Un secret compartit

Em va desvetllar el xerric de la porta en obrir-se. Les llums auxiliars del passadís eren l'única il·luminació que hi havia. Una silueta femenina es retallava al llindar de la porta.
-Ona? -va dir la seva veu.
Al principi no vaig endevinar qui era. De fet, prou m'havia costat adonar-me d'on em trobava . No recordava que era a l'infermeria i durant uns segons em vaig sentir desorientada. Estava acostumada, després d'obrir els ulls pels matins, a veure el sostre blanc del cubicle on dormia, i després, la resta de l'habitacle.
-Dorms, Ona?-digué la veu, cada cop més propera.
"Ara ja no", vaig pensar. Però vaig romandre en silenci, encara un xic endormiscada. Tenia molta son i pels llums vermells del passadís, encara devia ser negra nit. Vaig voler tapar-me fins al cap i ignorar la visitant, fos qui fos.
Aleshores em vaig fixar en aquella forma de caminar tan inconfusible i la vaig reconèixer. La Venus s'ajupí al costat de la llitera i em parlà a cau d'orella.
-No et facis l'adormida, he vist com et brillaven els ulls.
-Que hi fas aquí? Quina hora és?

No em venia de gust aquella visita nocturna. Em sentia atordida per la son, i sabia que no feia bona fila. Devia tenir els ulls farcits de lleganyes, els cabells esbojarrats i bruts i l'alé pudent de no haver-me rentat les dents.

-Quina aventura, eh?-xiuxiuejà-M'ho ha explicat tot en Nanashi. No saps com t'envejo!
-No saps el que dius. Quasi ens matem.
-M'hagués encantat estar allà avall i veure aquell monstre de les gravacions. Llàstima de les interferències... alguns dels arxius es van malmetre.

Vaig pensar a dir-li que era boja, que estava malament del cap per desitjar viure una experiència tan terrible. Però el seu somriure tan deliciós em distragué, i en comptes de parlar, vaig restar en silenci, observant-la i intentant esbrinar què era allò que tant em captivava d'ella.

-Per que em visites a aquestes hores, Venus? -vaig dir finalment.
-M'avorreixo molt aquí, en aquest confinament...i em caus bé. Necessito més motius?

No vaig saber que respondre. No acostumava a passar-me, que la dona que m'agradava es presentés en plena nit a la meva habitació i em parlés de monstres aquàtics i d'aventures extremes. Em vaig incorporar i vaig beure un glop d'aigua. La Venus jugava amb els seus cabells. Anava tan despentinada com jo.

-Vull estudiar aquell ecosistema. Però en Pavlichenko m'ha prohibit investigar els aiguamolls. Sempre està enderiat amb allò de vetllar per la meva seguretat, de protegir-me, segons ell, de mi mateixa... N'estic farta d'aquest control! Un dia m'escaparé i viuré aventures per tot l'espai. Com tu!

Aquell discurs sobtat de la científica em va sorprendre tant com la seva visita.

-Per que et vols escapar? A l'exterior poden haver-hi coses perilloses...
-Estic aquí tancada tot el temps. No tinc permís per sortir a l'exterior, ni tan sols puc visitar la colònia per distreure'm. La vida és molt ensopida, aquí dins. Només em deixen fer tasques de laboratori. Analitzar l'aigua, calcular la seva potabilitat, comprovar que no hi han components tòxics ni microorganismes nocius per la humanitat... De tant en tant em deixen disseccionar algun insecte o fer algun seguiment d'organismes vius, però últimament ni això. Cada cop tinc menys responsabilitats, menys llibertats, i més discussions amb el Doctor. I només faltava que s'assabentés de la nostra trobada de cap d'any. Ha vist les imatges i m'ha insinuat que allò del xip de seguiment no era mala idea. No el suporto!
I a sobre he d'aguantar a aquell goril·la ganàpia que em segueix a tot arreu.

-Per que toleres això? Ets una persona adulta. Amb quin dret es creuen?
-Amb el dret que els ha donat el meu pare.

A la seva veu no hi havia cap signe d'afecte en pronunciar aquella paraula. Va encendre la seva omnieina per mirar l'hora i graduà la intensitat de la llum de l'aparell per no estar a les fosques.

