Dins la boira

Ens envolta la boira verda. Hem de romandre en silenci. Tenim activat el sistema de telepatia, que no necessita d'Extranet per funcionar. És un programa independent, que emet ones des del cervell. Per poder utilitzar Extranet ens hem d'endinsar molt més a la boira. Així, els satèl·lits no ens detectaran. No poden escanejar la superfície d'aquesta zona. La densitat de la boira impedeix la nostra localització.


 El visor de la màscara antigas se m'embafa continuament i em provoca una lleugera sensació de claustrofòbia. No portem gaire estona caminant. Anem lligats pels cinyells, així cap de nosaltres es perdrà ni desapareixerà sense que ens n'adonem. Anem molt lents, esquivant obstacles que s'ens apareixen de cop. De tant en tant algú ensopega amb una roca, i ens arrossega a tots a terra. Sabem de la presència dels "altres". Només començar a baixar per la tartera, n'hem vist un parell. S'han fos amb la boira en qüestió de segons. Tots tres anem carregats d'armes. A l'esquena, penjant, portem una HELGun cadascú. En Pòl·lux ha deixat la seva ametralladora de franctirador a la base. Aquí no li seria d'utilitat, ja que no hi ha visibilitat. A les mans, portem les PG77, molt més lleugeres i ideals per les distàncies curtes. A la cintura hi portem una cosa diferent cadascú. En Píter porta una Toboe fixada a l'arnès. En Pòl·lux, més avesat a la lluita cos a cos, porta el seu matxet personalitzat, amb filigranes gravades per tota la fulla. Fa 42 centímetres de llarg per 5 d'amplària, i el gruix de la fulla per la part del mànec deu fer quasi un centímetre. És l'arma blanca més perillosa que portem. Jo només porto el Tsume, ben encaixat al dit del mig de la mà dreta, i un bastó de fusta acabat en punta, com una estaca. Sembla una arma inofensiva, però té una particularitat ben especial. Està buit per dins, perforat de banda a banda, com una sarbatana, i el puc emprar com a tal. Per això porto un buirac ple de dards amb verí de draken. Em va costar molt capturar-ne un de viu. Aquells reptils voladors són més ràpids que les bales!

Estem a punt d'arribar al fons de la vall. Recordo l'angoixa que vaig passar el primer i únic cop que la vaig travessar. Per no caure de nou en aquell estat de pànic, tracto de pensar en les coses que li diré a la meva familia quan contacti amb ells. Vull que els meus pares sàpiguen que seràn avis. I vull saber si la Nèbula ha descobert alguna cosa més de la rebesàvia.

En Pòl·lux s'atura de cop i en Píter xoca darrera meu, i la inèrcia m'empeny contra l'esquena ben protegida del soldat, que va abillat amb la cuirassa de l'uniforme militar de l'Aliança.

-És aquí. El GPS indica que és el punt més enfonsat.- Diu, recolzant un genoll a terra i apuntant al seu voltant amb la PG77 en una mà, i el matxet a l'altra.

Prenem posicions al voltant de l'amplificador d'ones que acaba d'instal·lar el nostre hacker, al bell mig d'on marca el GPS. Creuem els dits perque no sigui detectada la senyal. I comença la operació.  Mentre protegim en Píter, ell s'encarrega d'establir una connexió segura amb la Inger. Ha d'estar totalment concentrat en el que fa, i per tant, és el punt feble del grup. En Pòl·lux i jo som afegits a la connexió com oients, però no hi podem establir diàleg. Hem d'estar atents a qualsevol moviment o soroll. Una sola distracció pot suposar la nostra fi. Tinc els ulls tan oberts que em fan mal. La sensació d'ofec dins la màscara i el casc es fa més present a cada minut que passa. El cor em va a cent. Sento l'adrenalina a punt de desbocar-se'm.


