dijous, 12 de gener del 2012

Lluna Nova

No sabia on em duia la Venus. No la coneixia de res i estava molt sorpresa de la seva efusiva salutació i de la seva misteriosa invitació a seguir-la. Em va conduir pels passadissos de la Casa Demeterenca en direcció a l'ascensor privat. Jo la seguia a uns metres, en silenci, deixant-me endur pel balanceig hipnòtic dels seus malucs. Anava vestida amb un vestit massa curt, massa arrapat, massa provocatiu. Era impossible no mirar-la de dalt a baix amb desig, doncs era una dona irresistible. Quan es girava a mirar-me, sovint m'enxampava amb els ulls en un lloc indegut. Això em feia ruboritzar i aleshores accelerava el pas per posar-me a la seva alçada. No gosava gairebé mirar-la als ulls, doncs m'havia envaït una timidesa extrema que m'impedia actuar amb normalitat.
La científica va introduir una clau d'accés al monitor de l'ascensor. Les portes s'obriren i es va fer a un cantó per deixar-me passar. El bot-càmera em seguia a menys de mig metre, levitant al meu costat com un satèl·lit estàtic. Em va sobtar que la biòloga tingués accés a les zones restringides de la Casa de Demèter sense ser membre de la Fundació Alfa Humanis. Em vaig preguntar com era possible que es conegués tan bé l'edifici si vivia a la base científica i no visitava mai la colònia.

-Ara ja puc saber on anem? -Li vaig preguntar intrigada.
-Paciència, de seguida arribarem.
-Em moro de curiositat...
-Et prometo que no t'en penediràs d'haver-me acompanyat.

L'ascensor va obrir-se a la planta superior i vam sortir a la gran terrassa circular. Era nit tancada. Estavem soles sota la immensa cúpula transparent de la colònia. Els estels refulgien llunyans com milers d'ulls brillants que ens observaven gronxant-se en la foscor infinita de la nit. La Lluna Blava no hi era enlloc, però aquell cel no la necessitava per ser bell.
No entenia que hi feiem allà. Per un moment em vaig fer vanes il·lusions amb la idea de que la Venus sentís quelcom semblant per mi. Potser ella també havia sentit fiblades en veure'm per primer cop. Però sabia que estava somiant desperta i vaig tractar d'actuar com si no sentís res per ella, com si fos qualsevol nova coneixença que no m'inspirés res més que curiositat.

-T'he portat aqui perque puguis gravar una cosa molt especial.
-Quina cosa?-vaig fer una mica decebuda. La científica no es sentia atreta per mi. Només m'havia dut allà per satisfer la meva fam professional.
-Les nits de lluna nova surten a volar les "Aullones".
-Que són?
-L'"Avis Lepidoptera Noctua" , és una mena d'au nocturna amb característiques semblants a les de les papallones. T'he portat la fitxa completa per si la vols incloure al teu reportatge.
-Quin detall... Moltes gràcies.
-Fa just un cicle lunar que els radars de la base exterior van detectar molt moviment per sobre de la colònia. L'Aliança va enviar una patrulla de soldats a comprovar de que es tractava, però no van veure res. Van dirigir els focus de la caserna cap al cel i els van descobrir. Sense llum no es poden distingir. Per sota són totalment negres, i quan volen són silencioses com la mort. La veritat és que són animals molt tètrics. Ja ho veuràs.
-I com les podrem veure nosaltres?
-Activaré els focus de la terrassa durant mig minut. Has d'estar preparada per captar les imatges, perque quan les toqui la llum s'esveraràn. En pocs segons s'hauran enlairat molts metres amunt i no les tornarem a veure fins la propera lluna nova, si és que no migren a una altra zona més fosca. Així que avisa'm quan el botcàmera estigui llest.
-No ha deixat de gravar en cap moment, ja està preparat.
-Perfecte. Que es faci la llum!

La Venus dirigí un gran focus cap al cel, fent un gran esforç per mantenir-lo ferm. Aleshores l'activà i l'obscuritat es fragmentà en milers d'ombres retallades entre la foscor i la llum. Les criatures havien embogit i s'empaitaven les unes a les altres per fugir de la claror. Les més properes udolaven planyívolament quan la llum se'ls apropava. Era un so esgarrifós i feia venir mal de cap.
L'aspecte de les aullones era espaordidor. Entre tota sa negror destacava el rostre de l'au, que era com una màscara blanca amb un bec llarg també blanc, enmarcant uns grans ulls negres enfonsats. Em recordava a les sinistres caretes que portaven els metges de fa segles quan havien d'entrar en contacte amb malalts de pesta.
Però amb la llum també vam poder veure el cantó bell de l'au. Per sobre no era negra sino verda i poseïa dos parells d'ales membranoses com les papallones. Les seves extremitats emplomallades aletejaven en un caos de guspires maragdes. Semblaven quetzals gegants. Era una visió espectacular.

Els udols foren minvant a mesura que s'allunyaven, i el silenci absolut regnà de nou quan la llum del focus s'apagà de cop. La Venus em clavava una mirada encesa d'emoció.
-Que t'ha semblat?
-Ha sigut màgic. No tinc paraules. No sé com agraïr-te que hagis compartit aquest moment amb mi. -Vaig respondre sincerament.
-Si vols, sempre que hi hagi algun esdeveniment així, et puc avisar a través d'Intranet. 
-De debò? M'encantaria!

La Venus s'estirà en una gandula i fità el firmament. Els seus ulls brillaven enmig de la penombra. M'esguardà un instant i semblà que em volgués dir quelcom, però l'ombra del dubte llampeguejà a la seva mirada i les paraules no arribaren a nèixer. El cor em martellejava en aquell rar silenci.
Vaig recordar els consells de la Tau. La seva veueta s'em ficà al cap. "Viu la vida. Gaudeix. Deixa les pors de banda. Llença't. "

Però no volia espatllar aquell moment, volia que vinguessin més moments com aquell fins que trobés l'instant adient. Si es desfeia l'encanteri abans d'hora, mai més hi hauria màgia.
"No parlis si el que diràs no és més bell que el silenci" , em vaig dir.

La Venus s'incorporà i m'agafà del braç amb suavitat.
-Tornem a la festa? Si en Pavlichenko s'adona que no hi sóc em posarà un xip de seguiment.

Se li va dibuixar un somriure entremaliat. Semblava una nena que acabés de fer una gran malifeta.

Vam tornar a la Sala de Celebracions i allà la vaig perdre de vista. Em va semblar que algú em cridava, i quan em vaig adonar, ella ja no hi era. La vaig buscar, però no va tornar a aparèixer, i al cap d'una estona vaig marxar cap al Cinc, amb les sabates de taló a les mans i el cap ple de pardals.

2 comentaris:

  1. Atemptar d'aquesta manera contra les pobres Aullones!... quina culpa en tenen elles de volar de nit?!! :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hahaha, pobrissones! Saps que les vaig crear arrel d'un malson que vaig tenir? Existeixen gràcies al meu subconscient nocturn. :)A l'Ona són força pacífiques, al meu malson eren terrorífiques.

      Elimina