua. 

Moviment. Claror.

El botcàmera detecta un canvi sobtat d'il·luminació a la cambra. Al fons s'endevinen les siluetes de tres soldats apuntant a totes bandes amb els focus dels seus fusells. Avancen a poc a poc, amb precaució. Sembla que no detecten la figura quadriculada del nostre vehicle de càrrega. Haurien d'apropar-se més o enfocar-lo directament per adonar-se que no forma part de la cova. 

-Han entrat tres.-dic telepàticament als meus companys.

La Tau es mossega les ungles. Es sent culpable. 

-No passarà res, Chipmunk.-Li diu en Píter. -A més, si haguessis estat fent la guàrdia, t'haurien vist i segurament ja no series aquí amb nosaltres. 

La cara que fa ella no deixa entreveure si això la tranquilitza o l'amoina més. Potser li hagués agradat que la trobessin i que la tornessin al costat de la Bintou. Mai ho sabrem, per que gràcies a la seva manca de disciplina i a la deixadesa en les seves obligacions, la Tau no ha sigut detectada per l'Aliança.

-Merda! Saben que som aquí! -exclama en Dzeko al meu cantó.

-Però que dius? No hem deixat cap rastre nostre a l'Edén. És impossible que s'adonin que hi ha humans vivint aquí. -Fa en Pòl·lux, amb to tranquil.

-Les cordes, Pòl·lux, les cordes! No les hem despenjat del sostre de l'Edén. Sabran que no són lianes normals i corrents, estan teixides i trenades per mans humanes.

-En Dzeko té raó! -diem en Píter i jo alhora.

-Ara ja és massa tard... 

-No sigueu catastrofistes. Potser no les han vist. -Diu la Tau, intentant contagiar el seu optimisme a la resta del grup. Fa un instant estava neguitosa i amoinada, i ara està com si res. Cada cop tinc més clar que és bipolar i no ho sap.

Deixo la conversa. Torno a centrar-me en la visió del botcam. Dos dels soldats tornen enrera per on han vingut, però el tercer es gira cap a la zona on hi ha el botcàmera. Ha escoltat algun soroll, o ha vist alguna cosa. Espero que no sigui el botcàmera el que ha cridat la seva atenció. Les seves passes s'encaminen cap al G-Wagon lentament, com si tingués por de destorbar la pau regnant. Aleshores una cosa es mou per sota del G-Wagon. Enfoco amb el botcàmera aquell punt on he detectat moviment. El botcàmera augmenta el zoom de la visió nocturna sobre el Geo-Wagon. Una mà humana s'escapoleix per sota del vehicle. Hi ha una persona amagada allà, i el soldat sap que hi és. 

Qui deu ser? Els cinc estem junts. No és ningú del nostre grup. I no és cap soldat, això està clar. Que hi fa a les coves una altra persona? Com és que no la hem vist abans? I si fos... I si fos la Venus???

-Hi ha algú a sota del G.- Informo.

-Un soldat?

No responc. Estic concentrada en el que veig. El focus que porta al canó del fusell el soldat, il·lumina la superfície gris de la cabina del nostre transport. El soldat s'atura en sec, conscient de que ha trobat un vehicle dels fugitius que estan buscant. Posa un genoll a terra i es prepara per disparar a la persona que s'hi amaga a sota. Reacciono immediatament. No puc permetre que avisi els seus companys. Les agulles paralitzadores del botcàmera surten com bales en direcció al cos del soldat, que aixeca l'arma cap al sostre en sentir el brunzit. No té temps de disparar. Cau a terra feixugament, amb lleus espasmes i tremolors mentre el líquid paralitzador es va estenent pel seu sistema nerviós.

-Ha detectat el G. He hagut de paralitzar-lo.

-Hem d'anar a rematar-lo! -diu en Pòl·lux. 

-No podem, els altres soldats encara deuen estar a prop. -El faig callar amb un gest.-Un moment, està passant alguna cosa.