-Tranquila. Has rebut un bon entrenament. Estàs tan ben preparada com qualsevol recluta de l'Aliança. -Em diu en Pòl·lux, mirant-me en silenci.

Em toco la panxa per inèrcia. Ha esdevingut una costum, gairebé un tic. Quan m'acaricio el ventre, em sento sempre més tranquila, com si en Nyx, o na Nyx, m'apaivagués les pors. En Pòl·lux em mira amb desaprovació.

-Els dits al gallet!- em crida telepàticament.

No està d'acord amb nosaltres. Ell interrompria l'embaràs immediatament. Diu que és un impediment, que la misió se n'anirà en orris per culpa d'aquest contratemps. Que els meus canvis emocionals seràn un destorb. Les dones soldats no poden combatre quan queden prenyades, perque temen perdre el fetus. Suposen un entrebanc per als seus companys, que veient-les indefenses al camp de batalla, obliden les instruccions rebudes i es dediquen a protegir les futures mares. És una reacció molt humana. Però quan s'és militar, la humanitat no compta. S'han d'obeïr les ordres, siguin quines siguin. Per això en Pòl·lux s'oposa al naixement del meu fill. Creu que a l'últim moment em faré enrera per protegir la vida que porto a dins. I per més que l'intento convèncer de que no serà així, no em creu.

De sobte sentim la veu interna d'en Píter. I al cap d'uns segons, la veu infantil de la Inger.

-Dona'm cinc minuts per sortir del Departament de Paleogeologia.

Pel to emprat, deduim que la cosa no rutlla. Esperem. Al cap d'una estona, tornem a escoltar la seva veu una mica apagada. I el que ens diu no ens agrada.

Nicte

La  porta d'accés al laboratori principal té un sistema difícil de piratejar, però m'ha servit per practicar. En Píter m'ensenya els trucs més bàsics, però sé que mai podré estar al seu nivell. Tampoc ho vull. La intrusió en ments alienes m'espanta una mica.

Estic a dins d'una cabina de diagnòstic mèdic. El raig de llum que m'escaneja el ventre em fa pessigolles al melic. La ecografia és instantània, i en Píter és a l'altra banda del vidre, girant la holopantalla per compartir la imatge amb mi. El que s'hi veu és foscor i una llumeta que fa pampallugues quan l'il·lumina el làser de visió intracorporal. Ja s'intueix la seva forma, tot i ser tan menut. Se li veuen els ullets, i sembla que faci la pipa, amb un dit a la boca. El petit intrús carnós és un batec constant, una espurna molt menuda i plena de vida, que acaba de confirmar el que feia temps que intuia. Porto un fill a dins.

Les dades de la pantalla circulen  davant els nostres ulls. "Fecundation: 63 days ago." Les  constants vitals es reflecteixen en un cardiograma que sura damunt l'holopantalla. Una veu robòtica descriu amb to monòton les característiques del fetus.

"3 centímetres. 15 grams. Els òrgans funcionen correctament. Músculs i nervis sincronitzats. Mou braços i cames. Neda en líquid amniòtic. Ja té sentit auditiu. Memòria en desenvolupament. Sexe no determinat."

Pitjo el botó que fa que s'obri la cabina, i surto. Ens mirem. Ambdós estem emocionats. Tots dos tenim els ulls humits. Ens abraçem, i riem i plorem alhora. Ell s'ajup i em besa la panxa amb tendresa. Jo m'eixugo una llàgrima fugissera i m'acaricio allà on sé que hi ha l'ésser que més estimaré a la meva vida.

-Com li direm? -pregunta ell, amb el cap recolzat encara al meu ventre.
-No ho sé, encara no sabem que serà...
-No importa, busquem-li un nom provisional...un nom que serveixi igual per nen i nena. Encara que després li canviem.
-Ara mateix no se m'acut cap. A més... la meva àvia diu que porta mala sort posar-li nom a un nadó abans que neixi.
-Això són supersticions absurdes, i tu no ets pas supersticiosa, Ona. Va, quin nom t'agradaria?

