dimecres, 13 de juny del 2012

L'accés

Paro atenció. Aguditzo la meva oïda. Les veus continuen davant meu, a pocs metres, no es mouen d'on són. Continúo arrossegant-me com un cargol. Excepte per la baba, en tota la resta m'hi dec assemblar. Porto una gran motxilla a l'esquena, amb el botcàmera, el casc i la màscara antigas. No pesen gaire, però ocupen molt espai. Sento pases i rialles provinents del camí pavimentat que uneix el jardí amb la casa de Demèter. Darrera meu, el caminet de sorra que es dirigeix als habitacles continúa en calma. Decideixo avançar cap a les veus, resseguint la filera de matolls. Ara els escolto més a prop, i m'adono que no són paraules, sino altres menes de sons. Una parella fa l'amor en un banc, amagats darrera una cortina de rosers. No és un lloc molt discret, però a ells no sembla que els importi gaire. Mentre avanço, arrossegant-me, no puc evitar mirar-los. Primer per curiositat, després per enveja. Els gemecs d'un i els xisclets de l'altra, m'exciten. Fa molt que no faig l'amor i començo a trobar a faltar aquelles sensacions úniques que produeix el sexe. Quan vaig abandonar la Terra, ja feia temps que no m'enjogassava amb cap amant. I ara és quan me n'adono que potser he estat perdent el temps. La parella del banc continúa engrescada, cada cop fan més soroll, i jo noto la sang bullint a les meves galtes i entre les cames.
M'allunyo d'ells, a poc a poc, en direcció a la Base Científica. 

Al cap d'uns metres, quan ja comencen a fer-me mal avantbraços i genolls, distingeixo la tapa d'accés al subsòl. Les ferides que m'he fet a les mans intentant apartar els esbarzers ja no em sagnen, però em couen. M'aturo en sec just abans d'arribar a la tapa, i trec de la motxilla el casc i els guants. És el moment de preparar-se pel que pugui passar. El cor em va a cent. Aixeco la tapa amb cura i la deixo a un cantó. El forat que s'obre sota meu és fosc i fa olor de resclosit. Una barra d'imant fa la funció d'escala. Imagino que els tècnics de manteniment deuen tenir un aparell adient per baixar i pujar per aquells rails. Jo no m'imaginava trobar aquest sistema, i no porto res que em serveixi per enganxar-m'hi. "Potser no ha estat bona idea, encara hi sóc a temps. Ja tornaré algun dia, amb algun estri que m'ajudi a baixar. No veig el fons, així que és millor no arriscar-se. " Tot de pensaments abandonistes em travessen la ment. Però aleshores m'adono que encara no he encés la llanterna frontal del casc, i que potser el túnel vertical no és tan fondo com sembla. Obro el llum i s'il·lumina la foscor. El fons està a tan sols uns tres o quatre metres. Suficient alçada per trencar-me les cames si caic malament. Però vaig ser entrenada per la Fundació Alfa Humanis, i he continuat els entrenaments al gimnàs de la colònia. Per alguna cosa m'havia de servir tanta preparació física. M'introdueixo a la cavitat, aferrant-me amb força a la barra metàl·lica mentre tanco la tapa d'accés a l'exterior. Ja sóc dins. Espero que l'autonomia de la llanterna frontal sigui de llarga durada. No podré recarregar-la fins que torni a veure la llum del sol, i això no sé quan serà. Ara he de baixar fins a la superfície horitzontal. Compto fins a tres i em deixo lliscar suaument per la barra cilíndrica. En pocs segons ja tinc els peus a terra. No ha estat per tant.

El túnel sembla infinit cap a tots els cantons. Estic enmig d'una cruïlla de camins subterranis. Són massa grans per ser conductes de ventilació. Fins i tot hi cabria un vehicle de transport, per aquests passadissos. He de recordar l'orientació. He baixat mirant cap a la Casa de Demèter. Així doncs, davant meu hi deu haver conductes de ventilació que uneixin la Casa de Demèter i la Base Científica. Ensumo l'aire. Encara fa ferum de tancat, però noto una corrent d'aire fresc. Intento seguir la corrent, sense perdre de vista la barra metàl·lica, per si he de tornar enrera. Hi ha una comporta hermètica marcada amb el símbol de la Fundació. Deu ser una entrada a la Casa de Demèter. I just a sobre d'aquesta comporta, hi ha una reixeta d'un metre de diàmetre. Apropo la mà a la reixeta i un vent suau me la xucla cap endins. He trobat el conducte de ventilació. Sense rumiar-m'ho gaire, arrenco la reixeta i m'hi fico a dins.

2 comentaris:

  1. Ara sí que ja no hi ha marxa enrere!!! XD
    A veure on la durà aquesta aventura!! jajaja

    ResponElimina