Un cos s'arrossega pel terra, sortint de la cobertura que li oferia el nostre transport. Porta un uniforme de les forces especials, amb sistema d'invisibilitat incorporat. Per això el botcàmera mai l'ha detectat! Deu tenir un inhibidor d'infrarrojos també. Havia sentit a parlar d'aquests uniformes, però mai n'havia vist cap. Alguna cosa deu fallar si l'estic veient ara mateix. Potser se li ha descarregat la batèria que fa possibles aquelles funcions. La persona que s'amagava allà sota s'incorpora i s'apropa al cos paralitzat del soldat. 

-Que fa?-em pregunto en veu baixa.

Enfoco el zoom a la seva cara. És una noia jove, però té els cabells totalment blancs. La decepció m'emboira per un instant. M'havia fet il·lusions, però només m'han durat uns segons. No és ella. No és la Venus. 

La noia agafa el cap del soldat entre les mans. Sembla que li vulgui treure el casc, però fa un gir ràpid, i es sent un "crec" nítid i clar. Li ha trencat el coll. 

-El soldat és mort. 

Els altres no paren de fer-me preguntes i els demano silenci. La noia agafa el soldat pels peus i l'arrossega fins al G-Wagon. Obre la porta de la cabina del nostre transport, i el deixa allà dins, assegut com si estigués viu. Torna a tancar, i cobreix el vehicle amb una de les nostres lones. Aleshores veig que porta una de les nostres motxilles de provisions a l'esquena. La noia mira cap al botcàmera. Sap que som en algun lloc, mirant-la. Té una mirada estranya, com perduda, tèrbola. Assenteix amb el cap, en un gest equivalent a un "estem en paus", i fuig corrent per un escletxa a la paret que mai haviem vist. 

Obro els ulls i al meu voltant hi ha un silenci expectant. 

-Tenim una intrusa a les coves que ens roba provisions i que mata a sang freda.

-I per que no s'ha deixat veure en tot aquest temps?

-Ja li preguntarem quan la enxampem. 

La desaparició de la Tau

Ahir al vespre la Tau va desaparèixer. Li tocava fer guàrdia a l'altiplà, amagada dins una de les lones impermeables. Al canvi de torn, quan en Dzeko va pujar a substituir-la, la noia no hi era enlloc. S'havia volatilitzat.

Era impossible que hagués marxat de l'altiplà. Està a massa altitud i la única forma de baixar a la vall que ens envolta, és fent ràpel. Vam revisar totes les cordes que pengen del sostre de l'Edèn. No en faltava cap. Tampoc l'haviem vist per la cova. Havia sortit i no havia tornat més.

De seguida vam preparar l'expedició de recerca. En Pòl·lux, que encara desconfia de la lleialtat de la Tau, es va armar amb el seu HELGun de franctirador. La resta vam sortir només amb les ulleres de visió nocturna i alguns matxets per obrir-nos pas entre la vegetació. No voliem haver d'utilitzar armes de foc. Qualsevol soroll humà podia cridar l'atenció dels soldats, si és que encara rondaven la zona.

Primer vam pentinar la base de l'altiplà, per si la Tau havia caigut per accident, o per si trobavem algun rastre sospitós.

En Píter deia que potser l'havia detectat algun vehicle híbrid de l'Aliança i se l'havien endut cap a la colònia. En aquest cas, estavem perduts. No s'havia executat el sacrifici (l'anulació total) al moment adient, i ja devien haver extret tota la informació del cervell de la Tau. En Pòl·lux l'instava a enviar el virus igualment, encara que no sapiguessim si la Tau estava en poder de l'Aliança o no.

I si l'havia caçat alguna criatura nocturna? Hi ha moltes espècies que encara no coneixem. Potser la Tau havia estat el sopar d'algun depredador volador, i  nosaltres l'estavem acusant injustament de traició mentre la devorava un monstre alienígena.