-Doncs...Nicte. Podriem dir-li Nyx...
-M'agrada. Te l'has inventat o significa alguna cosa?
-És un nom mitològic. Significa Nit.

El noi que tinc al davant sembla haver canviat en tan sols uns minuts. Des que li he dit el que em passava, ha esdevingut una altra persona. És més home, com si la paternitat li hagués canviat l'esperit, com si de sobte deixés enrera una vida hedonista per ser  més responsable i assenyat.
Acosta els llavis al meu melic i em fa un petó que pretén arribar més endins, fins aquella nova ànima que s'ha colat a les nostres vides.

-Hola, Nyx. Sóc el teu pare.-Xiuxiueja en Píter, amb la boca contra el meu ventre pla.-Potser seràs la primera persona nascuda a Demèter. I si no ho ets, igualment seràs la primera persona nascuda LLIURE a Demèter. No et conec, però ja t'estimo. Ets la cosa més especial que m'ha passat mai.

M'emocionen les paraules d'en Píter. Però la situació em continua angoixant. Quin futur ens espera? Quan s'acabi la munició de les torretes, estarem desprotegits per sempre. Ja no podrem sortir a l'exterior, a menys que exterminem tots els humans mutats. Tenim la llista dels antics habitants de la base científica... i eren molts! Potser només n'hem mort, entre les torretes i en Pòl·lux, una dotzena. Hem de parlar amb la Inger, perque ens aconsegueixi més munició per a les torretes. Si funcionessin amb plasma o làsers, no hi hauria cap problema.

Anem a buscar en Pòl·lux, que ara mateix deu ser a la torre de guaita, vigilant l'horitzó. Li parlarem d'en Nyx (o na Nyx), i organitzarem una sortida cap a la boira verda per connectar-nos a Extranet. Així sabrem si la Inger ha assolit els seus objectius. I contactaré amb la meva familia. En tinc moltes ganes.

Pluja horitzontal

Quan era a la colònia mai havia pogut gaudir de la pluja. La gran cúpula ens aillava de l'exterior i impedia el contacte amb els elements naturals, com l'aigua o el vent. Aquí tot està a l'abast. Les gotes repiquen contra les finestres. Puc treure una mà a fora i sentir l'aigua càlida escolant-se entre els meus dits.

En aquesta zona la pluja cau gairebé horitzontal, empesa per la força del vent. Ara ja fa dies que plou, i tot és fang i bassals. Costa de veure res a través de la cortina d'aigua, però em ve de gust fer un passeig sota la pluja.

Espero en Píter a la seva habitació. Crec que té dret a saber el que em neguiteja tant aquests dies... però no sé com dir-li, i em fa cosa admetre que li vaig dir una mentida. No sé com es prendrà aquest assumpte.
Sento passes que s'apropen. La porta llisca silenciosament cap a dalt i queda encaixada al sostre. En Píter entra i es sorprén de trobar-m'hi a dins.

-Que hi fas aquí? No en vas tindre prou ahir a la nit? -diu juganer.
-M'acompanyes a fora, Pít?

-Mmmm, vols provar coses noves? T'avorreix fer-ho al llit, potser?-riu enjogassat, mentre se m'apropa.

M'agafa de la barbeta i m'alça el cap fins que troba la meva mirada, que fins aleshores estava fixa a la finestra.
-Que et passa?
-Vine amb mi, tinc ganes de sentir la pluja.

Em segueix en silenci, doncs em coneix. Sap que estic amoinada per algun motiu. Sortim a l'exterior i voltem callats al voltant de la base, sense apropar-nos als límits marcats, on les torretes ja podrien disparar contra nosaltres. Estan programades per disparar a tot allò que es mogui en un radi de mig quilometre, però hi ha un marge de dos metres d'espai entre la base i el punt on comença la zona perillosa.