-Que hi té a veure el teu pare?
-Tot. Si no fos per ell, jo no hi seria aquí. M'agradaria creure que em van seleccionar pels meus coneixements de biologia, però sé que no és així. El meu pare és un home important. I si em succeís qualsevol cosa...doncs ja t'ho pots imaginar. Les culpes recaurien sobre el nostre Cap, en Pavlichenko, i l'Aliança perdria un dels seus principals inversors.

Aquella explicació va resoldre un dels interrogants que tenia sobre ella. Ara ja sabia quina raó la feia tan diferent de la resta dels científics. Una mà poderosa vetllava per ella, i alhora que la protegia, la ofegava.

-Vull viure aventures, Ona-digué clavant-me els seus ulls d'aiguamarina.-Vull explorar, vull investigar, vull descobrir espècies, vull còrrer riscos i aprendre lliçons, vull viure noves experiències! Com tu, Ona! Envejo la teva llibertat.

-Llibertat? Només puc sortir de la colònia quan en Pavlichenko em convida a una expedició.
-Tens raó -va fer amb resignació.-Però almenys tu pots relacionar-te amb molta gent diferent. Aquí només puc parlar amb els companys del laboratori. Però no els hi tinc confiança. Els únics que em cauen bé són en Nanashi i la Inger. I tu. Tant de bo visquessis aquí...
-Que ha passat per que t'hagin prohibit sortir de la base? Quan et vaig conèixer, no estaves confinada.
-En Pavlichenko creu que m'he extralimitat en les meves sortides. M'he escapat uns quants cops...i al final ha optat per denegar-me l'accés a l'exterior. Sóc una presonera de la meva pròpia llar.

Va somriure amb tristor.

-Vull demanar-te un favor. Puc comptar amb tu?
-Sí, és clar.
-Si aconseguís fugir d'aquesta gàbia, necessitaria proveïments...queviures, munició, estris de supervivència, bateries solars...
-No ho facis, Venus. És un suïcidi premeditat!
-Sé el que em faig, confia en mi. Ningú sabrà que m'estàs ajudant. T'ho juro.
-Com pots confiar tu en mi? Gairebé no ens coneixem. I si li expliqués tot al Doctor?
-Tu no ets així, Ona. Ets una ànima lliure. Ho sé. Ho vaig veure als teus ulls el dia que ens vam conèixer.

"El que vas veure era el desig que vaig sentir per tu", vaig pensar.
Allò que em demanava la Venus era una bogeria. Estava com un llum. Si s'escapava, la trobarien de seguida. No s'arriscarien a deixar-la morir. I si no la trobaven, moriria perduda enmig de la natura feréstega de Demèter. Si s'escapava i no l'ajudava, mai més sabria res d'ella. Em sentiria culpable tota la vida. Si l'ajudava, potser sobreviuria. La podria veure sovint, i compartiriem un gran secret. Mentre cavil·lava els pros i els contres, ella romania en silenci, fitant-me els ulls.  Volia negar-m'hi, convèncer-la per que no ho fes, però amb la mirada em desarmava.

-T'ajudaré. Però m'has de prometre que no correràs riscos innecessaris. I que si prens mal, emmalalteixes o no pots continuar a l'exterior per qualsevol altra raó, tornaràs a la base immediatament.
-T'ho prometo! -va dir portant-se un puny al pit.

Aleshores s'em tirà a sobre rient feliç com una nena, i m'esclafà amb el seu cos contra el llit. La seva abraçada em va agafar per sorpresa. Em va fer un petó a la galta. La vaig envoltar amb els braços, amb suavitat. Volia acariciar-li l'esquena, amanyagar-li els cabells, notar la seva pell contra la meva, posar-li una mà al clatell i apropar-la cap a mi fins a tenir els seus llavis sobre els meus. Però només em vaig atrevir a abraçar-la una miqueta més fort.
-Moltes gràcies...-em va xiuxiuejar a l'orella.

 Es va adormir al meu cantó, amb el cap recolzat al meu pit. Jo també em vaig adormir.
Quan em vaig despertar pel matí, estava sola al llit.