Jo els seguia en silenci, sense posicionar-me. Sospitava de la Tau des del primer dia, però em costava de creure que ens havia traït. Era la meva amiga! Haviem compartit molts bons moments a les coves, i no em va semblar que volgués fugir en cap moment. De fet, tot i estar enyorada de la seva xicota, comprenia la nostra causa i ens feia costat.

Els meus companys van decidir donar-li una hora de marge. Si no apareixia en aquell temps, en Píter enviaria el virus, i la Tau deixaria de ser ella mateixa per sempre més. Això em feia mal, però no hi havia cap més alternativa. Havia de triar entre ella i tota la resta. Però encara que la triés a ella, no podria fer res per salvar-la del virus ni de l'Aliança. Només em quedava l'opció de la resignació.

Després de més de mitja hora cridant-la telepàticament i a viva veu pels aiguamolls i pel bosc, començava a perdre les esperances de trobar-la. Va ser en Píter el primer a sentir una mena de xiscles humans a uns metres d'on érem. Vam seguir els sorolls amb cautela, per si era un parany dels soldats de la base exterior. Enmig de la foscor, només se sentien els grills demeterencs i el vol de les aus-amfibi solcant la superfície de l'aigua. I la remor d'aquell estrany gemec, com un miol fluixet, entre les branques dels arbres.

Aleshores, mentre en Pòl·lux anunciava que només quedaven cinc minuts de recerca abans de l'enviament del virus, vaig ensopegar amb alguna cosa i vaig caure de cara contra un teixit que coneixia prou bé. La lona impermeable!

A terra hi havia estesa la lona que feia servir la Tau per arrecerar-se del vent. Com havia arribat fins allà? I on era ella? De seguida ho vam saber.

-Aquí! - va xiuxiuejar una veu per sobre dels nostres caps.-Ajudeu-me!

La Tau estava a dalt de l'arbre, embolcallada per una heura xucla-sangs.

-Que hi fas alla? Com hi has arribat fins aquí? -li vaig dir telepàticament.
-Ajuda'm, coi, que m'estan desagnant!

Vaig pujar a l'arbre  fins on hi havia la Tau i vaig clavar el Tsume a l'heura que envoltava la meva amiga. La planta resistí l'atac de la meva urpa metàl·lica i llençà una altra liana contra mi. Vaig sentir la punxada dels seus fiblons a la meva cama. Havien travessat l'uniforme, tot i ser d'un material gairebé impenetrable. De sobte em sentia afeblida, i vaig ser conscient que ja havia començat a drenar-me. Vaig treure el matxet del meu cinturó i vaig tractar de tallar la tija, però estava massa dura. Mai haviem hagut de lluitar contra cap vegetal hostil, i no sabiem com desfer-nos d'un enemic com aquell.

En Pòl·lux, fart d'esperar, i impacient com és, va acabar amb el problema, tot i que potser la solució va ser pitjor que el problema. Va apuntar amb el fusell làser de franctirador cap a la base de l'heura i va disparar. Amb un sol tret tota la planta va quedar carbonitzada. La Tau va cridar per l'ensurt, i jo vaig maleir-lo en silenci. Per molt discreta que sigui una HELGun, qualsevol alteració del silenci, és detectable durant la nit.
Vaig ajudar a baixar la Tau, que estava molt més afeblida que jo, i la vaig cobrir amb la lona per que entrés en calor. Estava pàl·lida i freda, tot el contrari a com és ella normalment. Semblava una vampiressa.

Aleshores, mentre tornavem tots cap a les coves, pendents de que ningú ens seguís, ens va explicar el que li havia passat.

-Un cop de vent. Vaig sortir volant i vaig planar amb la lona fins aquí. Però a terra hi havia coses que es bellugaven i em vaig pujar a aquest arbre, pensant que estaria més segura. Ja veieu que no va ser bona idea.
-Vaja, Chipmunk! Resulta que ets un esquirol volador!