La pluja colpeja amb força cada centímetre del meu cos i em deixo mullar de dalt a baix, amb els ulls tancats, sentint cada impacte humit contra la meva pell. En Píter s'uneix a mi i m'abraça per darrera. Ens quedem així molta estona, sense dir res. Després noto els seus llavis al coll, gairebé imperceptibles. En Píter m'abraça amb més força i  a través de la roba noto la seva masculinitat, ferma contra les meves natges. Em giro i el beso, i ens mirem un instant amb espurnes als ulls, just abans de començar a llevar-nos la roba l'un a l'altre. M'excita la idea de fer l'amor aquí enmig, sota la pluja, rebolcant-nos pel fang com animals.  Li mossego la boca quan, de cop i sense avisar, em penetra. No importa, ja estava prou humida. Fem l'amor dempeus, amb presses, com si s'hagués d'acabar el món. Cada moviment ens lleva l'alé, cada nova embranzida ens dona més plaer. Ens anem enfonsant al fang, drets, recolzats contra la paret, sense aturar-nos en aquesta voràgine de passió desfermada. Em grapeja els pits i les natges, i jo li clavo les ungles a l'esquena i al cul, allà on puc. M'excita molt quan em poseeix d'una forma tan salvatge, tot i que em costa més arribar a l'orgasme. Em mossega el coll i jo li esgarrapo més l'esquena, en venjança. Em besa de nou, endinsant-me tant la llengua que m'ofega. Aleshores comença a minvar el ritme, i sé que s'està escorrent dins meu. I noto com es relaxa a poc a poc, mentre la seva abraçada s'afebleix i es queda panteixant suaument contra la meva pell.


És ara quan recordo el que haviem vingut a fer aquí.

-Píter...T'he de dir una cosa.
-Digues, amor.
-Et vaig mentir. No porto cap anticonceptiu intern.
-I?

-Crec que estic embarassada.

En Píter es queda estupefacte, i em mira la panxa, buscant algun indici d'allò que dic. De sobte m'abraça i comença a riure embogit i emocionat. A mi em cau una llàgrima, i no sé si és d'alegria o tristor. Ell s'adona que no estic sent tan efusiva com ell i em mira de nou als ulls.

-El vols?
-No ho sé.
-No tinguis por. Decideixis el que decideixis, tindràs el meu suport. Però...pensa-hi... Per que no?

Em toco el ventre, ben pla, i suspiro. Ell em posa la mà a la panxa i m'acaricia amb tendresa. Potser no n'estic enamorada, però l'estimo molt. Ens imagino amb canalla al voltant, vivint lliures en aquest planeta estrany. Creixent feliços i sans. És bonic però irreal.

-Potser només és un retard. No vull que et facis il·lusions. A més, que passarà amb la missió?
-Doncs que tindrem un membre més a bord. -Diu ell, amb els ulls brillants.

Incertesa

Amb aquesta xafogor no es pot fer res. Em sento enganxifosa i bruta. Em regalima la suor pels ulls i em piquen. La roba se m'enganxa al cos. No tinc ganes de moure'm. Em dutxo cada mitja hora, i en pocs minuts ja torno a ser xopa.

Els altres estan igual que jo. Amarats de suor. S'ha espatllat l'aire condicionat. Ara mateix en Píter està tractant d'arreglar-ho. No és un expert en aquesta mena de coses, però hi té la mà trencada en buscar solucions. En Pòl·lux, mentrestant, ha anat a revisar les provisions i farmacioles de les coves.

Aquí ens estem ofegant de calor, però a fora fa un clima totalment diferent. Feia temps que no plovia tant. M'encantaria poder sortir a remullar-me sota la pluja, però des que ens visiten els antics habitants d'aquesta base, no podem sortir sols. És una nova norma de supervivència. Només podem passejar per la base i per les coves, els llocs que estan protegits per torretes i per botcàmeres paralitzadors. Els "visitants" cada cop són més agosarats. Ara els veiem més sovint, perque s'endinsen més dins el perímetre de seguretat. Les torretes n'han abatut uns quants, i n'han ferit molts, però sempre acaben tornant. No sabem si venen perque saben que tenim menjar, o si actuen per instint. Potser algun racó de la seva antiga memòria humana els recorda que havien viscut aquí, i volen tornar a casa. Els hem estat observant. Estudiem el seu comportament per preveure com atacaran. De moment només sabem que no es comuniquen entre ells. Cada individu va a la seva. No s'ataquen entre ells, però tampoc es relacionen. No es mouen en grup, i sempre apareixen pel cantó de les muntanyes, com si visquessin a la boira verda.

En Pòl·lux ha modificat una HelGun i l'ha transformat en una ametralladora làser de franctirador. La seva nova afició és pujar a la torre de guaita de la base i apuntar a l'infinit fins que veu arribar algun dels visitants. Ell és més mortífer que les torretes, ja que pot disparar a més distància i és molt més precís. Les seves ràfegues resonen per tota la vall, i el vent s'endú els sorolls amb ell. De tant en tant pateixo per si ens arriben a detectar per culpa dels trets. El so es propaga amb facilitat per la vall i els aiguamolls, i tampoc som tan lluny de la colònia. Per sort tenim unes muntanyes gegants que ens separen d'ella.

Encara porto en secret la meva manca de menstruació. No m'he pogut fer cap prova per saber si estic embarassada, ja que no hi ha cap mena de test d'embaràs a la base. L'única forma de saber-ho seria ficant-me dins la cabina de diagnòstic mèdic del laboratori principal, però si ho fes, li ho hauria de dir a en Píter, ja que és l'únic que sap com entrar-hi. Els laboratoris estan a la planta inferior, just per sobre del soterrani i els magatzems. Només s'hi pot accedir manipulant el codi d'entrada, i encara no se'm dona tan bé la intrusió.

He pensat que potser no estic en estat... Potser només se m'ha enretirat la regla, o se m'ha endarrerit per motius ambientals o nutricionals... A la Terra, la menstruació estava molt lligada a la Lluna. Cada cicle o fase de la Lluna marcava el desenvolupament hormonal de les dones. Potser a Demèter, la Lluna té uns cicles més lents i altera la natura d'una manera diferent. La veritat és que no sé que sentir respecte el que m'està passant. Penso que no és el millor moment ni el millor indret per ser mare. Estic en una situació precària, envoltada de perills i sense alternatives. Quan em vaig adonar que feia temps que no sagnava, li vaig preguntar a en Píter si prenia o es punxava algun contraceptiu masculí. Ell va dir que no, per que fins ara no havia tingut cap parella sexual estable. I em va preguntar a mi...i li vaig mentir. No sé perque ho vaig fer, però no volia que s'adonés del meu neguit. Li vaig dir que duia un anticonceptiu intern.

 Ell sospita alguna cosa. N'estic segura. I jo, que en cap moment de la meva vida m'havia plantejat tenir fills, em trobo ara amb la incertesa del que m'està passant. I dubto. Dubto perque no sé que fer. Ni tan sols sé si porto cap vida a dins. Si estic embarassada, hauré d'avortar. No puc acomplir la missió si no estic al cent per cent de les meves capacitats. Ni tan sols sé si sobreviuré. Com podria garantir-li una vida a la meva progènie, si no sé si jo mateixa tinc cap futur?

Però alguna cosa dins meu, em fa desitjar aquell fill o filla que potser no existeix, però que jo ja sento ben endins. I de tant en tant, se m'escapa una carícia cap a la panxa i m'imagino aquell trosset bategant que algun dia podria ser la creació més important de la meva vida.

Crec que he de prendre una decisió i deixar que passi el que hagi de passar...

L'aire condicionat torna a funcionar. Vaig a parlar amb en Júpiter.