Tots vam riure en sentir l'acudit d'en Pòl·lux. Ella estava enfurrunyada perque ens reiem d'ella i de la seva aventura. Però era divertit imaginar-la planant pel cel agafada a la lona com si fos un parapent.

-T'hem de fer guanyar pes perque no se t'emporti l'aire.-Li diguè  en Píter.
-A tu també se t'hagués emportat! -Li etzibà  ella.

És cert que el nostre company s'ha aprimat molt des que vam arribar a la cova. Però si el vent havia pogut arrossegar a la Tau, que deu pesar uns 48 kilos, potser hauriem de treure'n profit. Podriem aprofitar la força de l'aire per fer energia, com antigament. O per volar, com la Tau.

-Això és! -vaig exclamar. -Podem fer servir el vent per moure'ns on vulguem! I si construim parapents per tots? Arribariem a qualsevol lloc molt més ràpid que caminant, i els satèl·lits no ens detectarien! Només veurien la lona, que pot semblar una gran fulla marró o una au desconeguda. Fins i tot podriem fer rais-refugi per moure'ns pels aiguamolls.

Als altres se'ls hi va il·luminar la mirada, que era l'únic que destacava dels seus rostres a la foscor del bosc. La meva idea els havia agradat molt. La Tau havia tingut un bon ensurt, però gràcies a això ara podriem volar i navegar sense por a ser detectats. Quan vam arribar a les coves, encara anavem parlant del mateix tema. La Tau i jo ens vam desinfectar les ferides la una a l'altra i vam dormir juntes. La vaig abraçar amb afecte. Pocs minuts més i l'hagués perdut per sempre. No li vaig dir res del que hagués passat si no la haguessim trobat a temps. No vull que sàpiga que els altres han estat a punt d'anul·lar-la perque encara s'en malfien d'ella.

I aquest matí, ja hem començat a construir els rais amb troncs untats en resina de bombolles, per que surin amb més facilitat. Ja tinc ganes de solcar les aigües i els cels, i sentir el bes del vent, còmplice involuntari dels nostres moviments.

La bona vida

Van passant els dies i no trobo el moment d'escapar-me unes hores cap a la base exterior. Cada cop que m'invento alguna raó per sortir sola de la cova, la Tau se m'enganxa com una lapa i m'acompanya allà on se suposa que anava. I quan no és ella, en Píter em segueix d'amagat, i jo faig veure que no me n'adono. Sempre acaben frustrant els meus plans.

D'aquí a poc contactarem amb la Inger a través d'Extranet. Deu estar preocupada per nosaltres. Nosaltres ho estem per ella. Ens haurem d'endinsar a la boira verda, però ara que som cinc, no serà tan arriscat. Ja estem preparant l'expedició. Hem recorregut gran part de les coves per fer-ne plànols i trobar totes les possibles vies de fugida.Travessarem les coves en direcció sud i avançarem un tram pels aiguamolls que hi ha poc abans de les muntanyes. Un cop haguem contactat amb la Inger, tots ens connectarem a Extranet uns segons per saber que està passant a les altres colònies i per rebre els possibles missatges que ens hagin enviat. Després,ens aproparem a l'altra banda del congost, i anirem a comprovar que l'Invictus està tal i com el vam deixar. Ens portarà tot un dia fer tot això, perque estem força lluny de les muntanyes i haurem d'anar amb peus de plom i amb tots els sentits alerta per si ens trobem amb una emboscada de l'Aliança.

De moment, anem fent. La Tau i jo ja hem teixit una dotzena de lones impermeables que serviran per fer campaments provisionals a l'exterior. Volem fer plataformes de guaita a dalt dels arbres, i les lones seran un bon aixopluc de la pluja i del sol. En Pòl·lux ha penjat cordes d'squalosaure al sostre de l'Edèn i ara podem sortir a cel obert directament pels forats cap a l'altiplà. A l'altiplà el vent bufa fort, gairebé tant com a la vall del vent, però s'hi està bé. Només hi pugem algunes nits per caçar, o per mirar els estels. Mai n'haviem vist tants. També vam gaudir del vol de les Aullones la darrera lluna nova. En Dzeko en va abatre una per que la poguessim estudiar. De prop, les aullones són una meravella d'essers, amb colors vius i tacte suau. La Tau va cuinar la criatura, però el gust no era gens agradable i vam acabar llençant la carn als aiguamolls.