Quotidianitat

M'encanta despertar al costat d'en Píter. Em sento protegida, i em fa oblidar la situació tan complicada que vivim. De vegades és com si tots oblidessim per quina raó som aquí. Vivim el dia a dia amb normalitat. Una normalitat que només és destorbada pel so de les torretes quan disparen.

Mai trobem cap cos, però sabem que hi han estat. Hi ha sang allà on han caigut les criatures que ens assetgen. Altres éssers s'emporten els cossos abans que hi arribem. Sospitem que són els humans mutats. Pel que sabem, passen gana. És possible que hagin perdut el raciocini i s'hagin tornat bèsties salvatges. L'únic que podem fer per ells és compadir-los, i eliminar-los. De tant en tant s'escolten els seus crits des d'on som. Alguns deuen ser víctimes dels depredadors naturals del planeta. D'altres es deixen veure de lluny. Els botcàmeres capten les seves ones infraroges a molta distància i envien la senyal d'alerta a les torretes, que de seguida disparen, errant l'objectiu, que surt corrents com empaitat pel dimoni.

Jo mai havia disparat cap arma fins que vaig arribar aquí. En Pòl·lux és un bon instructor, però jo sóc una alumna poc disciplinada. Em tremolen les mans quan sostinc la PG77, per que em fa la impressió que es dispararà sola. Em destrosso el muscle dret quan disparo amb la HELGun, l'ametralladora tàctil. A més, de l'impuls se m'aixeca el canó i acabo disparant les ràfegues cap al cel. He de conèixer millor les meves armes. La HELGun sempre té el mateix propietari. El seu sistema respon a les emprentes dactilars. En Píter va piratejar la meva perque estava programada per a una altra persona. Ara només m'obeeix a mi. Això em fa sentir poderosa. Puc dominar una màquina que ningú més pot utilitzar.

L'única preocupació que tenim és la de no exhaurir les provisions i la de vigilar els entorns. Continuem fent petites assamblees per debatre punts del pla que tenim previst. Si la Inger fa malament el seu paper de femme fatale, en Sergei alertarà en Pavlichenko, i la sotmetran a interrogatori, cosa que ens perjudicaria a tots. Si hi hagués alguna forma d'ocultar la nostra base a l'ull aliè...

Ens estranya molt que no hagin tornat a enviar cap destacament a aquesta zona. Saben que la base existeix, la poden vigilar per satèl·lit. Per això utilitzem les coves per sortir directament al bosc. A través dels arbres no ens poden detectar.

Avui sortirem de nou a caçar. Hi anem tots tres. Ara tot ho fem junts. Separar-se seria massa arriscat. L'únic que no m'agrada de caçar, apart de veure patir l'animal, és el procés de després. S'ha d'escorxar la pell sense esquinçar-la, buidar els òrgans sense rebentar els budells, que farien malbé tota la peça, arrencar la carn de l'esquelet, i després fer-la bullir per desinfectar-la de possibles bacteris nocius. L'única forma de cuinar-la és socarrimant-la. Així ens assegurem que no queda viu cap paràsit. Però ens hi deixem les dents a cada queixalada.

Cada dia és una aventura nova. Es podria dir que som feliços així. Vivim una lluita diària per sobreviure, per estar sans física i mentalment, per poder acomplir el nostre objectiu de salvar la colònia.


Però des de fa poc tinc una nova preocupació. Encara no la he compartit amb els meus companys, i no sé si ho hauria de fer. Tinc por que m'excloguin de les tasques diàries i de la missió, i em tractin diferent només per això.

Des que sóc a la base no em ve la menstruació.

Ordint un pla

La Inger marxa de nit. Quan s'ha allunyat prou del perímetre de seguretat, activem les torretes de defensa instal·lades al sostre de la base científica. Qualsevol cosa que s'apropi massa, a peu, o volant, serà desintegrada per les ràfegues de plasma. Hem bloquejat les sortides alternatives i hem activat botcàmeres a cada entrada.