Hem estat fent un inventari de tot el que tenim i del que ens cal. Tenim moltes armes, i prou munició per aniquilar una onada gran d'enemics, a més de les torretes defensives i les trampes verinoses que ha construit la Tau. Al final, resulta que el seu enginy és més mortífer que qualsevol arma que pogués empunyar. Tenim medecines, i tenim provisions de tota mena, però l'aigua és un problema que no hem resolt. No tenim cap potabilitzador d'aigua, i no tenim el material necessari per analitzar l'aigua del rierol que travessa l'Edèn. Si poguessim tornar a la base, podriem agafar tot el que ens vam oblidar als laboratoris. Potser l'aigua de la cova és bona, però no ens volem arriscar, i de moment anem consumint els bidons de 50 litres que vam carregar al G-Wagon. Quan s'acabi l'aigua potable, tindré l'excusa perfecta per tornar a la base científica.

La veritat és que estem força bé. Es pot dir que vivim feliços i tranquils. Al principi viviem en constant tensió per si ens detectaven, però ara sabem que a les coves estem segurs. M'hi podria instal·lar per sempre, és un lloc magnífic i s'hi pot portar una bona vida. Encara que si estigués sola, no pensaria igual. Amb companys, la cosa canvia. Ens passem el dia fent feina i preparant-nos pel que vindrà, però quan arriba el vespre sabem com divertir-nos. En Dzeko ens fa partides virtuals de tant en tant, i revivim escenes de pel·lícules mítiques. La realitat virtual que més ens agrada és quan ens transforma en na'vi i sobrevolem Pandora a sobre d'ikrans tan reals que al principi no gosavem apropar-nos-hi. Ens encanten les pelis d'Avatar! Una vegada, en Píter va morir dins una realitat virtual inspirada a la guerra del Coltan. Es va despertar amb tan mal cos que va estar molts dies sense voler viure cap experiència virtual de nou. Jo encara no he mort a cap joc, però sovint em fico tant a la pell dels protagonistes que pateixo i m'angoixo com si em passés a mi. Jugar a jocs de guerra i fer de soldats és un bon entrenament mental. En Dzeko és cada dia més imprescindible al nostre grup. Les seves habilitats són més útils que les meves.

En Píter ha començat a canviar la seva actitud amb mi. Està més receptiu i de tant en tant xerrem, fent veure que mai ha existit res entre nosaltres. Costa molt mirar-lo als ulls i contenir-se, i és que començo a trobar a faltar el seu afecte. Ell fa com si ja no sentís res per mi. Però de tant en tant es comporta d'una forma que em desconcerta. I sé que ho fa a propòsit. Es passeja sense samarreta per la cova, es despulla davant meu per banyar-se al riu, pren el sol totalment nuu a l'altiplà mentre estic fent la guàrdia...Sé que ho fa per posar-me nerviosa, perque sap que no sóc de pedra i que puc canviar d'idea. I ho fa sobretot per refregar-me per la cara aquell cos que tants cops ha sigut meu i que ara utilitza per etzibar-me: " Veus el que t'estàs perdent?"

Nova rutina

Estem a la cova, il·luminats per llànties de resina inflamable dels arbres del voltant. La Tau ens pinta. Improvisa amb els pinzells i els tints extrets de les roques i plantes que va endur-se del laboratori. Utilitza les teles i llençols del magatzem per pintar-hi les seves obres d'art.