Ens passem la nit discutint idees, buscant un pla perfecte, però no ens posem d'acord. En Pòl·lux vol destruir les bases científiques. M'hi oposo, podrien haver-hi danys col·laterals. En Píter vol piratejar els cervells dels Caps. També m'hi oposo, després no podriem demostrar que actuaven conscientment, i la culpa recauria sobre el hacker. A més, no sabem qui hi està involucrat i qui no. No podem conformar-nos amb aturar els tres que coneixem. Els hem d'aturar a tots. La meva idea és la més difícil, però és la més segura si s'aconsegueix dur a terme. Trobar la nau d'en Pavlichenko, segrestar el pilot, avisar la Terra, i sortir del planeta amb totes les proves abans que ens donin caça.

Passarà molt temps fins que haguem d'executar el pla, però l'hem de tenir preparat. Hem de tenir un pla B, i un C, per si de cas. En Pòl·lux aprendrà a pilotar amb els manuals que es descarregarà en Píter, per si en Sergei es nega a col·laborar. En Píter m'ensenyarà alguns trucs bàsics d'intrusió informàtica.  Tots aprendrem primers auxilis, per si de cas. Mentrestant, la Inger tractarà de seduir i engalipar en Sergei per que li digui on està la nau d'en Pavlichenko. No li costarà gaire. En Sergei sembla el típic babau femeller i calçasses que fa el que sigui per poder obrir de cames una dona. I la Inger és el prototip de dona que crida l'atenció dels homes. Rossa, misteriosa, i amb una mirada que atrapa.

No sabem si res d'això funcionarà. No descartem idear altres plans. Ha de ser perfecte. Sino, no ho intentarem.

La Inger ja no tornarà més. Estarem aillats totalment, i haurem de començar a caçar i recol·lectar per tenir més provisions. Per sort, som molt estalviadors i hem anat racionant tot el que ens portava la nostra companya. En Píter però, haurà de desintoxicar-se del tabac. No tindrà cigarretes en molt de temps. I jo me n'alegro. Per fi deixarà de fer pudor tot ell. No suporto el seu alé quan fuma. Ja no podrem practicar amb segons quines armes, doncs no podem malgastar la munició. Només podrem emprar les armes que funcionen amb bateries, com les PG77 i les HELGUN. Aquestes s'autocarreguen amb l'ús i amb l'energia solar.

M'he quedat amb les ganes de saber a que es referia la Inger quan em va parlar de la Venus. Va dir que està a la Terra. Però com és possible? També va dir que " la seva part conscient". No entenc res. Per més voltes que li dono, no sé que vol dir. I em fa rabia que no hagi volgut explicar-m'ho. Ara hi estaré capficada fins que la torni a veure, o fins que trobi la Venus...

Si és que continua viva.

La missió de la Inger

-Inger, és millor que no tornis a sortir de la colònia. -Li diu en Pòl·lux.

La Inger li respon alguna cosa per telepatia. Ens ha exclós de la conversa a en Píter i a mi, per  acomiadar-se d'en Pòl·lux.

Ell li explica el que ha passat fa pocs dies, que va aparèixer un humà mutant a les rodalies i que em va voler atacar. Li recomana tornar volant més lluny de terra que normalment, malgrat el risc de ser detectada per satèl·lit.

-Si hi ha alguna novetat, ens comunicarem amb tu per Extranet.-Li diu en Píter.
-Com? - pregunto- Ens detectarien!

-Si em connecto a la xarxa des de la boira verda, sóc indetectable. Puc entrar a la xarxa i esborrar el meu rastre, però des de fora no poden localitzar la senyal d'emisió ni la de recepció. La boira verda m'aillarà. És així com t'enviava missatges, Ona.

-Però Pít, és molt perillós! I si et perds? i si t'ataca alguna cosa?

-No aniré sol. Si volguessim establir contacte a través d'Extranet, hauriem d'anar-hi tots tres. Jo estaria concentrat amb la connexió, però necessitaria que em cobrissiu. Sabeu que aquella boira és tan espesa que no es veu res a dos metres. - En Píter fa una pipada de la cigarreta que s'acaba d'encendre. Odio que fumi.-A més, podriem fer torns. Si volguessis, podries contactar amb la teva familia. El missatge serà interceptat i escoltat, però no podran saber des d'on s'està enviant.

-De debò? -faig il·lusionada.- Però continuo pensant que és massa arriscat...
-No t'amoinis, només ho farem si realment és necessari. De moment l'únic que podem fer és pensar com avisar a la Terra sense alertar als psicòpates que tenim a Demèter. Encara que no detectessin on som, si informem a la Fundació i a l'Aliança a les seves localitzacions de la Terra, aquests contactarien amb en Pavlichenko per demanar explicacions. Aleshores es prendrien seriosament la recerca, accelerarien els seus plans inhumans, i ens eliminarien abans que poguessim abandonar el planeta.

-I aleshores, com podrem tornar a la Terra? Si ens apropèssim a una nau acabada d'aterrar, ens portarien directament a la garjola, per haver desertat.-Fa en Pòl·lux, que acaricia una mà de la Inger, mentre ella es repenja al seu pit.

-No hi ha cap  llançadora espacial, a Demèter? M'imagino que els Caps deuen tenir algun sistema d'evacuació preparat, per si alguna cosa els hi surt malament. -Dic reflexionant en veu alta.


-Ostres! -Exclamen els dos nois alhora. -És clar!!!Com no s'ens havia acudit?

-Així doncs, hi ha un transport espacial amagat a la colònia? -dic esperançada.
-No ho sabem. Però si la Inger ho investiga a fons, segur que ho descobrirà. -Diu en Pòl·lux. Ella se'l mira contrariada. Per l'expressió d'ell, l'està escridassant telepàticament.

-Saps que és l'única forma, amor. T'has de guanyar la seva confiança. -Va dient-li ell, mentre l'acarona.
-Que li estàs demanant?- faig intrigada.
-En Sergei no és només el gosset faldiller d'en Pavlichenko. -Respon amb un somriure espurnejant. -El teu company va descobrir quelcom molt interessant quan va investigar les fitxes de la tripulació a l'Argonauta.

-En Sergei és un pilot d'astronau retirat. Fa de mecànic perque li van retirar la llicència de vol per algun assumpte tèrbol que no figurava a l'informe. -Continúa en Píter.

-Així doncs, en Pavlichenko té un pilot a la seva disposició, sols que ningú ho sap. És possible que només vulgui salvar la seva pròpia pell, en cas d'haver d'abandonar el planeta. No crec que en Bildhauer o en Patterson n'estiguin al corrent. -Conclou en Pòl·lux.-I el que li demano a la Inger, és que faci un sacrifici molt gran per salvar els demeterencs. L'única forma de saber on amaga la nau el Doctor, és intimant amb el seu pilot.

Si no fos per que crec que la estima de debò, pensaria que en Pòl·lux s'aprofita del que sent la Inger per ell i que la utilitza pels seus interessos personals. Però sé que té raó... I és una molt bona idea, tot i que em sap greu per la seva companya.

En Pòl·lux s'emporta la rossa cap a la seva habitació, per acomiadar-se'n com cal. Per un cop es deixaran endur pels sentiments. No es tornaran a veure en molt temps... i potser és el darrer comiat.
En Píter em posa una mà al genoll, i el simple gest de tocar-me m'eriça la pell. Continuo sense estar-ne enamorada, però cada dia el desitjo més. M'agafa de la mà i se m'emporta cap al seu llit. No hi oposo resistència, i m'hi deixo arrossegar, submisa.