Mentrestant fem les nostres tasques diàries. En Pòl·lux neteja les armes i comprova l'estat de tota l'equipació de supervivència. En Píter està habilitant els compartiments de càrrega del G-Wagon per encabir-hi alguns llits. No vol que dormi al ras com els altres, per que té por que perdi la criatura amb la humitat de l'ambient. I és que fa dies que dormim a la zona que anomenem Edèn. Ens agrada mirar els estels abans de tancar els ulls cada nit. A més, el lloc és màgic quan es fa fosc. Les flors s'il·luminen, la molsa s'estova més amb la humitat, i les cuques de llum demeterenques canten una cançó gairebé inaudible. No sé que són, però jo les anomeno "fades".

Han passat dues setmanes. En Dzeko s'ha adaptat molt bé. S'entrena amb en Pòl·lux cada matí, i surt a caçar amb en Píter pel vespre. Per a la Tau  ha resultat més difícil acostumar-se a la nostra rutina. També s'entrena amb la resta, però és terriblement maldestre amb les armes, i dubto molt que mai arribi a utilitzar-ne cap. L'únic que se li dona bé és grimpar pels arbres i amagar-se a les capçades. És tan ràpida i àgil com un esquirol. De fet, els nois l'anomenen així. Tots li diuen "Chipmunk", per que s'assembla a aquells esquirolets menuts amb ratlles al llom, els "esquirols llistats". El nom li escau, perque ella també porta ratlles fosques al llom. A ella no li molesta el malnom, però jo prefereixo anomenar-la pel seu nom real. Nosaltres dues estem més unides que mai. Parlem molt, sobretot de les nostres antigues vides. Pensar en el passat ens motiva per lluitar pel futur. Volem tornar a la normalitat. Cada tarda m'ajuda a teixir lones impermeables amb pell de mico dels aiguamolls i fibres d'squalosaure, i aprenem més coses l'una de l'altra. Una altra cosa que se li dona millor que a la resta és cuinar. Fa tota mena de sopes i sucs amb qualsevol ingredient que li donin. Els plats que normalment fan olor de gos mullat, ella els transforma en delícies afruitades. Al principi en Pòl·lux creia que la Tau era una nosa, sobretot per que als entrenaments feia pena veure-la apuntar amb la HELGun, que era més gran que ella. A més, rondinava tota l'estona per tot, pels insectes, per la calor, per la humitat... Però quan va començar a demostrar que podia ser útil, i que a més, sabia cuinar, la percepció que tenien els altres d'ella va canviar notablement. Ara és una més, tot i que continua sent el punt feble del grup, ja que encara no sap maniobrar ni disparar com cal.

Amb la resta del grup tinc molt bona relació. Amb tots, excepte amb en Píter, que segueix tancat en ell mateix i només em parla per necessitat, quan hem d'anar a caçar junts o quan em renya per dormir a l'intempèrie. Sé que és millor que es mantingui distant. És la seva forma d'intentar oblidar-me, que al cap i a la fi, és el que li vaig demanar.

En aquestes dues setmanes, el cos m'ha canviat una mica. La cintura se m'ha eixamplat un centímetre i els pantalons em queden estrets. Aviat hauré d'utilitzar una talla més, tot i que encara no se m'intueix l'embaràs. La meva panxa no creix, però diu la Tau que és massa d'hora. M'agradaria tornar a fer-me una revisió a la cabina de diagnòstic mèdic, però no vull posar en perill els meus companys. Potser la base està ocupada. Jo tampoc hauria d'exposar-me...però necessito saber que tot va bé, que el meu nadó està desenvolupant-se correctament. Si puc, m'escaparé jo sola cap a la base. Faré una ullada, i si tot està tranquil, hi entraré. Sé cuidar de mi mateixa i em conec tots els amagatalls i trucs per sortir-ne il·lesa. I si hi vaig sola, trigaré molt poca estona. Puc còrrer fins allà, fer-me les proves, i tornar corrent. Estic en forma, sé que ho puc fer.